Foto: Joanna Chichelnitzky
Samanta Villar Fitó (Barcelona, 1975) és periodista i actualment presenta el magazín L’entrellat, de dilluns a divendres (de 10 a 12 h) a Ràdio 4. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se com a ENG i presentadora d’informatius a Viladecans Televisió, i posteriorment a betevé. A TVE Catalunya va presentar els informatius. Fa al salt a España directo de TVE com a reportera de la zona de Llevant, i torna dos anys més tard a Catalunya per incorporar-se als informatius del canal 3/24. Poc després accepta el repte de presentar 21 días de Cuatro, i posteriorment Conexión Samanta i 9 meses con Samanta. Ha publicat diversos llibres i ha estat guardonada amb una Antena de Plata, una Antena d’Or i l’Ondas. A Comunicació 21, Villar reclama que el bon periodisme necessita recursos.
Després d’un any sabàtic, aquest setembre has tornat a Ràdio 4. Com estan anant els primers dies amb L’entrellat?
Estic il·lusionada [somriu]. Recordo que quan vaig arribar per primer cop a Ràdio 4 jo no tenia experiència en el món radiofònic, i ara sí. Aquesta és la quarta temporada que formo part de RNE, i ara sí sé què vull fer a la ràdio. Tinc la teoria que, si jo gaudeixo a la feina, també ho fan els oients.
És el tercer programa que presentes a Ràdio 4 després de Després del col·lapse i Avui sortim. Com s’ha gestat el teu retorn?
El director de Ràdio 4, Pere Buhigas, em va oferir tornar amb un programa el qual he pogut fer a mida, amb un equip que ja coneixia i que em feia molta il·lusió retrobar-m’hi. A més, aquest espai m’encaixava perfectament amb la conciliació familiar, i era molt important. Estic contenta i esgotada, a la vegada, perquè sempre és complex posar en marxa un programa nou.
Què vol ser L’entrellat?
Precisament, amb aquest nom volem treure l’entrellat de diferents temàtiques d’àmbit social. En la primera hora del programa dediquem 30 minuts a abordar una temàtica en profunditat, una mirada des de diferents òptiques. És un format on hem recuperat l’esperit de Després del col·lapse, tot i que aleshores era un espai totalment encapsulat. En canvi, ara ho fem en directe. M’interessa donar-li una quota de creativitat afegint-li recursos sonors o nous formats.
“A mi m’atrauen els canvis, em mou la curiositat, soc una inconscient, segueixo el meu instint”
Fa dos anys vas decidir prioritzar la teva vida familiar i personal per davant de la feina renunciant a Las mañanas de RNE. No és habitual que passi.
No és habitual, no. Però jo, en aquell moment, vaig trobar-me en la tessitura que em costava moltíssim conciliar la vida familiar amb la professional. Tot i que hi va haver un seguit de propostes i contrapropostes entre l’empresa i jo mateixa, vaig tenir la necessitat de fer una aturada, de respirar i dedicar el meu temps als meus fills. Sortosament, al cap d’uns mesos, vaig rebre la trucada per tornar a la ràdio.
Al llarg de la teva carrera professional has presentat i dirigit informatius i programes. Amb quin barret et sents més còmode: presentant o dirigint?
Amb els anys he descobert que soc més creativa del que em pensava. La meva vocació és troba en la planificació de continguts i de formats, és el que més em diverteix. És a dir, que ni reportera ni presentadora, sinó com a directora [riu].
Però, en canvi, acabes presentant.
Sí, és que així em volen, donant la cara.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Has exercit de reportera durant més de 20 anys, has trepitjat molt carrer.
Sí, i he gaudit moltíssim. Una de les coses que més m’agrada és aprendre. I al carrer coneixes persones que t’expliquen coses molt interessants. M’apassionen les històries, les que explica la gent. Professionalment no em puc deslligar del carrer ni de la televisió.
Amb aquesta ànima de carrer, que ara estiguis tancada en un estudi, et limita?
No, perquè els dies passen volant i també tinc molt temps per pensar en els continguts i en el format, en com ho presentarem a l’oient. La ràdio cada dia et torna al punt de partida. Un cop acabes el programa, ja tens l’endemà a sobre. I aquesta sensació també m’agrada.
Vivim en un país de ràdio, i la ràdio en català suma més oients que mai. Coincidint amb el centenari de l’inici de les emissions radiofòniques a Catalunya, creus que la ràdio viu el seu moment més dolç?
Sí, jo crec que hi ha un hàbit molt saludable d’escoltar la ràdio en català. I això té a veure amb els costums. La ràdio forma part de la vida de les persones, i es crea un vincle i una fidelitat molt gran. La gent ha convertit escoltar la ràdio en un hàbit. Els matins, majoritàriament, és quan hi ha més consum. Però també la televisió: a Catalunya l’hàbit és mirar TV3.
I la gent jove, com manté aquest hàbit?
No té l’hàbit d’escoltar la ràdio, però sí que consumeix continguts d’àudio, sigui en format pòdcast o a la carta. Per tant, l’hàbit d’escoltar la ràdio no es perd, sinó que es transforma.
“Continuo amb la mateixa energia, però ara només poso una condició: si vols que accepti un repte, paga’m bé”
Com pot competir Ràdio 4 amb RAC1 i Catalunya Ràdio?
Més que competir, el que m’interessa és com l’audiència veu Ràdio 4. En aquest sentit, els distintius de RNE i Ràdio 4 són la qualitat i el rigor. I n’han de fer una marca institucional. En aquest sentit, Ràdio 4 és la monarquia de la ràdio; és a dir, una institució que quan l’actualitat mana aporta credibilitat. Una de les normes de la casa és que tot està rigorosament contrastat, s’aplica fil per randa. I això fa que potser no siguem els primers a l’hora de donar una notícia. Hem de continuar per aquest camí.
Les audiències et fan perdre la son?
No, mai m’han preocupat les audiències. És una cosa que no és a les meves mans, que no puc controlar. El que m’angoixa de veritat és no quedar satisfeta de la feina. Aquesta és la meva prioritat.
I en cap altre projecte professional, la continuïtat o no del programa no estava en funció de les dades d’audiència?
Sí, però si cau un programa, ja en vindrà un altre. He tingut la sort de fer molts projectes en la professió. A mi m’atrauen els canvis, em mou la curiositat, soc una inconscient, segueixo el meu instint. Ho he fet així tota la meva vida.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Dels informatius de Sant Cugat a España directo i del 3/24 a Mediaset. Si no et mous tens la sensació d’estancar-te?
Em diverteix moure’m, canviar constantment. Així i tot, a Mediaset vaig fer reporterisme durant 12 anys, tot i que en formats diferents. Però, al llarg de la meva carrera, he fet molts salts al buit.
21 días va ser un fenomen televisiu?
Sí, rotundament. No és que ho digui jo, és un fet objectiu. El format va ser trencador, amb una nova manera de narrar i de posada en escena. I, sobretot, vam aconseguir una cosa molt important: que el relat no fos sensacionalista. Aquesta era una petició molt encertada de la direcció de Cuatro. Ara bé, l’èxit del programa va ser, sobretot, perquè hi havia un equip molt potent.
En tots els formats que vas liderar en la teva dècada a Mediaset, no tens la sensació que vas exposar-te molt davant el teleespectador?
Sí, molt, però si la història s’ho val, m’hi llanço! [riu] Soc així. El meu part, inicialment, no estava previst enregistrar-lo, sinó que el viuríem en la intimitat. Però a mesura que l’embaràs va anar avançant, vaig veure que perquè la història acabés de ser potent era necessari enregistrar el part.
“He deixat feines molt ben pagades que ningú deixaria perquè no m’ho passava bé”
Però, en aquest cas, tu n’eres la protagonista, obries de bat a bat la teva intimitat.
Sí, així és. Aquell era un moment trencador des del punt de vista televisiu. Aquí és on apareix el meu instint com a creadora. Mai m’ha fet por exposar-me davant les càmeres, abans vaig viure un aprenentatge. En els inicis, qualsevol crítica m’enfadava i, fins i tot, responia. Amb el temps, vaig tirar-m’ho a l’esquena. Vaig posar-hi distància.
En algun moment vas sentir que el programa o el personatge et passava per sobre?
A 21 días, després de dos anys i en el moment més àlgid, va haver-hi un moment que no m’agradava la submissió de la meva vida personal a la laboral, i vaig dir-me: fins aquí.
Fruit d’aquell èxit televisiu, actualment tens 158.000 seguidors a Instagram. Com has gestionat la popularitat?
Bé, trobo que tampoc tinc tants seguidors… Hi ha gent que en té milions! [riu] La popularitat l’aprens a gestionar amb el temps. Però jo no faig aquesta feina pensant en el teleespectador, sinó en el meu gaudi personal.
“Sense curiositat i passió és impossible fer periodisme”
Com a reportera vas acabar fent un reporterisme d’autora. Què creus que has aportat en aquest àmbit?
Sincerament, em costa molt avaluar-ho. En tot cas, crec que com a reportera vaig posar-hi espontaneïtat, naturalitat, i un to molt proper i, sobretot, sent molt agosarada. I en segons quins formats és un valor afegit. És un distintiu molt meu: quan se m’activa la curiositat, no em fa por ni res ni ningú per preguntar-ho i descobrir-ho. Ara bé, no em sembla tan extraordinari, soc molt normal. Tot i que jo donava la cara, l’encert era de l’equip.
Per què?
Hi havia un equip molt potent, que era qui pensava i trobava els personatges i les històries amb qui jo acabava convivint. Per tant, jo faig el que em diverteix, i no vaig més enllà, no penso si el que faig és reporterisme d’autora, no hi ha res planificat. Gaudeixo moltíssim a la feina, i quan ho deixo de fer, marxo.
Ho has fet més d’una vegada.
Sí, i espero continuar fent-ho, si no estic a gust amb allò que faig. Tinc una confiança cega en el meu talent i, per tant, no cal aguantar segons què per molt bé que t’ho paguin, no paga la pena. I jo he deixat feines molt ben pagades que ningú deixaria perquè no m’ho passava bé.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Has treballat a Barcelona i a Madrid. Quines diferències has trobat?
Quant al sector de l’audiovisual, Madrid té una indústria molt consolidada, hi ha molts projectes en marxa, molta feina i, sobretot, hi ha molts més diners per a tot. I no em canso de repetir el mateix: Catalunya és un país petit, hi ha menys recursos, sobretot econòmics.
I això traspua també en el periodisme?
Sí, avui és molt difícil fer bon periodisme, perquè falten diners. El bon periodisme necessita recursos. Ens trobem en un moment en el qual el pastís publicitari s’ha atomitzat. No hi ha diners per a gairebé ningú, els mitjans públics tenen pressupostos limitats. Sense diners no es pot fer bon periodisme, perquè és car. Així i tot, encara hi ha una escletxa: explicar històries interessants. N’hi ha d’altres, però, que requereixen diners i temps, i avui es fa molt difícil.
Com a dona, com veus la posició la dona periodista en la professió?
Hi ha una gran anomalia. Del 80% de dones que hi ha a la facultat, s’equipara després a les redaccions, i es desnivella del tot als equips de direcció. A mesura que hi ha més responsabilitat, la dona va desapareixent. Tot i que a les empreses públiques hi ha moltes més dones en els llocs de direcció.
Per què la dona encara no té prou protagonisme en els llocs de direcció?
Hi influeixen molts factors. Òbviament, els homes que prenen les decisions a l’hora de donar càrrecs, però també com les dones estem disposades a assumir el sacrifici que suposa. Així i tot, estem en un moment en el qual la problemàtica és molt visible, podem actuar-hi, i amb el temps estic convençuda que s’anirà equilibrant.
“Ràdio 4 és la monarquia de la ràdio, una institució que quan l’actualitat mana aporta credibilitat”
Hi ha un fenomen que és l’edatisme que afecta majoritàriament a les dones. Ara que voreges la cinquantena d’anys, et preocupa que un dia et pugui afectar directament?
Gens ni mica. Tot i que soni molt lleig: soc molt bona treballant. Possiblement, a l’hora de fer pantalla, segurament que em passi. Però si m’accepten dirigint ja seré feliç. Per tant, no pateixo, no em fa por. Ara bé, l’edatisme també em genera dubtes… mireu Ana Rosa Quintana!
Ara gaudeixes de la ràdio. Què et queda per fer?
Moltíssim! Continuo amb la mateixa energia, però ara només poso una condició: si vols que accepti un repte, paga’m bé.
En l’època de Mediaset et devien pagar molt bé.
Sí, però no vull cobrar menys [riu]. T’he de dir que vaig arribar en el moment que ja hi havia força retallades de pressupost. Així i tot, el pressupost que teníem a 21 días avui seria la meitat. Els pressupostos a televisió es redueixen cada any un 5%.
Per acabar, quin missatge donaries als estudiants de Periodisme?
Sense curiositat i passió és impossible fer periodisme.
