Sergi Mas (Barcelona, 1964) és el nou director d’antena de Ràdio Valira d’Andorra, del grup de comunicació Cadena Pirenaica. A més, des d’aquesta setmana Mas presenta el magazín La vida, que s’emet de dilluns a divendres de 10 a 12 h. Comunicador polifacètic, ha treballat majoritàriament a la ràdio i a la televisió, a més de la premsa escrita, tant a Catalunya com a Espanya. A Comunicació 21, Mas exposa els motius pels quals ha decidit iniciar una etapa de maduresa professional a Andorra, prenent distància de la que fins ara era la seva zona de confort.

Abans de viure-hi i treballar-hi, quins lligams tenies amb Andorra?
Venen de molt lluny. Em vaig enamorar d’Andorra en la dècada dels 80, quan el primer equip del Barça, dirigit aleshores pel tècnic anglès Terry Venables, hi feia l’estada de pretemporada a l’estiu. Aleshores Andorra era un país que no tenia res a veure amb el que és avui, però em va fascinar i l’he anat visitant de forma regular.

Com sorgeix l’oportunitat de fer el salt a Ràdio Valira?
De casualitat i de forma volguda, a parts iguals. Des de la pandèmia tenia ganes de fer un canvi d’aires, fins que fa un parell de mesos vaig rebre la trucada del conseller delegat de Ràdio Valira, Eduard Navarro, fent-me una proposta formal. Em demana que exporti la meva llarga experiència en els mitjans catalans i espanyols a Ràdio Valira.

Què t’atrau de la proposta?
D’entrada que és un repte majúscul i llaminer, en tots els àmbits. I a més perquè és una proposta a llarg termini amb la intenció de visualitzar des de Ràdio Valira les possibilitats que té aquest país. I amb una llibertat absoluta per fer i desfer.

Sempre lligat professionalment entre Madrid i Barcelona, què suposa en el vessant més personal aquest canvi?
És un gir important en la meva vida, però totalment viable tenint en compte que els meus fills ja són més grans. La distància, que és curta, fa que cada cap de setmana m’apropi fins a Barcelona. Això sí, fins i tot ja soc ciutadà d’Andorra de ple dret. Estic molt il·lusionat, i tant de bo a Andorra visqui els meus darrers anys com a professional, que en siguin molts!

Que hagis perseguit la via professional d’Andorra té a veure que a Catalunya i a l’Estat espanyol havies perdut al·licients?
No ben bé, perquè he treballat gairebé sempre i passant-m’ho molt bé al costat dels millors professionals. He treballat en tots els mitjans, excepte a la COPE, i no ho he fet només per casualitat. Ara bé, sí que el projecte de Ràdio Valira té una cosa intrínseca il·lusionant, res a veure amb molts projectes a Catalunya força inestables.

“Amb quatre piulades a Twitter i milers de seguidors no ets un periodista influent ni reconegut professionalment”

Quines funcions tens com a director d’antena?
És una barreja entre cap de programes i coordinador de la ràdio. La meva funció és que l’emissió tingui una musicalitat i una uniformitat molt clara, i que els continguts no s’escapin de la línia programàtica de l’emissora. Vull que també tingui una funció de laboratori d’idees, en un moment en el qual la ràdio està en plena transformació pel nou escenari digital i tecnològic.

Quina ràdio et trobes i quins són els ingredients que vols aportar-hi?
Ràdio Valira és un projecte totalment consolidat. Aquesta setmana ha estrenat un nou portal web i a hores d’ara està en plena transició per emetre conjuntament amb Pirineus TV, una plataforma de Cadena Pirenaica, cosa que reforçarà la visibilitat arreu del país. Vull que Ràdio Valira s’adapti millor al país, toca sacsejar-la. Pel que fa a la programació, tinc ganes que els oients siguin protagonistes, vull escoltar-los, que tinguin presència a l’antena.

Ràdio Valira ja té un nom consagrat: Ricky Romero.
Sí, m’ha fet molta il·lusió retrobar-m’hi! I de fet, va ser un dels motius pels quals em vaig decidir a incorporar-me a Ràdio Valira, tenint en compte que en Ricky suma més d’una dècada a Andorra. Com et pots imaginar, no li hauré de donar massa consells, perquè domina la ràdio com ningú. És un gran amic, molt bona persona i, sobretot, un perico de cap a peus.

“Actualment entre els joves hi ha una sobredimensió de la cultura audiovisual”

A més de director d’orquestra, també presentes el magazín matinal La vida. Què vol ser?
Un magazín tradicional de matins de ràdio, una mena d’El matí de Catalunya Ràdio a l’andorrana. Però sense pontificar, no m’ha agradat mai. Vull aportar un to amable i distès amb l’oient, cosa que ja s’identifica amb l’essència de Ràdio Valira. Aquesta primera setmana d’estrena del programa he tingut convidats molt especials, des de David Guapo a José Corbacho.

I l’entrevista amb Gerard Piqué, l’actual president de l’Andorra FC, per quan?
[Riu] Ja l’he sol·licitada, tot i que abans possiblement vindrà l’entrenador de l’Andorra FC, Eder Sarabia. Tot i que soc un perico confés i Piqué sempre és molt punyent amb l’Espanyol, em vindria molt de gust entrevistar-lo.Com a altres personalitats i veus anònimes amb algun lligam a Andorra que tindran cabuda en el programa.

Tota la vida has conviscut amb la pressió afegida de les audiències, dels EGM. A Andorra no n’hi ha.
Sí, serà una realitat diferent a la que he viscut fins ara. Tant a Catalunya com a Espanya, els EGM fan que no hi hagi prou paciència per donar continuïtat a projectes i formats per l’efecte de les audiències. A Ràdio Valira, sense EGM, ens permetrà experimentar diferents formats. En aquesta setmana d’estrena del programa m’han aturat pel carrer per dir-me que m’havien escoltat. Per tant, el millor termòmetre continua sent el carrer, el boca-orella.

Has tocat totes les tecles de la comunicació i, al final, segueixes fidel a la ràdio.
La ràdio continua sent el mitjà més viu, tot i que al transistor li queden els dies comptats. Ara bé, les aplicacions al mòbil han fet que la ràdio torni a agafar embranzida, i només cal adaptar-la a la imatge per fer-la més atractiva per a la gent jove. Si els canvis tecnològics ho permeten, la supervivència de la ràdio està garantida.

La teva incorporació a Ràdio Valira pot generar recel entre els mitjans andorrans?
Podria passar, però no m’ho he plantejat. Algú pot pensar “què ens ha de venir a ensenyar ara en Mas!”. Als països llatins tots desitgem a l’altre que li vagi bé fins que li va bé. A partir d’aleshores potser ja no som tan simpàtics. Per a mi, des de la humilitat s’aprèn molt més que des de la fatxenderia. La meva fórmula és la mateixa de sempre: aporto experiència i bons productes comunicatius.

“Vull que Ràdio Valira s’adapti millor al país, toca sacsejar-la”

Es diu que l’especialització és cada cop més un valor en alça en oficis creatius com el periodisme i la comunicació. Tu, en canvi, ets un comunicador polifacètic. Aquesta diversitat t’ha perjudicat o t’ha beneficiat?
Encara no ho sé [somriu]. I és una bona pregunta. Tinc molts amics que tota la vida han fet el mateix, i ho han fet molt bé. En el meu cas, jo gairebé mai he tingut un ‘no’ com a resposta per a qualsevol projecte que m’han ofert. I possiblement per això m’he atrevit a fer moltes coses i la majoria molt diverses.

L’experiència és un grau, tot i que l’escenari comunicatiu mediterrani castiga majoritàriament a presentadors que superen de llarg la cinquantena, a diferència de l’anglosaxó o sud-americà. Ho comparteixes?
Sí, de dalt a baix. A Catalunya i a Espanya, l’espectador o l’oient té la tendència de cansar-se d’aquells presentadors de certa edat que tenen una certa presència en el temps. Se’n fa una anàlisi senzilla i perversa. Perquè la veterania i l’experiència donen fermesa en el periodisme, com ho demostra la cultura radiofònica i televisiva anglosaxona.

Creus que hi ha poca rotació de presentadors a les ràdios i televisions catalanes i espanyoles; és a dir, els mateixos noms durant molts anys?
Si hi ha poca rotació és perquè hi ha un seguit de presentadors que aporten un valor afegit que no l’aporta ningú més. Si demà Toni Clapés, Jordi Basté o Josep Cuní marxen a Ràdio Horta, jo sintonitzaré Ràdio Horta. Tots ells, com jo, ja tenim una edat, però ens avala l’experiència, un valor preuat.

Has estat un periodista acostumat a treballar amb equips de noves fornades. L’ofici està en bones mans?
La meva visió no és optimista. En primer lloc, perquè actualment entre els joves hi ha una sobredimensió de la cultura audiovisual. A més, amb una mirada cap al periodisme esportiu, no pot ser que la primera feina que vulguin tenir aquells que surten de la universitat sigui cobrir el primer equip de futbol del Barça o ser tertulià dels programes d’esports de RAC1, Catalunya Ràdio o Esport3. Per fer-ho, per ser un bon periodista esportiu, t’has de bregar prèviament al camp de la Gramenet o de l’Europa. Avui hi ha periodistes que cobreixen el Barça de futbol que no en tenen ni un borrall del futbol català amateur. No tots, evidentment. Sense anar més lluny, un dels grans periodistes esportius del país com és Ramon Besa va començar fent cròniques de futbol al camp del Manlleu. I a més d’això, l’altra drama són les xarxes socials.

Per què?
Amb quatre piulades a Twitter i milers de seguidors no ets un periodista influent ni reconegut professionalment. Cal picar molta pedra, l’experiència no es guanya en dos dies. El periodisme no es pot reduir a 280 caràcters (el valor d’una piulada a Twitter), sinó que cal que tots aquests joves també es formin llegint per adquirir més coneixement. Si el futur de la professió no passa per aquí, no sé on anirem a parar.