Foto: Ferran Nadeu
Silvia Cobo (Barcelona, 1979) és periodista i responsable de xarxes socials d’El Periódico de Catalunya des de fa cinc anys. Llicenciada en Periodisme a la Universitat de Navarra, sempre ha estat una apassionada del periodisme digital. Cobo va ser pionera obrint un blog de mitjans de comunicació i internet l’any 2007. Més tard va escriure el llibre Internet para periodistas: kit de supervivencia para la era digital (2012). La seva especialització li ha permès oferir una visió integral del periodisme a les xarxes socials. A Comunicació 21, Cobo exposa el seu bagatge en el món digital des de la mirada periodística i avança que l’aposta dels mitjans de comunicació serà dedicar tots els esforços a guanyar-se la confiança de lectors i subscriptors.
Fa 15 anys vas posar en marxa un blog sobre mitjans de comunicació que va ser pioner a Catalunya.
Sí, m’agradava escriure sobre periodisme digital, però aleshores tenia la sensació de ser una autèntica friqui. He de dir que Comunicació 21 ja era una capçalera de referència per a mi i la meva passió em va portar a crear el meu propi blog. No signava amb el meu nom, sinó que vaig crear un alter ego que es deia Lola Mola [riu]. Sense voler-ho vaig crear una marca.
Tot i que el blog era escrit en castellà, també va posicionar-se en l’ecosistema català.
Sí, sobretot quan Saül Gordillo, que treballava aleshores a El Punt, em va mencionar una vegada en el seu blog, i en aquell moment vaig fer-me més visible en l’entorn digital més català. Recordo quan es va posar en marxa la Catosfera, que vam participar-hi només una quarantena de persones que representàvem aquella generació incipient de periodistes i professionals interessats en el món digital.
Del teu bagatge acumulat fins aleshores escrius un manual sobre la relació dels periodistes amb internet i acabes com a formadora de periodistes.
Sí, un llibre en el qual explicava des de com s’havia d’escriure, com cercar fonts d’informació a les xarxes, o fins i tot de la verificació de les fonts d’informació. Un decàleg d’allò que implicava internet en el procés informatiu. Ara està molt present i d’actualitat, però jo ja en parlava deu anys enrere. Tot plegat em porta a formar periodistes de mitjans nacionals i internacionals. Fins que va arribar el moment que vaig sentir la necessitat d’aprendre molt més i, per tant, volia treballar en la redacció d’un diari. I va arribar l’oportunitat d’El Periódico que m’ofereix el seu director, Albert Sáez.
Quina és la tasca d’un responsable de xarxes en una capçalera com la d’El Periódico?
Bàsicament la de distribuir els continguts que produeix El Periódico cada dia, que són aproximadament un centenar de peces. No es publica tot, la meva feina és fer una tria dels continguts que tindran més interès per a la nostra comunitat. A partir d’aquí, decidir en quina de les xarxes en fem difusió i adaptem els continguts en funció de les plataformes. És així com una peça tindrà més visibilitat o serà més llegida.
“Els continguts amb més repercussió a les xarxes són aquells d’àmbit social, que afecten les persones i que comporten emocions. Els algoritmes necessiten alimentar-se de reaccions”
Quins són els elements a tenir en compte per aconseguir aquesta visibilitat?
N’hi ha dos d’imprescindibles. El primer és el titular, les paraules que fem servir. Fa anys El Periódico publicava a internet el mateix titular de la notícia del paper. Però hem de tenir en compte que el titular del paper forma part d’un context en el qual hi ha una secció, un subtítol o un desglossat. En canvi, els titulars a les xarxes socials i als cercadors es mostren d’una manera aïllada i han de ser més informatius.
I el segon element?
La fotografia. Aquesta ha estat la meva obsessió des que soc a El Periódico. Hi ha un fenomen que jo anomeno la “gran desconnexió digital”; és a dir, el fet que els periodistes treballen en un entorn desktop, a l’ordinador, quan els lectors reben els continguts majoritàriament en un entorn mòbil. Cal fer entendre a la redacció que aquelles fotografies que ells veuen en pantalles de gran format no tenen la mateixa força, perquè els usuaris les veuran a través dels seus mòbils. Fins i tot el textos es perceben d’una manera molt diferent en un mòbil, i llegir-los es fa molt més feixuc.
No deixem el llenguatge. L’adaptem a la necessitat del clic?
Hi ha una premissa que ha de ser clara: la raó de ser dels mitjans és la informació. Per tant, aquesta premissa és innegociable. El fet diferencial és oferir continguts que no tinguin la resta de mitjans, perquè si el contingut és bo, és molt possible que tingui transcendència a les xarxes. Cada cop més els mitjans tenim la necessitat d’oferir allò que realment li interessa a la nostra comunitat, que s’hi apropin i que a la llarga puguin acabar sent potencialment subscriptors. Aquesta és una tendència a la qual s’encaminen actualment els mitjans.
“La política genera debat a les xarxes socials i també la necessitat de compartir els continguts. Ens hem adonat que en els continguts de caràcter polític l’anècdota té molta més repercussió”
Com es cuinen els impactes informatius a les xarxes socials?
Majoritàriament els continguts amb més repercussió a les xarxes són aquells d’àmbit social, que afecten les persones i que comporten emocions. Els algoritmes necessiten alimentar-se de reaccions; és a dir, generen els m’agrada o les comparticions. Les notícies que tenen més repercussió també són aquelles que generen altres reaccions com ara l’enuig o la indignació.
L’enuig i la indignació acostumen a anar lligades als continguts de caire polític?
Hi ha de tot, però és evident que la política genera debat a les xarxes socials i també la necessitat de compartir els continguts. Ens hem adonat que en els continguts de caràcter polític l’anècdota té molta més repercussió. És a dir, per explicar una sessió al Congrés pots tenir una crònica llarga, però sovint la peça que tindrà èxit a les xarxes serà el fet que Rufián s’hi ha presentat amb una impressora. Les xarxes es mouen per impactes i emocions. Els algoritmes que regeixen les xarxes no els hem construït periodistes. Estan fora del nostre control: exerceixen d’editors dels nostres propis continguts.
Les tres xarxes més freqüents –Twitter, Facebook i Instagram– tenen els continguts més identificats segons els àmbits?
Sí, Twitter és majoritàriament polític i amb l’afegit que s’ha intoxicat moltíssim en els darrers temps. En canvi, a Facebook hi predominen els continguts més socials, mentre que Instagram és més visual i femení. Així i tot, la via on es genera més tràfic és a través de WhatsApp. Pensem que la xarxa que genera més consum és Twitter, però en canvi només fomenta debat. Et pots trobar amb una piulada en la qual hi ha desenes de comentaris però, en canvi, només han llegit la notícia un 10% dels qui han interactuat.
Quina és l’actitud que han de tenir els periodistes a les xarxes socials?
No hi ha una resposta genèrica i és una qüestió molt delicada. Depèn de cadascú, però el més important és saber què vol mostrar cada periodista en el món digital. Ara bé, mai s’ha d’oblidar que són espais públics i cal ser-ne conscient i responsable. El que és rellevant d’un periodista a les xarxes socials és la informació, no la seva opinió. Sense voler-ho s’arrisca la credibilitat del propi periodista i, de retruc, la del mitjà a qui representa.
La pandèmia ha multiplicat les audiències, també des de les xarxes socials.
Sí, moltíssim! I ha estat fruit de la necessitat dels ciutadans d’estar informats, cosa que ha generat molt d’interès, perquè ens ha afectat absolutament a tots. I a partir d’aquí, des d’El Periódico hem tingut la voluntat de generar continguts per ser útils a la població, perquè així ho demanen. La pandèmia ens ha posat de manifest que el gran repte dels mitjans de comunicació és connectar amb el lector i ser útils. Només així és la manera per la qual voldran consumir els continguts que els oferim.
Els mitjans de comunicació han de dedicar tots els esforços en l’estratègia digital per encarar el present i futur més proper?
En un moment en el qual l’esclat del món digital ens ha dut a viure una autèntica bogeria col·lectiva, el gran repte dels mitjans de comunicació és trobar la independència des del punt de vista econòmic. Així, la prioritat dels mitjans passa per trobar la fórmula de com obtenir fonts d’ingressos que els facin sostenibles, diversificant-les i incorporant nous subscriptors.
