Txe Arana (Lleida, 1972) és una de les veus de referència del país. Comunicadora, actriu i mentora d’oratòria i comunicació, va donar-se a conèixer de ben jove al programa Sputnik de TV3. Durant la seva trajectòria ha combinat la seva presència a la premsa escrita, la ràdio, la televisió i el teatre. La seva veu és inconfusible, seductora i reconeixible en una munió de produccions audiovisuals. Arana ofereix la seva primera entrevista després de patir, a principis d’estiu, la intervenció quirúrgica d’una craneotomia. A Comunicació 21, reivindica la veu com a eina per persuadir l’audiència.
A principis d’aquest estiu vas patir un contratemps en la teva salut. T’estàs recuperant bé?
Sí, em trobo de conya, vaig tenir la sort que em van poder detectar a temps una malformació cerebral. Així que vaig haver-me de sotmetre a dues intervencions molt complexes, una neuroradiologia (de nou hores de durada) i una neurocirurgia (de sis hores) per evitar patir un possible ictus o un vessament cerebral.
Com han estat les primeres setmanes després de la intervenció?
Després de la intervenció va ser molt fort, em va costar escriure un missatge al mòbil o comptar números, però els metges m’han felicitat de la meva ràpida recuperació, que fins al moment està sent molt positiva. Estic treballant de valent en l’àmbit cerebral, se m’ha obert un nou camí i aprofito al màxim aquesta oportunitat. A hores d’ara ja tinc el cap millor que abans! [riu] Per tot el que podia haver estat, em sento molt afortunada, perquè he après moltes coses i ja puc continuar treballant amb normalitat.
Tens una munió de papers en l’àmbit professional al llarg de la teva carrera. Et consideres més comunicadora que actriu o a la inversa?
[Somriu] Soc una suma de tot plegat. Tota la meva trajectòria professional ha estat un aprenentatge, relligant una feina amb una altra. Soc molt polifacètica, i amb el pas dels anys entenc perfectament tot el camí que he fet, m’he entès a mi mateixa. Hi ha persones que em diuen que continuo sent la mateixa Txe de sempre, i m’agrada. Això sí, conservo la mateixa curiositat per aprendre. Fins i tot, diria que ha crescut.
La teva carrera professional va començar en el vessant del periodisme.
Sí, ja fa molts anys! Quan era molt joveneta vaig començar a escriure i a maquetar al diari Segre. De seguida vaig combinar-ho amb la ràdio i els meus estudis artístics fins que va arribar la trucada de TV3 quan només tenia 19 anys.
La trucada de TV3 va ser per presentar un dels programes icònics com és l’Sputnik.
[Somriu] Sí, va ser una oportunitat molt llaminera. Podia exercir de presentadora (donava la cara davant la càmera) i de periodista (fent entrevistes) i d’un àmbit musical que m’apassionava, perquè jo sempre he estat molt rockera.
“Molt pocs estudis de Barcelona em truquen per treballar”
En aquella època també feies d’actriu amb Els Comediants.
Va ser una època molt intensa i meravellosa. La vida del teatre i les gires. Ho trobo a faltar i fa temps que em preparo de nou per tornar als escenaris de teatre. Jo soc moviment, de transitar per nous àmbits i evolucionar, i va haver-hi un moment en el qual vaig pensar que picant d’aquí i d’allà en aquest país no m’acabaven d’entendre.
I què vas fer?
Dues coses: marxar a viure a l’Empordà i apostar per la meva veu. D’una banda, va arribar un moment que vaig necessitar marxar de Barcelona per viure més a prop de la natura i de mi mateixa, en un entorn més acollidor per als meus fills. I de l’altra, prioritzar la veu, que és l’eina que m’ha obert les portes a nous projectes, i molt diversos. La veu i la cultura m’han permès conservar la meva presència a televisió.
La teva veu més que una eina és un do. És inconfusible, totalment reconeixible.
[Riu] Et confessaré una cosa: quan vaig anar a Barcelona, un dels meus reptes era dedicar-me professionalment al doblatge. Però aleshores em van dir que havia d’estandarditzar el meu català. Això em va permetre treballar i el millor de tot és que al final he acabat aprenent més i dominant molts dels parlars del país. Que sí, que parlo lo lleidatà, sí! I ara, l’empordanès! [riu].
Què escenifica una veu?
La veu és una extensió del gest, és moviment i escenifica la nostra manera de ser. A banda de ser el mecanisme més important de l’expressió, és un recurs molt poderós que ens fa únics. I no només és allò que ens ressona, sinó també és una manera d’entendre la vida, l’autodeterminació i la llibertat.
Ens podem enamorar d’una veu?
Sí, absolutament. La veu té una gran capacitat per enamorar, transformar, seduir, inspirar i commoure. La veu va molt més enllà.
En l’actual context audiovisual, quin rol està jugant la veu?
Estem vivint la gran era de l’àudio, només cal veure la quantitat de pòdcasts que s’estan cuinant arreu. I és molt bo, perquè amb el ritme vital d’avui ens va molt bé obrir les orelles, tancar els ulls i imaginar-te les coses. Quan els ulls no estan ocupats, la imaginació està lliure per volar.
“L’essència de la comunicació és fer-nos entendre”
T’has especialitzat en els audiollibres.
Jo vaig iniciar-me com a contadora d’històries. Amb els anys van aparèixer els audiollibres, i puc assegurar que hi ha molta audiència, ja que estic tirant endavant molts projectes. Això demostra que el sector és ben viu. Tenir la capacitat de generar emocions i commoure aquells qui escolten històries a través de la veu és el súmmum.
Ets mentora de locució i d’oratòria. Amb el pas dels anys, en els mitjans i als escenaris de teatre, la locució i l’oratòria han evolucionat positivament?
Sortosament, hi ha aspectes que s’han deixat de fer i d’altres que no es fan i convindrien molt. Fujo d’aquella locució pomposa d’abans i també d’aquells qui per voler parlar en un llenguatge del carrer no se’ls entén. I precisament, l’essència de la comunicació és fer-nos entendre.
I des del doblatge, com es treballa actualment?
Com al teatre, amb un excés de forma. Tot allò que no vagi associat a la creació d’una escena viva, no m’interessa. S’ha d’entrenar per no generar una impressió artificial. L’aquí i l’ara. L’eix és el procés de comunicació viu. Si no és així, s’està fent una altra cosa que no és ni doblatge ni interpretació. És la diferència entre una experiència viva i una experiència cultural; és a dir, allò que hem viscut i allò que ens han explicat. Als actors no ens funcionen les experiències culturals.
Has posat la veu en una munió de produccions audiovisuals. Com et va afectar la pandèmia i, ara, la postpandèmia?
Realment, he treballat molt més darrerament des de casa, al meu estudi connectada en remot i amb produccions d’altres països. Ara molt pocs estudis de Barcelona em truquen! Pel que fa al món cultural, sempre ha estat molt precari, hi ha pocs recursos. Si no hi posem més actius, no hi haurà més resultats. I penso més amb la meva filla, que té 25 anys i també és actriu. Ella, com altres joves, s’han d’obrir pas en un entorn que no entén la necessitat d’invertir en cultura. Potser hauria estat millor que es dediqués a una altra cosa [somriu], però l’animo a continuar lluitant i a fer el que l’apassiona.
Ets una gran lluitadora, també sent una activista a favor del català.
Així és. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà per a nosaltres? Ens hem de prendre molt seriosament la qüestió de la llengua, i la cultura i l’audiovisual hi tenen molt a dir. Per això cal que els nostres governants no cedeixin ni un mil·límetre a qualsevol intent de menystenir la nostra llengua.
