Xavier Bundó i Buil (Sabadell, 1984) és periodista, director i presentador del Via lliure de RAC1. Llicenciat en Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Matadepera Ràdio i Ràdio Sabadell. Després d’un pas breu per Catalunya Ràdio va aterrar a RAC1, on s’ha consolidat com una de les veus de referència, sobretot els caps de setmana al capdavant del Via lliure. En el darrer EGM suma 416.000 oients dissabte i 397.000 diumenge, i viu el moment més dolç. A Comunicació 21, Bundó reivindica l’emoció que genera la ràdio tradicional i el paper del periodista en plena crisi de credibilitat dels mitjans de comunicació.
L’estima per la ràdio t’arriba de casualitat?
A casa no érem massa radiofònics i la descobreixo gràcies al meu avi. Era un apassionat al futbol i escoltava el carrusel els caps de setmana. I tinc una imatge molt present a les nits a casa: l’avi escoltant la ràdio amb el transistor sota el coixí. Jo vaig voler imitar-lo i així vaig enganxar-m’hi, primer amb els esports a les nits amb José María García i més tard Jordi Basté, fins a la ràdio musical. És curiós perquè, com a oient, la ràdio dels matins, aquella que és més informativa, la descobreixo quan fregava la majoria d’edat.
És el moment en el qual consolides la vocació?
Així és. En l’etapa preprofessional la Chus, una professora de l’Escola Sant Nicolau de Sabadell, em va obrir les portes a Matadepera Ràdio a través del seu director, Albert Beorlegui. És aquí on comença tot, on tinc l’oportunitat de descobrir el mitjà, on perdo la por al micròfon, i és un bagatge que em va servir, un cop entro a la universitat, per fer el pas a Ràdio Sabadell. Primer als esports i després a informatius.
Als inicis del 2000, a Ràdio Sabadell coincidiu una fornada de periodistes que avui sou als mitjans de referència del país.
Era una gran alineació del que anys després seria part de la pedrera de RAC1: Laura Rosel presentava l’informatiu del migdia; jo en feia els butlletins; Xavi Pardo la secció de cultura, i Aleix Parisé l’informatiu d’esports. I altres grans noms hi col·laboraven, com Marc Serra, Núria Jar, Roger Escapa, o fins i tot Ricard Ustrell, que va aterrar a Ràdio Sabadell en les meves acaballes, abans de fer el salt a Barcelona.
Primer a Catalunya Ràdio.
Sí, l’etapa a Catalunya Ràdio va ser molt intensa, perquè vaig fer doblet els estius: El matí de Catalunya Ràdio amb Pere Mas, i El club de la finestra indiscreta amb Àlex Gorina a les nits. Tenia 21 anys, va ser molt bèstia, però molt gratificant. Quan va acabar el darrer estiu, vaig tenir tres propostes sobre la taula: Catalunya Ràdio, COMRàdio i RAC1.
“Eduard Pujol, a qui considero un pare professional, sempre va protegir-me, va regalar-me oportunitats i tenia el perfil del que ha de ser un director modèlic: coneixia el mitjà, apostava pel talent i confiava en l’equip més enllà dels egos”
I tries RAC1.
[Riu] Sí, tot i que vaig dubtar moltíssim, ja que aleshores el lideratge era de Catalunya Ràdio, i RAC1 ocupava el tercer lloc. Vist amb perspectiva vaig encertar, perquè a RAC1 he viscut el millor que m’ha passat mai com a periodista. I ho he d’agrair a un seguit de persones que van fer-me confiança: Laura Rosel, qui m’obre la porta de RAC1 i em fa d’amfitriona; Isaac Salvatierra, que era director dels informatius de RAC1; Jordi Basté, amb qui ho aprenc tot a El món a RAC1, i l’aleshores director de RAC1, Eduard Pujol, a qui considero un pare professional. Sempre va protegir-me, va regalar-me oportunitats i tenia el perfil del que ha de ser un director modèlic: coneixia el mitjà, apostava pel talent i confiava en l’equip més enllà dels egos. Això és molt rellevant per als que hi treballem i no he conegut ningú que ho hagi fet com ell.
Va ser Pujol qui va donar-te l’oportunitat de presentar el Via lliure. Què hi has aportat a l’oferta dels matins de cap de setmana de RAC1?
Durant molts anys, els programes de cap de setmana, a qualsevol ràdio, eren bàsicament magazins d’entreteniment. Jo, que venia d’un programa mixt, informatiu i d’entreteniment, no entenia que es negués la part informativa. I vam decidir apostar-hi. I vam encertar. Pensa que jo aterro al Via lliure la tardor de 2014, que és quan té lloc el 9-N. Amb tot el que ha passat els últims set anys, no puc imaginar-me el programa sense el gruix informatiu que li hem donat.
Des d’aleshores, el procés ha eclipsat la informació. Quin és el dia més bèstia que hagis viscut a la ràdio de totes les jornades històriques que ha viscut darrerament el país?
L’1-O amb diferència. Tinc un record molt intens. RAC1 s’hi va bolcar amb una programació en directe de gairebé tres dies. De dissabte 30 de setembre a les 6 del matí, quan m’hi vaig posar, fins a la 1 de la matinada del dimarts 2 d’octubre. Tots els presentadors hi vam ser en una mena de joc de relleus de gairebé 70 hores. Recordo que aquell cap de setmana vaig estar aproximadament 30 hores davant d’un micròfon. Va ser acollonant. La pota informativa que havíem implantat el cap de setmana ho va facilitar. Aquest model és el que fa gairebé un any ens portava a fregar els 600.000 oients, quan set anys enrere eren 180.000. En això crec que no em vaig equivocar.
“En un moment de crisi com l’actual, l’hem de preservar: la credibilitat del mitjà i la del periodista. Si t’equivoques permanentment amb fake news, ho perds i estàs mort”
Fins a quin punt l’agitació política dels darrers anys ha accelerat el relat periodístic?
L’interès creixent de la societat cap a la política ha provocat que canviï el llenguatge. Soc partidari que hi hagi un punt de passió en el relat, però n’estic fart de les trinxeres. Hi ha molta gent interessada a saber què vota cada periodista, i això és absurd. Els periodistes hem de fer el camí invers d’aquestes pressions. I aquí és on arriba l’escenari actual: una situació de crisi i pèrdua de credibilitat dels mitjans de comunicació i l’ascens de mitjans alternatius, d’aquells que no són periodistes. L’únic instrument que tenim els periodistes és la credibilitat. I en un moment de crisi com l’actual, l’hem de preservar: la credibilitat del mitjà i la del periodista. Si t’equivoques permanentment amb fake news, ho perds i estàs mort.
Què ha provocat l’auge de Twitter?
Els mitjans estem atents a Twitter, però cal posar-hi límits. És aquí on apareix la intuïció, el nas i la mirada periodística que han de ser determinants. Destriar la informació acaba sent l’aval amb el qual l’oient et fa confiança. I això és el que hem de preservar davant de les crítiques i les pressions externes, que n’hi ha. Sobre les crítiques, que n’hi ha moltes, jo li dono la volta a la truita: si ens critiquen és perquè ens escolten. I és més: deixant de banda el trol, que no m’alimenta, moltes crítiques venen d’oients que se senten seu el programa o la ràdio. Estan molestos perquè s’ho senten propi. Això és un patrimoni.
Amb el temps t’has convertit en una de les tres patums de RAC1 juntament amb Jordi Basté i Toni Clapés.
No és així. RAC1 és un equip ple de noms: Albert Om, Joan Maria Pou, Agnès Marquès, els Òscars… Tots tenim clar que la patum grossa i qui porta el braçalet de capità és Jordi Basté, perquè és qui tiba el globus cap amunt i és aquí on ens agafem tots. Toni Clapés és el més bèstia que he conegut mai per la seva capacitat de resistència i d’entrega en el directe. Però una ràdio funciona pel conjunt, no per un sol nom. Ho demostren altres projectes que tenien aquest model i es van ensorrar.
Quin és el secret de RAC1?
No hi ha cap secret. Hi ha un estil, una idea i sobretot un clima radiofònic. I això ho subratlla sempre Clapés, i té raó. El clima ho és tot, és l’embolcall que t’acompanya i que dona sentit a tot plegat. RAC1 és una marca que funciona a tota hora gràcies a convertir un equip de persones en una família que ha sabut connectar amb l’audiència. I així és com s’entén l’actual lideratge, amb un estil i un model molt determinants.
Després de 20 anys de recorregut, RAC1 ha tocat sostre?
Diria que sí, però amb la boca petita. Fa molts que hi treballo i molts cops he pensat que ja havíem tocat sostre, però les dades d’audiència sempre han acabat tombant les meves paraules. En una mirada col·lectiva, RAC1 tocarà sostre quan assolim la xifra màgica del milió d’oients, que ja vam tocar-la amb els dits després de la sentència pel procés, fa dos anys.
“És d’agrair que SER Catalunya faci un pas endavant a l’hora d’enfortir la seva programació en català. Soc dels qui penso que hi ha espai per a una competència a tres en català”
Fins a quin punt la transformació digital ha estat un factor que ha ajudat a consolidar el creixement progressiu de RAC1?
A diferència d’internet, ha estat un gran aliat per a les ràdios, ja que la seva adaptació ha estat molt més senzilla que per a altres mitjans com la televisió o la premsa escrita. I a mi em continua semblant molt bèstia tenir oients de RAC1 a qualsevol punt del planeta. Això ens ha permès agafar molta més volada.
La ràdio és el mitjà que ha afavorit més la normalització del català?
Indiscutiblement. En els darrers 20 anys, la ràdio en català ha fet un salt de gegant. I es deu a la fermesa de Catalunya Ràdio i a la irrupció espectacular de RAC1. Sense oblidar-nos del Grup Flaix, que va ser capaç d’aglutinar gent molt jove que mai hagués consumit en català. Avui dia és molt d’agrair que SER Catalunya faci un pas endavant a l’hora d’enfortir la seva programació en català. Soc dels qui penso que hi ha espai per a una competència a tres en català. I seria un gran benefici per a tots: per als periodistes i per al país. Ho exemplifica un oient que vaig conèixer a Alcarràs, Adama Mballo, senegalès, arribat amb pastera, que parla un català impecable gràcies a escoltar RAC1. És un valor afegit que juga la ràdio i un signe de normalitat.
Les xarxes socials han permès, també, donar més visibilitat als continguts de RAC1. Com t’adaptes en aquest procés d’una ràdio més visual?
He de reconèixer que m’està costant. Al meu equip sempre els dic el mateix: nosaltres fem ràdio. És important ser a les xarxes socials i compartir-hi els continguts? Sí. Però què és més important, actualitzar-les i penjar-hi vídeos, o elaborar bons continguts i fer que la ràdio soni bé? Fins aquí el debat. Com que tampoc tinc un equip de persones tan gran que em permeti elaborar vídeos i altres continguts digitals, dediquem tots els esforços en allò que sabem fer: ràdio. I diré més: no soc partidari que hi hagi càmeres a l’estudi.
Doncs n’hi ha.
Si fos per mi no apareixeria ni una sola fotografia meva. De fet, moltes vegades els dic al meu equip que no em facin fotos quan faig entrevistes. Crec que ningú hauria de saber les cares que tenim els de la ràdio, perquè forma part de la seva màgia. Quina gràcia té veure els personatges del Versió RAC1 o La competència? M’agrada molt la idea de la ràdio tradicional i antiga, i accepto que en això vaig a contracorrent del que es porta. Però no soc l’únic. Ho compartim amb Basté i Clapés.
“L’emoció és la paraula que defineix millor la ràdio, una emoció en estat pur i amb una dosi d’adrenalina indescriptible”
RAC1 segueix renovant-se contínuament i aquesta temporada ha posat en marxa la plataforma digital RAC+1. Ha estat un encert?
Sí, per dos motius. Un, perquè ens permet desdoblar la programació en directe. Això és molt interessant: oferim a l’oient l’oportunitat de triar entre diversos continguts d’interès alhora. És una idea que hem d’anar consolidant. I per altra banda, el format podcast, és una demanda que hi havia i RAC+1 ens permet que talent de casa o de fora s’hi puguin sumar. La tendència de l’aplicació mòbil va cap aquí i RAC1 ha sabut trobar la plataforma per explotar-ho.
Dins el sector hi ha un debat obert entre el podcast i la ràdio en directe.
El podcast és el nou desestabilitzant del món radiofònic. Però jo crec que no és estrictament ràdio. Ho dic sense voluntat de menystenir-lo. Al podcast li manca l’emoció del directe. I funciona amb un llenguatge diferent. Ni el públic és el mateix –que pot ser compartit– ni la forma de consumir-lo o l’actitud de l’oient són iguals. Et diria que són dos mitjans diferents.
Quina diferència hi ha amb el directe d’una ràdio convencional?
Fa poques setmanes li ho vaig preguntar al professor Josep Maria Martí: per què un mateix contingut sona diferent per la ràdio en directe o en podcast. I em va respondre: per l’emoció. I l’emoció és el guió per escriure, el gir inesperat dels fets, les errades, l’entrevista del moment… L’emoció és la paraula que defineix millor la ràdio, una emoció en estat pur i amb una dosi d’adrenalina indescriptible. Una emoció que és compartida perquè està vinculada a la companyia dels oients. I aquesta emoció fa que jo, després de més de 20 anys fent ràdio, encara li tingui un gran respecte al pilot vermell. Encara em remou l’estómac i això és preciós.
