Xavi Canalias: “La competència és querosè. Tenim la intenció d’avançar ‘El món a RAC1’”

Xavi Canalias (Vic, 1981) treballa a La Manchester i als equips d’El matí de Catalunya Ràdio i Col·lapse (TV3). En els seus inicis va començar a Ràdio Ona Torelló, Ràdio Club 25 i TVE Catalunya. Tot seguit va treballar durant una dècada al Grup Flaix, dels quals durant tres temporades va dirigir i presentar Prohibit als pares, a més de formar part de Flaix TV. Al Grup Godó va formar part de l’equip del Via lliure, d’El món a RAC1 (estiu) i Versió RAC1 (estiu). A Catalunya Ràdio va participar en els programes Els optimistes, El suplement d’estiu i Les mil i una nits; i a TV3, a Planta baixa i El salt de l’Àngel. A Comunicació 21, Canalias aborda el seu camí fins a convertir-se en la mà dreta de Ricard Ustrell.

Ets el bon rotllo personificat, sempre amb una rialla davant la càmera o a la ràdio.
[Somriu] Soc optimista de mena. Amb els anys he après que tens dues maneres d’afrontar la vida: una és de mal rotllo, mal humor i trist; i l’altra, amb optimisme. Quan vaig descobrir que amb l’optimisme arribava a més bons llocs i a més persones i feia la vida més feliç d’aquestes persones, vaig pensar que era una bona manera de viure el meu dia a dia.

Però, tant com desprendre una energia positiva a dos quarts de sis del matí quan arribes a la redacció de Catalunya Ràdio i mantenir-la tot el dia?
Sí, però abans necessito un cafè per despertar-me. Et diré més: quan em sona el despertador, una hora abans, a dos quarts de cinc del matí, el primer pensament és optimista. Sento passió pel que faig i penso que ho acabo traslladant a l’audiència. No hi ha res impostat.

Amb només 13 anys vas fer el primer tastet en una ràdio. Va ser molt prematur.
Jo estava estudiant solfeig i piano, volia dedicar-me a la música. Un dia vaig acompanyar la meva germana a una entrevista a Ràdio Manlleu perquè ella formava part d’un grup de teatre. Recordo que, quan vaig entrar-hi, vaig veure els aparells i l’olor que desprenia l’estudi, em vaig enamorar. De tornada a casa vaig dir-los a mons pares: “Vull dedicar-me a la ràdio!”.

S’ho van empassar?
El que devien pensar és que era molt jove i que, possiblement, aquell enamorament s’acabaria esfumant. Fins que vaig saber que a Ràdio Ona hi havia uns cursos de ràdio a càrrec de Jordi Armenteras, i allà va començar tot.

“Estic encantat de ser el bufó de Ricard Ustrell, tot i que no me’n sento”

En algun moment et vas plantejar cursar la carrera de Periodisme?
No, perquè jo em sento més comunicador que periodista. Mai m’he vist amb les ganes d’exercir la professió com a periodista, però sí amb les ganes de comunicar. Si haguera volgut endinsar-me com a periodista, possiblement haguera cursat la carrera, perquè et dota d’una base important. A Barcelona vaig estudiar uns graus de producció. Considero que el fet de no estar llicenciat o graduat en Periodisme no vol dir que no puguis exercir la professió. Sortosament, sempre he tingut feina, sempre he estat en actiu. I és així, en la pràctica, on he pogut aprendre i créixer en els mitjans de comunicació.

La teva carrera professional ha estat molt activa treballant en una munió de mitjans. Actualment, ho fas amb La Manchester a El matí de Catalunya Ràdio i Col·lapse a TV3. Hi ha algun mitjà que t’hagi marcat especialment?
El Grup Flaix i, concretament, Ràdio Flaixbac. Aquella va ser una època d’alta intensitat dels meus 20 als 30 anys. Vaig començar a Flaix TV, un projecte molt engrescador aleshores, ja que era l’MTV catalana, sent la primera televisió musical a Catalunya. M’ho vaig passar molt bé. I després em van donar la possibilitat de conduir durant tres anys el programa Prohibit als pares. Ràdio Flaixbac és un dels mitjans que més estimo, vaig viure experiències increïbles.

Prohibit als pares –que s’emetia d’11 de la nit a 2 de la matinada– va marcar l’etapa de molts adolescents del país.
Aquell programa era una bogeria, un programa gamberro per excel·lència! [riu] Durant tres hores ens nodríem d’històries fantàstiques, que no estaven preparades. Començàvem el programa, obríem línies als oients i mai sabíem què ens trobaríem. Era una aventura, que tot i ser molt intensa, va ser molt satisfactòria. Això sí, no va ser gens fàcil agafar el relleu de l’anterior equip format per la Venus, el Josep Lobató i d’Uri Sàbat, que havien aconseguit una marca amb unes audiències brutals. Per sort, vam poder mantenir el lideratge.

El Prohibit als pares encaixaria en la ràdio i la societat actuals?
Possiblement el cancel·larien i no el deixarien emetre. Avui tot està més limitat i es posa el focus a tot arreu. Aquella època la ràdio estava més desencotillada, pel costat bo i pel dolent. És un programa que no es repetirà i que jo, amb 43 anys, no repetiria.

Conèixer Ricard Ustrell et va canviar la teva vida professional?
Sí, inevitablement. Amb el Ricard fa molt temps que ens coneixem, som amics, compartim la vida més enllà de la professió. Ustrell m’ha donat l’oportunitat de treballar a TV3 (Planta baixa i Col·lapse) i Catalunya Ràdio (Els optimistes, El suplement d’estiu i El matí). A Planta baixa va néixer una relació televisiva entre ell i jo.

Per a ulls de l’audiència no se sap veure-us un sense l’altre.
No sé si això és bo o dolent! [riu].

Escenifiques la part gamberra que Ustrell no pot mostrar davant l’audiència?
Ell té una part gamberra! [riu]. Destil·la bastant gamberrisme, però és més dissimulat. Es pot veure entre línies. Jo soc el gamberrisme absolut, no pas el que ell voldria fer, però sí el que ell demanda per trobar l’equilibri perfecte.

“Em fan molt feliç les entrevistes de Col·lapse a persones que feia molt temps que no se les convidava a TV3”

Com portes les crítiques?
No li faig cas a les crítiques. Només m’escolto el meu entorn, que estic envoltat de grans professionals que hi entenen, una família que em diu el que pensa. Ara bé, he de dir-te que a mi no em critiquen massa [riu].

Què els diries a aquells que diuen que ets el bufó d’Ustrell?
[Somriu] Estic encantat de ser el bufó del Ricard, tot i que no me’n sento. Crec que estan malinterpretant el significat de la figura d’un bufó. També he de dir que al voltant dels grans comunicadors hi ha hagut grans bufons. No em molesta gens.

Ustrell només té 34 anys i acumula projectes de primer nivell en la comunicació del país. Per què està sacsejant l’ecosistema comunicatiu català?
El Ricard té una mirada diferent de la resta, amb un estil molt personalitzat i, sobretot, amb una manera de tractar les coses que és molt seva. Amb respecte i admiració, durant molt de temps Ustrell ha observat i ha begut dels millors comunicadors del país, i té una capacitat brutal per absorbir el millor de cadascun d’ells. Així, a la seva manera, ha aconseguit informar i entretenir en els diferents programes. Hi ha dones i homes que estan tocats amb un do especial, que és el do de la comunicació amb majúscules. Hi ha dones i homes que et poden agradar més o menys, però que acaben destacant per alguna cosa. El Ricard és una d’aquestes persones.

Per què amb Ustrell no hi ha grisos i té tants admiradors com detractors? Té una bona colla de haters.
El Ricard no és un cas excepcional, això els passa als grans comunicadors. I aquest és un bon símptoma. Moltes vegades que hi ha rebombori ens hem d’allunyar del soroll i de veure la figura del Ricard com la que és. Ara bé, també forma part del mitjà on treballa. Fer soroll dient “no m’agrada”, “no em cau bé” o “què fa treballant aquí” forma part de l’escenari comunicatiu.

La majoria de crítiques venen, sobretot, perquè sembla que Ustrell ho vulgui acaparar tot. Que El matí de Catalunya Ràdio i Col·lapse a TV3 els presenti Ustrell és compatible?
Ho és, prova d’això és que els dos programes funcionen, tenen bones audiències. Amb Col·lapse, especialment aquesta tercera temporada, està sent la millor. I El matí de Catalunya Ràdio està creixent cada cop més. El públic pot opinar, és molt lícit. Llegir les crítiques, sobretot les constructives, és molt sa.

Planta baixa va ser una gran aposta, sobretot, per un equip format per professionals molt joves.
L’aposta pel talent jove va ser un dels distintius de Planta baixa. Feia anys que a TV3 no hi havia un equip de periodistes joves, fins al punt que jo em sentia el més gran de la redacció. I una manera de fer periodisme i televisió més desencotillada i amb un estil molt particular. Crec que el Ricard i La Manchester, en general, tenen una visió molt encertada en l’aposta pel nou talent. És molt interessant que hi hagi fornades de nous periodistes que tinguin una mirada diferent per explicar l’actualitat i la informació. Si li sumem el to i la varietat de col·laboradors, ens va permetre guanyar-nos, ben aviat, la confiança dels teleespectadors.

“Sento passió pel que faig i penso que ho acabo traslladant a l’audiència. No hi ha res impostat”

El Planta baixa va anar a la baixa per la marxa d’Ustrell com a director d’orquestra?
Aquesta anàlisi és complexa, no t’ho sabria dir. El programa també va passar de la franja del matí a la tarda, i la televisió és un misteri. Moltes vegades ens capfiquem a voler entendre per què un programa funciona i un altre no, i tot és més senzill. La televisió és un joc i, a vegades, ens la prenem massa seriosament.

Què està aportant Ustrell al nou El matí de Catalunya Ràdio?
Per mi, hi ha aspectes nous en la ràdio. Ustrell ha aportat un ritme més picat, ràpid i mastegat. El que aporti es notarà amb el pas dels anys, sobretot, a mesura que agafi la velocitat de creuer. Serà una manera de veure com ha anat el programa retrospectivament.

En dies com l’apagada elèctrica és quan més brilla l’estil Ustrell?
Sí, el Ricard sent passió per aquesta feina i té molt clar quan hi ha de ser i on ha de ser. Se’l critica molt pels viatges que fa, els més recents a Roma i al Japó, però penso que qui està al capdavant de la ràdio pública és el timó d’aquest vaixell. Té l’obligació de ser a tot arreu i a tothora.

I Col·lapse?
El programa va començar col·lapsant i, ara, tres temporades després, hem aconseguit beure de molts lates que s’han fet al llarg de la història de la televisió i que els hem portat a la realitat. Avui, Col·lapse és un refugi que es mou entre l’actualitat, l’humor, l’entreteniment i les entrevistes. Em fan molt feliç les entrevistes de Col·lapse a persones que feia molt temps que no se les convidava a TV3.

Susana Griso.
Sí, entre d’altres.

Ustrell va anunciar que no continuarà al capdavant de Col·lapse. Com veus la seva renúncia?
Ell vol centrar tota la seva energia en El matí de Catalunya Ràdio perquè és un programa que et requereix estar connectat gairebé tot el dia. El Ricard no és de projectar a llarg termini, mira temporada a temporada, i prioritza que s’ho passi bé, que sigui un repte constant i que tot rutlli. Avui, el lloc d’Ustrell és al país i al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio.

Qui dirigirà Col·lapse la temporada vinent?
Pregunta-ho a Francesc Cano, director de La Manchester.

Ustrell té una altra peculiaritat que el diferencia dels grans tòtems dels mitjans: plega dels programes –FAQS, Planta baixa i Col·lapse– quan es troben en el moment més àlgid.
M’estàs entrevistant a mi o a Ricard Ustrell? [riu]

Ja m’agradaria entrevistar l’Ustrell, però, de moment, no me l’accepta.
No fa entrevistes per a altres mitjans.

“És molt interessant que hi hagi fornades de nous periodistes que tinguin una mirada diferent per explicar l’actualitat i la informació”

Tornem a la pregunta. Ustrell deixa els projectes quan es troben en el millor moment?
Sí que en aquests programes que has dit és així. Ara bé, no sé si amb El matí de Catalunya Ràdio passarà el mateix, perquè amb la ràdio tot és més lent. El seu àmbit natural és la ràdio i Catalunya Ràdio és casa seva. No té tant a veure amb una ambició d’escalar, sinó de fer les coses bé.

El repte més llaminer per a Ustrell és tombar Jordi Basté i El món a RAC1 en l’EGM?
[Riu] Home, no t’enganyaré… –un petó per tu, Basté–. La competència és querosè per als qui treballem en aquest àmbit. En Basté porta molts anys i lidera un programa a RAC1 molt consolidat. Nosaltres hi som amb la intenció d’avançar-los.

La Manchester ha incorporat Francesc Cano com a director. Què n’has de dir de l’altre jefe?
Amb Cano tinc una bona relació des que era cap d’informatius de Catalunya Ràdio. Té molt talent i visió televisiva, radiofònica i empresarial. Però, sobretot, el més rellevant és el seu to, el seu tarannà. Penso que ha pujat al carro de La Manchester perquè és un projecte engrescador. Estic molt content de tenir-lo a l’equip, ens aportarà coses bones.

La Manchester tindrà un programa en el nou canal en català de RTVE?
No tinc tanta informació. Una altra pregunta per a Francesc Cano.

“El català l’hem de salvaguardar, i els mitjans públics i privats tenim l’obligació d’oferir una ràdio de qualitat perquè la gent no escolti la ràdio en castellà”

En una entrevista a Comunicació 21, Marc Giró va assegurar que “l’actualitat s’ha convertit en un entreteniment. El periodisme no ha d’entretenir”. Ho comparteixes?
Pots fer periodisme que entretingui, dependrà del to. Ara bé, el periodisme i l’entreteniment s’han de saber diferenciar. El periodisme té uns codis que desencaixen amb l’entreteniment. El millor de tot és que el periodisme i l’entreteniment poden anar de bracet, però no sé fins a quin punt barrejar-los és interessant.

Combines ràdio i televisió. On veiem el Canalias més autèntic?
A la ràdio! La tele sempre m’ha vingut de retruc, m’ho estic passant d’allò més bé i espero continuar-ho fent a Col·lapse. Ara bé, els qui venim de la ràdio sempre tenim ganes de ser a la ràdio. Jo sempre dic que treballar els meus darrers anys com a comunicador a la ràdio pública seria la cirera del pastís de la meva carrera. Si ara m’asseguren 15 anys a Catalunya Ràdio em farien el tio més feliç del món.

Estàs creant escola?
De debò? No m’ho havia plantejat mai. Faig el que sé fer, el millor possible i amb la intenció que la gent s’ho passi bé amb mi. Em considero un treballador planer, que a la televisió intento que els convidats se sentin còmodes abans d’entrar al plató, i a la ràdio aixecar el matí amb bon humor. Aquest és el meu ADN. Si he de crear escola preferiria que fos en actitud de viure, que la gent que s’hi dediqui s’ho passi bé. Sento passió pel que faig i penso que ho acabo traslladant a l’audiència. No hi ha res impostat. No em sento referent per a ningú.

Al llarg de la teva carrera professional, has viscut alguna experiència en la qual no has pogut ser tu mateix?
Sí, la vaig tenir. Recordo que vaig acceptar un projecte d’estiu en una ràdio en el qual no m’ho vaig passar bé. Vaig acceptar de fer-lo per aquesta cosa meva de voler-ho fer tot per aprendre. No em va compensar, va ser un dels pitjors estius.

Quina lliçó en treus?
Ara, l’experiència em diu que has de pensar en la persona que lidera el projecte. He tingut la sort que, gairebé sempre, he treballat amb amics. Des de fa set anys que treballo a La Manchester. Aquí tot és més fàcil, més còmode i no hi ha tensió. Treballo en un oasi dins el món de la comunicació. La Manchester és una bona casa, em cuida molt i em sento respectat. I m’ha servit per aprendre què puc triar o no a partir d’ara.

Quan treballes amb amics també hi pot haver el risc de llençar-se els plats i acabar perdent l’amistat i la feina. Podria passar amb Ustrell.
És difícil tenir mal rotllo amb el Ricard. Que passen coses mentre treballem és evident. Però res és tan greu ni res dura moltes hores. L’Ustrell té una capacitat brutal per apagar incendis quan n’hi ha. Abans que t’esquitxi a tu un problema, si ell el pot aturar, es posarà per davant de l’equip.

“Ustrell ha observat i ha begut dels millors comunicadors del país, i té una capacitat brutal per absorbir el millor de cadascun d’ells”

Com convius amb els EGM?
Patia molt més quan em tocava a mi directament, quan presentava Prohibit als pares. Ara he après a relativitzar-ho. I també penso que l’EGM s’hauria d’actualitzar.

La millor dada de l’EGM és que la ràdio en català està a l’alçada?
Sí, per descomptat. El català l’hem de salvaguardar, i els mitjans públics i privats tenim l’obligació d’oferir una ràdio de qualitat perquè la gent no escolti la ràdio en castellà, que no és incompatible. Jo també escolto ràdio en castellà. Però, més enllà de les xifres, el bon múscul que està tenint la ràdio en català té molt a veure amb què s’està fent ràdio de qualitat. Ho demostra el dia de l’apagada.

Fa uns mesos va esclatar el #MeToo català en els mitjans. T’has sentit respectat allà on has treballat?
Sempre. És veritat que quan jo vaig a treballar, treballo. Vull dir que no estic per perdre el temps, sempre he marcat distàncies. Sortosament no he hagut de passar aquest mal tràngol, que s’ha de denunciar i s’ha de fer públic.

Edu Polo: “Els mitjans de comunicació no han de ser del Barça, però han de ser justos”