Foto: Joanna Chichelnitzky
Xavi Puig (Barcelona, 1975) és l’editor i presentador del Superesports de RAC1, que en el darrer EGM ha sumat 279.000 oients. Aquest estiu complirà 25 anys a can Godó, sent una de les veus més reconeixibles. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va col·laborar a Ràdio Estel, Ràdio L’Hospitalet i Cadena COPE. També ha treballat a Onda Rambla i oferint la informació del trànsit des del RACC. Durant tres anys (2007-2010) va ser cap d’esports de RAC1. A Comunicació 21, Puig posa en valor la ràdio convencional.
Aquest estiu compleixes 25 anys a RAC1. Hi aterres l’any 2000 amb Cafè Baviera de Xavier Bosch.
Sí, encara recordo el moment en què va trucar-me Xavier Bosch. Marxava de Gósol uns dies a Cadaqués amb els meus amics, i així que vaig tenir cobertura del mòbil vaig rebre un missatge de veu del Bosch demanant-me veure’ns l’endemà a Barcelona i incorporar-me al Cafè Baviera el més aviat possible.
I què vas fer?
Els meus amics em van deixar en una benzinera a Cercs, on em va recollir el meu tiet. L’endemà vaig ser a Barcelona. Si no hagués escoltat aquell missatge potser haguera perdut l’oportunitat. Em vaig sacrificar unes vacances, però va valer la pena.
Aleshores treballaves?
Sí, treballava als serveis informatius d’Onda Rambla. Després de la reunió amb Bosch vaig dir-los que me n’anava a RAC1.
Què et va atraure del projecte que et va proposar Bosch?
Va ser engrescador. Era un programa dedicat exclusivament al Barça, que aleshores va ser pioner. A més, teníem l’oportunitat de fer reportatges que servien per fugir de l’actualitat.
“Tot i les apostes a Catalunya Ràdio, la foto fixa de l’EGM continua sent molt semblant”
Has exercit el periodisme, majoritàriament, des de la ràdio.
Sí, soc un malalt de la ràdio. Sempre m’ha acompanyat des de petit. Recordo a casa el transistor sempre encès i la mare escoltant Ricky y Bernal. Soc un enamorat de la ràdio convencional, i malauradament la ràdio de rodetes s’està perdent.
La ràdio d’abans tenia la màgia que l’oient s’imaginava el rostre del locutor a través de la veu. Avui, la ràdio cada cop és més visual.
Sí, em fot el viratge que està fent la ràdio, on cada cop té més pes la imatge. I ho puc arribar a entendre, perquè un fragment de ràdio amb imatge compartit a les xarxes socials té moltes més visualitzacions que un document exclusivament sonor. Avui, amb la imatge, un dels grans referents radiofònics com van ser el Sardà i el Casamajor perdria tota la seva essència.
L’any 2000 van néixer dues emissores privades en català: Ona Catalana i RAC1. L’una acaba caient i l’altra s’ha consolidat com un dels grans projectes radiofònics de país en aquest segle. Com s’explica el fenomen RAC1?
L’eslògan Tots Som 1 té un punt de veritat. Ho dic perquè 25 anys després continuem treballant en el mateix lloc, en la mateixa planta. Possiblement, una emissora que comença de zero i en pocs anys se situa líder canviaria les seves instal·lacions i tindria uns estudis i unes redaccions espectaculars. A RAC1 som on érem, compartint la redacció amb tothom. Així és com s’estableix una convivència que no passa enlloc més. I aquest tarannà és el que s’ha transmès a l’antena i s’acaba generant la complicitat que hi ha amb els oients.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Fa uns anys, el somni humit de RAC1 era sumar el milió d’oients en un EGM. Ara que ja s’ha assolit (aquesta setmana en l’últim EGM, 1.016.000 oients), quin és el proper repte?
Ara, cap avall! [bromeja]. He de dir que no em considero un gran amant de l’EGM, ara bé, la xifra del milió d’oients és molt llaminera. El més rellevant no és la xifra en sí mateixa, sinó com ha consolidat RAC1 la seva audiència al voltant d’aquest milió d’oients, cent amunt i cent avall. I té més mèrit pel fet de ser una ràdio molt jove.
Quin pes té la redacció d’esports a RAC1 i què aporta en el còmput global de la marca?
Els d’esports sempre hi som. Tenim una gran capacitat d’adaptació a l’hora de continguts. Actualment, els esports tenen un pes molt important a RAC1, ja que sumem moltes hores d’emissió entre els programes fixos i les transmissions. Tot i perdre fa uns anys el Primer toc, hem consolidat el Tu diràs a les nits i el Superesports els caps de setmana. I, ara, tot i que la redacció d’esports hi està més de resquitllada, L’última hora del Versió RAC1 li ha donat un altre to a l’actualitat esportiva.
RAC+1 gairebé la monopolitzen els esports.
Sí, aquest segon canal ens ha permès donar cobertura a més transmissions, especialment de dilluns a divendres. A més de l’Eurolliga de bàsquet, hem apostat fort pels partits de Champions de futbol amb una oferta més complerta.
“Més enllà de la llengua, l’audiència hauria d’escoltar una emissora perquè la seva oferta és bona i de qualitat”
El Superesports –amb 279.000 oients en l’últim EGM– és un programa fet a mida?
Sí, amb els anys hem anat adequant els continguts i reforçant l’aposta per la transmissió dels esports en directe. Ho hem fet sense renunciar a les entrevistes amb més calma i profunditat. Això sí, cada cop hem anat suprimint més les seccions fixes, perquè no trobem la manera de donar-hi continuïtat, ja que els horaris dels partits varien cada setmana. Un dels continguts que mantenim és el rugbi, és l’herència de Raül Llimós.
Un dels distintius del Superesports és la diversitat esportiva o el poliesportiu. Com és possible conèixer tants esports i esportistes diferents i defensar-ho tan bé a l’antena?
En això hi té una part de culpa el meu pare. De petit ens portava a veure esport en directe més enllà del futbol. Aquells qui ens dediquem al periodisme esportiu tenim un punt d’obligació de tenir coneixements de tots els esports. Que un periodista esportiu no sàpiga la durada d’un partit d’handbol em fot dels nervis. I amb això no vull dir que ho hàgim de saber tot, per això comptem amb especialistes de cada esport que ens permeten aprofundir-hi. Però, si t’hi vols dedicar professionalment, has de conèixer el més bàsic. Forma part de la nostra feina.
La complicitat a l’estudi és tan bèstia que diuen que amb Jaume Mullor us enteneu amb una sola mirada.
[Somriu] És així. Amb Mullor no ens coneixíem ni havíem treballat mai junts, només havíem coincidit alguna nit. Mullor és un animal radiofònic i millor persona. I així ho transmet a l’audiència. I aquesta complicitat la vam tenir des del primer programa… i d’això ja en fa 18 anys! Fa la sensació que no ens haguem cansat l’un de l’altre, que hi ha corda per temps.
Foto: Joanna Chichelnitzky
L’equip d’esports de RAC1 ha creat escola?
Per mi que soc dins es fa molt difícil de dir. És evident que hi ha un to desenfadat que hem aportat a l’antena, on acabem parlant de tot menys del partit que estem transmetent, i algú ha de posar seny i tornar a donar-li el protagonisme a la pilota. Ara bé, aquest to també ha creat complicitat amb l’oient, especialment per enganxar aquelles persones que els esports no són la seva prioritat. Aquest to és transversal en totes les transmissions esportives, amb directes molt dinàmics i el menys guionats possibles.
No tot són flors i violes a RAC1. Darrere de tot hi ha molt esforç i dedicació amb jornades llargues i horaris canviants. Hi ha una sensació d’esgotament en la redacció?
Sí, evidentment que hi ha un cert esgotament. Hi ha dies que estic a l’estudi nou hores en directe, però no ho visc malament si la feina surt bé i la gaudeixo. Ara bé, hi ha dies que perds una entrevista o els partits són avorrits i és quan tens la sensació que la jornada se t’ha fet eterna.
Durant tres anys (2007-2010) vas ser cap d’esports de RAC1 rellevant Jordi Basté. Com va ser aquella experiència?
No vaig gaudir-ho com tocava. Era una sensació que tenia molts dies quan sortia de la feina. I entenc que una feina no és només per gaudir-la. El càrrec tenia una part de gestió que no em compensava. Ara bé, ser cap d’esports no va ser mai un repte professional per a mi. En canvi, sí que ho va ser tenir l’oportunitat de presentar i dirigir un programa carrusel esportiu.
“El to a RAC1 és transversal en totes les transmissions esportives, amb directes molt dinàmics i el menys guionats possibles”
Els qui et coneixen bé diuen que ets un animal de ràdio; un monstre, diuen.
[Somriu] Es fa difícil parlar d’un mateix, però és veritat. M’agrada molt el mitjà. De fet, escolto diverses emissores i destrio allò que m’agrada.
També diuen que ets una persona senzilla i honesta que defuges dels focus.
Sí, també. A mi m’agrada l’anonimat que tenia la ràdio convencional, amb la que he crescut.
Et sents una rara avis en un sector com el nostre, que està farcit d’egos?
No, ni de bon tros. A tothom li agrada quan fas bé la feina. Un punt d’ego és necessari per a qualsevol feina. Ara bé, la nostra feina serveix per informar i entretenir, no té més importància. Qui vagi sobrat d’ego ja s’ho farà, segur que no encaixarà amb mi.
25 anys a RAC1. Tenint en compte la precarietat que viu permanentment el sector, té mèrit sumar un quart de segle en una mateixa empresa. Com ho vius internament?
[Somriu] Té a veure amb la manera de ser, no soc un aventurer. Dit això, he intentat sortir de la zona de confort fent col·laboracions puntuals a El món a RAC1 o al Via lliure. Així és com he gaudit de la feina. Un dels grans regals que m’han fet a la vida va ser presentar Islàndia el dia de La ràdio cap per avall. És dels meus millors records a RAC1.
“Gerard Romero? Era un animal que havia de créixer, perquè la gàbia a RAC1 se li havia fet petita”
Durant aquests anys has tingut alguna proposta professional per canviar d’aires o la temptació de marxar de RAC1?
No he tingut mai la temptació de fer-ho. Quant a propostes, tampoc hi ha hagut massa oportunitats a fora. N’hi va haver una de COMRàdio. Però mira si soc esquerp, que no vaig ni presentar-me a la trobada que teníem prevista. Tenia clar que volia continuar a RAC1.
En aquests 25 anys has compartit la redacció d’esports amb una munió de companys i companyes. Alguns d’ells han marxat, els més sonats han estat darrerament Gerard Romero i Marc Mundet. Com vas viure els seus comiats?
La d’esports és una redacció on històricament sempre hi hagut poc moviment, sent una redacció molt estable. El comiat de Mundet va ser el més inesperat per a tothom, ni ell mateix s’ho imaginava, ja que li ho van comunicar el primer dia de tornar de vacances. Em va saber greu per l’amistat que ens uneix. En el cas de Romero, la seva marxa era inevitable. Era un animal que havia de créixer, perquè la gàbia a RAC1 se li havia fet petita.
Així i tot, ningú és insubstituïble. La redacció d’esports funciona per inèrcia?
No sé si és bo que funcioni per inèrcia. Tothom té clar el seu rol i la feina acaba sortint. Jo també penso que, si algun dia m’absento del Superesports, segur que ho farà algú altre i l’oient no trobarà a faltar el Puig.
Has fallat mai en tots aquests anys?
En comptadíssimes ocasions.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Treballar en cap de setmana és una renúncia personal i familiar?
Ho és, en soc conscient. Fa tants anys que hi treballo que ho tenim molt assumit a casa. També saben que soc feliç així, i que si fos d’una altra manera, no ho gaudiria. És a dir, dedicar-me al periodisme esportiu i ser els caps de setmana a casa no lliga. La teca dels esports és dissabte i diumenge. Això és el que em dona vida com a periodista.
Els estudiants de Periodisme fan la seva beca en els mitjans de comunicació. Quina mirada hi poses en els joves amb qui coincidiu a la redacció d’esports?
A vegades, a la majoria els falta un punt de passió pel mitjà. Sense generalitzar, el més habitual és que compleixen i punt. És a dir, quan se’ls ofereix l’oportunitat de cobrir un partit de waterpolo i això implica venir tres hores abans o has d’allargar una o dues hores més la jornada, no ha de ser un impediment, sinó tot el contrari. Per això, que quan et trobes amb un jove que vol mullar-se i que té l’instint periodístic ho veus d’una hora lluny. Quan ets jove i tens l’oportunitat de bregar-te en un mitjà és el moment de fer-ho. Has de renunciar a altres coses, jo ho vaig fer.
Ho vas fer durant les teves pràctiques universitàries?
Sí, jo vaig renunciar al viatge de fi de carrera perquè aleshores feia les pràctiques al No ho diguis a ningú de Catalunya Ràdio. Era una gran oportunitat treballar al costat del Basté, aleshores en l’emissora més escoltada del país. Aquesta era la meva prioritat.
“Ser cap d’esports no va ser mai un repte professional per a mi. No vaig gaudir-ho com tocava”
Tens la percepció que avui aquests joves només tenen l’objectiu d’informar sobre el primer equip de futbol masculí i de les grans competicions de futbol, i que no tenen la curiositat per esports menys mediàtics?
Sí, així és. Hi tenen molt a veure les noves formes de comunicar. Avui, aquests joves, ho poden fer obrint-se un canal a YouTube o a Twitch. En la meva generació, si volies bregar-te en les transmissions esportives havies de picar la porta de l’emissora local del poble i narrar partits de futbol regional. Fer-ho així com ho fèiem t’ajuda a créixer. No és el mateix transmetre un partit del Porqueres que connectar-te des de casa amb uns amics i parlar sobre el Barça. Sortosament, encara hi ha joves que es breguen en mitjans locals.
La ràdio en català viu el seu millor moment?
Quant a números, sí. Al final hi haurà més oients de ràdio en català que ciutadans! [riu]. Ara que el català està vivint un moment complex al carrer, és per alegrar-nos que la ràdio fidelitzi tants oients. Més enllà de la llengua, l’audiència hauria d’escoltar una emissora perquè la seva oferta és bona i de qualitat. Aquest requisit també és indispensable.
Catalunya Ràdio està posant tota la carn a la graella. El sorpasso en l’EGM és més a prop?
[Riu] No t’ho sé dir. Tot i les apostes a Catalunya Ràdio, la foto fixa de l’EGM continua sent molt semblant. Quant a les audiències digitals, la ràdio s’està televisant excessivament. És a dir, hi ha un minutatge innecessari en l’estríming. Avui s’analitza minut a minut i hora a hora. I es posen en valor els continguts que tenen més o menys acceptació per part dels oients. Aquesta tendència em genera un cert rebuig. Jo entenc la ràdio des de les sensacions, més de pell.
Joan Raventós: “M’equivocaria si volgués ser una còpia de Pellicer al ‘Telenotícies’, seré jo mateix”
