Foto: Pere Francesch / ACN

El periodista Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981), corresponsal de La Vanguardia al continent africà i un dels participants de la quarta edició de la Jornada de Periodisme Mòbil de la Universitat Oberta de Catalunya, defensa en aquesta entrevista les possibilitats narratives que ofereix la tecnologia i els nous formats que cal explorar per establir un pont amb les noves generacions. Aldekoa ha integrat la tecnologia mòbil en el seu dia a dia i considera que és un element fonamental per cobrir un continent tan vast com l’africà. Ara bé, el periodista avisa que la tecnologia no pot substituir el contacte directe amb les fonts i les històries, una característica de la tasca periodística que, amb la Covid-19, trontolla forçosament.

Com ha canviat la seva manera de treballar una pandèmia d’impacte tan profund com la Covid-19?
La Covid-19 ha canviat pràcticament tot del món en què vivíem abans, també el periodisme. En el meu cas, lògicament els viatges i els desplaçaments pel terreny són molt complicats, i per a un corresponsal això té un impacte directe. El que sí que he intentat, en aquest context de pandèmia, és crear sinergies i col·laboracions amb companys africans al terreny per tal de poder continuar treballant. De fet, d’aquí a uns dies viatjaré a Uganda i després a Somàlia, de manera que encreuo els dits perquè la situació continuï essent prou estable per poder-hi anar.

Pensa que els canvis introduïts amb la pandèmia impulsaran el periodisme mòbil?
No estic segur que siguin canvis que hagi impulsat la pandèmia. El que ha fet és accelerar situacions que ja s’estaven donant. Jo cada vegada veia més l’ús del mòbil en cobertures: per gravar vídeos, fer fotos de bona qualitat, establir connexions, parlar amb els caps per WhatsApp o consultar fonts. Fa cinc anys, en el judici de Pistorius, l’esportista que va matar la seva parella i va ser jutjat a Sud-àfrica, recordo veure companys japonesos fent connexions en directe amb el mòbil, i en aquell moment em va sobtar molt que fos possible. Doncs bé, això, per exemple, ja ho tenim. El que fa la pandèmia és accelerar situacions que potser haurien trigat una mica més a establir-se.

Opina que les conseqüències del periodisme mòbil varien segons el mitjà?
Sí que hi ha diferències. Com a corresponsal que faig premsa, televisió i ràdio, entenc el mòbil com una eina del meu dia a dia: faig fotos, em serveix en situacions en què potser no és gaire adient treure el mòbil per problemes amb les forces de seguretat, gravo molts sons per a la ràdio, ja que els mòbils permeten enregistrar amb bona qualitat… I sobretot l’utilitzo per als vídeos; les connexions en directe les faig amb un trípode. Sí que canvia la forma, però entenc el mòbil com una eina, no sé si bàsica, però sí paral·lela al quadern de notes i al bolígraf. Així que benvingut sigui el mòbil a la feina!

El mòbil permet cooperar amb les fonts sense tenir un contacte directe.
Aquests dies, estic cobrint a distància moltes coses que passen a l’Àfrica, i el mòbil em permet estar en contacte amb les fonts. Per exemple, quant a les manifestacions de Nigèria, el mòbil em permet parlar amb amics nigerians i fonts nigerianes mitjançant WhatsApp i fer videotrucades per assabentar-me una mica del que passa. També m’envien molts vídeos. En aquest sentit, la tecnologia és constant. També em permet –i penso que és important– mantenir el contacte amb les fonts, amb els protagonistes de reportatges. Recordo una noia del Sudan del Sud que va fugir per anar a estudiar a Kènia, i també unes noies que volen ser fotoperiodistes a Gàmbia, amb qui també puc continuar parlant. Això és molt important quan cobreixes un territori tan gran com Àfrica. El que no és tan bo és la pèrdua del contacte humà, que et permet matisar molt més, entendre situacions i captar més coses. Però ens hi hem d’adaptar, durant un temps almenys, i aprofitar-ho fins que hi puguem tornar aviat.

Aquests canvis de què parlem són vàlids en llocs connectats, però la connectivitat no és igual arreu del món. Com ho percep des del continent africà?
És cert que en alguns llocs d’Àfrica no hi ha bona connectivitat. He pogut mantenir el contacte amb algunes persones, però amb altres no. Vaig ser a Etiòpia i Eritrea cobrint la migració que va cap a l’Aràbia Saudita, i fa poc també vaig ser amb uns nens soldats a l’est de la República Democràtica del Congo, i en aquests casos se’m dificultava molt la feina perquè la connexió encara no és generalitzada. Però, d’altra banda, Àfrica és el lloc on està creixent més el mòbil i l’ús d’internet. Cada vegada és més habitual que pugui cobrir les situacions i estar en contacte amb el mòbil. El primer que faig quan arribo a un país és comprar-me una targeta SIM del lloc i connectar-me a internet. En les meves cobertures és una eina essencial estar sempre connectat amb el mòbil i això ja ho puc fer a tots els països, tot i que en alguns territoris no és possible.

El mòbil, a banda dels beneficis per al periodisme, també ha facilitat l’accés a la informació a franges més àmplies de la població d’Àfrica…
És evident que la globalització no solament és un vídeo d’un ball que tothom repeteix o un vídeo de YouTube que es fa viral; és un mòbil amb internet a la mà d’un africà. I això ho veus clarament. Molts nois saben què passa a l’altra banda del món i poden entendre i reclamar drets. Àfrica és un continent molt jove, la mitjana d’edat és de 19 anys, però també cada vegada és un continent més educat. Un mòbil és una porta oberta al món, per veure altres realitats i saber que algunes maneres de fer al món són interessants. Hi haurà canvis, revolucions i demandes de drets, com veiem ja en alguns països. Hi ha hagut una revolució a Gàmbia que ha destronat el dictador, i també protestes a Nigèria que darrere tenen una arrel profunda en les xarxes socials, internet i el mòbil. Les tecnologies també són un altaveu i permeten organitzar-se per exigir atenció universal.

Un dels reptes quan es parla de noves tecnologies continua essent verificar el que es rep. En països en conflicte sempre apareixen documents audiovisuals de procedència dubtosa i de vegades formen part d’una guerra de propaganda… Com pensa que el món del periodisme afronta aquest repte?
És clau i molt important que els mitjans de comunicació siguem molt conscients de la responsabilitat que tenim de comprovar les notícies i els vídeos falsos (fake news i fake videos), perquè són una constant. Sempre que passa alguna cosa polèmica en algun lloc apareixen vídeos i missatges que són perillosos, perquè moltes vegades atien odis entre comunitats diferents. Això és una constant en països on hi ha comunitats enfrontades, i aquestes fake news són perilloses. S’han de controlar. Els mitjans de comunicació no solament ho hem de comprovar, sinó que també hem de fer una mica de pedagogia perquè sempre que es rebi un missatge així es comprovi abans de reenviar-lo, perquè pots fer més mal que bé. Però, tot i així, d’aquest vessant em quedo amb la part positiva. Pensem, per exemple, en una història coneguda, com ara el segrest de les noies de Chibok per part de Boko Haram. El moviment per alliberar-les neix a Nigèria, d’uns missatges que la gent es comença a enviar per intentar-les ajudar. Així que també hi ha components positius lligats al mòbil o a les xarxes socials.

Quins aspectes valora més en la seva feina pel que fa a la tecnologia?
Les noves tecnologies ja formen part de la meva feina. Tampoc no soc tan gran, però les primeres vegades que viatjava a Àfrica anàvem als cibercafès, que funcionaven molt malament. Ara el mòbil ja és part de la feina, fins i tot per escriure cròniques. Compres un bitllet d’avió i al mateix temps escrius. Els mòbils són clau per seguir el que passa al continent africà. Benvinguda sigui la tecnologia, sempre que no elimini el vessant humà. En un continent amb tant de carrer i amb tant de poder de les comunitats i les relacions comunitàries, és imprescindible sortir a fora i tocar pell, estar en contacte amb la gent per explicar les coses que passen. El mòbil és una bona eina per traduir totes aquestes emocions, sensacions i històries, però no les substitueix en cap moment.

Com a corresponsal, deu haver tingut contacte amb corresponsals de generacions anteriors. Pensa que també s’han integrat a les noves tecnologies i han sabut trobar els beneficis que tenen per a la seva feina?
No és una qüestió generacional, sinó més aviat individual. He conegut gent més gran que sí que utilitza les noves tecnologies i que és present a les xarxes socials i als blogs, però no és la situació habitual. Les generacions més joves o posteriors sí que en fan un ús més habitual, però penso també que és una situació de context. La posició laboral de generacions anteriors, en molts casos, és completament diferent, amb un suport constant del mitjà de comunicació i una publicació directa només en un mitjà. En canvi, en les generacions joves i posteriors veiem un perfil més d’autònom, que no solament treballa per a un mitjà sinó per a diversos, i la seva presència a les xarxes té un vessant professional d’intentar convèncer més mitjans per publicar o emetre la seva feina.

Considera que el camí que s’ha obert amb el periodisme pot contribuir a eixamplar les possibilitats d’aquesta professió? De quina manera?
Indiscutiblement, la tecnologia i tot el que implica permet eixamplar les possibilitats del periodisme, no en tinc cap dubte. Els podcasts proposen unes opcions enormes, i ens queda molt marge per explorar les possibilitats narratives d’aquest tipus de periodisme. Fins i tot la combinació de diverses coses. En un moment en què les noves generacions consumeixen cada vegada menys mitjans tradicionals, també és important estendre o posar un pont cap a aquesta gent amb altres formats, bé amb novel·les gràfiques, documentals web (webdocs), càpsules de vídeo per internet o podcasts. Tot això eixampla les possibilitats narratives del periodisme, que ha d’emprar aquestes eines i les que vindran i que encara no puc ni imaginar.

 

Entrevista publicada a UOC News