Foto: Sylvain Muyali

Xavier Aldekoa (Barcelona, ​​1981) és periodista i corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, té una predilecció especial pel continent africà i la seva gent. Des de fa 20 anys s’ha convertit en un referent de la informació a l’Àfrica, on l’any 2009 va establir-se a Johannesburg, a Sud-àfrica. Ha cobert múltiples conflictes i temàtiques d’àmbit socials en una cinquantena de països del continent. Col·labora amb altres mitjans de comunicació, és cofundador de la revista de periodisme internacional 5W i de la productora social i independent Muzungu. A Comunicació 21, Aldekoa reivindica la figura del fotoperiodista.

Quan et quedes seduït per l’Àfrica?
Ve de molt petit. Soc d’una família de quatre germans i recordo que el meu pare des de petit em va descobrir llibres que jo no sabia que eren llibres. Per explicar-nos contes per anar a dormir no ens explicava La Caputxeta Vermella o La Blancaneus, sinó que ens explicava llibres de Hemingway, Jules Verne o El Quixot, i jo ja em pensava que eren llibres, contes.

Com ho vivíeu aleshores?
Recordo estar amb els meus germans i recrear l’Àfrica del que m’explicava el meu pare, i allò em va captivar moltíssim. Després vaig créixer i em va interessar l’economia, la societat o la política africana. Crec que en aquell moment va néixer la meva estima per l’Àfrica.

Així arriba abans l’amor a l’Àfrica que la passió pel fotoperiodisme.
Arriba un moment que me n’adono que el periodisme pot ser l’excusa perfecta per fer preguntes, perquè quan viatjo és el que faig. Quan era petit ni sabia què era el periodisme. L’Àfrica era un lloc on somiava anar-hi, però pensava que només s’hi podia anar com a observador. Després, quan conec el periodisme veig que pot ser una manera de viure coses i d’escoltar històries com les que m’explicava el meu pare, però ara de veritat.

T’has especialitzat en el reporterisme a l’Àfrica. Series capaç de fer un altre periodisme que no fos aquest?
Sí, de fet m’encanta l’Àfrica, però m’agraden les persones i les seves històries. I això val a Catalunya, a Europa, a la Xina o allà on sigui. Estic molt obert a explicar aquestes històries. Com que he dedicat gran part de la meva vida a l’Àfrica i costa molt entrar-hi, crec que també t’aporta un valor afegit.

“Si ho basem tot en la quantitat de clics o en la publicitat que genera, crec que estem empobrint el periodisme”

Després de 20 anys explicant-nos l’Àfrica, què recordes de la figura del fotoperiodista sense internet i les xarxes socials?
A l’hora d’explicar històries no ha canviat tant, ara, sí que hi ha nous formats. Ara gravo en vídeo amb el mòbil, que m’ha estalviat molts problemes amb militars i policies. Però a l’inici, quan havia d’enviar una crònica, havia de buscar un cibercafè, i fins a dos o tres dies més tard no sabies què t’havien contestat.

Això sortosament ja no passa.
Encara t’hi pots trobar amb una situació. Ara estem fent un projecte, un llibre i un especial de reportatges sobre navegar al riu Congo des de les fonts fins a la desembocadura, i he estat entre tres i cinc dies sense cobertura. M’ha recordat aquells temps, quan portaves el mòbil a la butxaca i el recuperaves quan acabaves el viatge, perquè no et servia pràcticament de res.

Quin ha estat el teu lligam contractual amb els mitjans de comunicació?
Tota la meva vida he estat freelance, i fa només un any que formo part de la plantilla de La Vanguardia amb un acord especial. Sempre he anat col·laborant-hi, però tenia un contracte pel qual podia publicar allà on no hi hagi un xoc d’interessos.

Els mitjans de comunicació inverteixen en l’Àfrica?
L’Àfrica interessa menys als mitjans de comunicació, però penso que hi ha una generació de periodistes no tan joves que hi han posat molt de cor a explicar el continent africà, i és una època en què els mitjans de comunicació tenen el seu paper, però els periodistes van intentant omplir aquest buit. Hi ha mitjans que sí que miren al continent africà. És suficient? Si ho comparem amb el que s’inverteix en explicar futbol, segur que no. Depèn d’on posem la perspectiva segur que estem millor, però potser no hem avançat suficientment ràpid.

La figura del corresponsal o l’enviat especial avui està devaluada?
Hauríem de creure molt més en la figura del corresponsal o l’enviat especial i en la importància del periodisme com a eina capital en una societat lliure. És evident que els mitjans de comunicació són un negoci, però no estem en uns grans magatzems, tenim una responsabilitat i un compromís amb la societat. I això implica que ens hem de fixar en llocs del món que no necessàriament ens donen un rèdit econòmic, però que tenen una importància que va més enllà dels diners. Si ho basem tot en la quantitat de clics o en la publicitat que genera, crec que estem empobrint el periodisme.

“El periodisme és un privilegi, perquè la gent et deixa que l’escoltis”

El fotoperiodista viu amb més precarietat avui?
Sí, ara és molt més evident, i està pitjor. Es tracta, es paga pitjor i es treballa en unes condicions d’incertesa i inseguretat molt pitjors que abans. Abans podies treballar com a freelance en unes condicions dignes i amb el respecte de la professió. Això encara ho mantenen els mitjans anglosaxons i francesos, però els mitjans espanyols i catalans, en general, deixen molt que desitjar. I no només en situacions de guerra, es tracta del tracte o el respecte. En la meva experiència professional ho he viscut, però no tant, i ho he vist en companys.

Et consideres un privilegiat, per aquest lligam amb La Vanguardia?
És evident que té uns avantatges, però no diria privilegiat, perquè es tracta d’una feina i és una cursa de fons sense fi. He picat moltíssima pedra i sé quant sacrifici costa, i la felicitat té a veure amb el sacrifici que has fet per arribar a alguns llocs. Hi ha hagut molts moments en la meva carrera de dir “no puc més”, perquè costa molt explicar històries que potser al món no li interessen, però és evident que aquest suport de La Vanguardia ha estat clau. Però no ha estat un camí de roses.

Quin missatge diries als estudiants que vulguin dedicar-se professionalment al fotoperiodisme a l’estranger o a l’Àfrica?
No conec cap freelance que tracti la informació africana que no hagi aconseguit arribar a viure d’això sense treballar moltíssim. Per això necessites passió, estimar l’ofici, i una mica de sort. Posant tot de la teva part no és segur que puguis triomfar, però sabent que és una cursa de fons, és importantíssim que t’agradi el que fas. L’única manera de gaudir, d’estimar aquesta professió. Si et surt malament, com a mínim hauràs conegut coses que d’una altra manera no haguessis pogut conèixer; el periodisme és un privilegi, perquè la gent et deixa que l’escoltis. I t’hi has de comprometre, amb això.

Foto: Pau Coll

Quin lligam s’estableix amb les persones amb qui parles i hi dediques un reportatge?
Primer has de tenir responsabilitat. Quan algú t’està explicant la seva història, t’està dedicant un temps de la seva vida, tu tens la responsabilitat d’explicar-ho bé, i això és el que primer em crida, un interès genuí. El lligam depèn del temps que hagis passat amb aquesta persona i de les possibilitats de mantenir-hi el contacte.

T’hi pots arribar a implicar emocionalment?
Crec que és bo que ens afecti, no hi poso distància emocional, tot i que a vegades siguin situacions dures, perquè la meva feina és traduir emocions. Crec que faria una mala feina si em poso una armadura i deixo que no m’afecti. Això té un cost, i no l’evito, i en el meu cas explicar les coses ho faig millor si el que veig em provoca emocions, perquè sé que d’aquesta manera podré traduir-ho millor en els textos.

“Es tracta, es paga pitjor i es treballa en unes condicions d’incertesa i inseguretat molt pitjors que abans”

Aquestes històries –les que escrius– mantenen l’essència d’un periodisme cada cop més embogit amb la rapidesa que actua la tecnologia?
En un moment de tanta pressa i marcat pel clickbait, aquestes històries són necessàries per al periodisme. Perquè les històries amb ànima ens reconcilien amb el lector. Ara bé, el meu és un periodisme que necessita temps.

Escriure llibres et serveix per ampliar tot el que no et deixa un reportatge?
Sí, segurament els llibres tenen un altre llenguatge amb el lector, però et permeten picar més profundament. Gaudeixo molt el moment d’escriure, sé que puc aprofundir-hi molt, i m’hi quedaria tota la vida.

A l’Àfrica has passat por, has rigut, has plorat?
Sí, clar. Són situacions que les vius amb molta intensitat, és vida plena i absoluta. Aquesta feina implica situacions de volatilitat i complicades, però també d’alegria, d’amistat, d’amor o de ràbia. Treballar a l’Àfrica ha sigut viure intensament, i això és un regal que m’ha fet aquest ofici.

Com es compagina la vida de Barcelona amb la teva família amb el periodisme i l’Àfrica?
La primera paraula hauria de ser generositat dels teus, si no seria impossible. Després, amb molta consciència per part meva que quan estic aquí és quan haig de recuperar tot el temps perdut. El que no m’agrada és marxar i intento gaudir tots els moments de la vida.

“Hi ha mitjans que sí que miren al continent africà. És suficient? Si ho comparem amb el que s’inverteix en explicar futbol, segur que no”

Juntament amb el fotògraf i realitzador documental Alfons Rodríguez heu elaborat la mostra fotogràfica Indestructibles, que fins al juny es pot veure a Brussel·les. Com sorgeix el projecte?
Tots dos veníem de cobrir la crisi humanitària de l’Ebola per separat. Em vaig quedar impactat amb el que vaig veure allà, era una situació molt complicada. En una de les xerrades que vaig fer en un institut vaig explicar el cas d’una noia africana –de la mateixa edat que aquells estudiants que m’escoltaven– que havia sobreviscut a l’Ebola juntament amb els seus germans petits, i en canvi havia mort tota la seva família adulta.

Quina va ser la reacció dels estudiants davant d’un cas real com aquest?
Aquella mateixa nit, em va trucar el professor i em va explicar que, un cop va acabar la xerrada, els estudiants van decidir organitzar un festival a final de curs per recaptar uns diners que els invertirien a sufragar els estudis d’aquella noia. Aquell cas em va despertar la curiositat, que vaig compartir amb l’Alfons, i va ser l’embrió del que acabaríem recollint en aquesta mostra.

Quina és la finalitat de la mostra?
Posar en relleu la infància en el continent africà, perquè és el continent més jove del món, i explicar a partir de cada història alguna de les coses que estan canviant. I a partir d’aquí intentar transmetre-ho als més joves. La mostra va als centres educatius oferint eines educatives als professors.

No n’hi ha prou llegint els reportatges?
Més enllà de La Vanguardia o National Geographic, cal que el missatge arribi a tothom. I aquest és el repte. Per això, el projecte té diferents formats i va més enllà d’una exposició de fotografies. També s’ha fet un documental i una obra de teatre familiar.

Aquest projecte pretén eixamplar la mirada?
Sí, en un moment en què el discurs de l’odi està creixent a tot arreu, on cada cop es parla de posar barreres i fronteres, i on les guerres truquen a la porta, és més important que mai intentar construir ponts cada cop més amples. És una manera de conèixer els altres i de conèixer-te a tu mateix, de guanyar la por que de vegades ens paralitza.

“La meva feina és traduir emocions”

La noia supervivent de l’Ebola que explicaves als estudiants de l’institut és una ‘indestructible’.
Sí, Indestructibles és un recull d’històries de nens i nenes, nois i noies, que es defineixen per allò que fan amb el que els passa. El continent (Àfrica) el reduïm a l’etiqueta de les coses més complicades que els passa, i crec que tothom som molt més del que ens passa, també ells. És important què hem sigut abans i el que fem amb el que ens està passant. Volíem buscar un equilibri, una certa justícia, per explicar un continent que és divers, però que també té històries positives.

Els periodistes que us aventureu en el continent africà, en conflictes bèl·lics, en situacions de pobresa, també sou indestructibles?
No, ni molt menys. Quan et mires amb la lluita i l’esforç d’aquests nois i noies només pots aprendre’n. Molts cops em quedo sorprès de la seva capacitat de resistència. La nostra feina pot tenir un punt d’aventura, vist des de fora, però nosaltres estem parlant amb persones que no poden marxar d’allà. Nosaltres agafarem un avió i marxarem, ells no. Estan patint i no abaixen els braços, sinó que actuen d’una manera admirable, el títol és per a ells.

En aquesta mostra, quina és l’aportació que heu fet cadascun?
És un projecte fet a quatre mans des del seu naixement i fins a la seva producció. L’experiència dels dos ha servit per sumar històries que de vegades estaven una mica ocultes o eren difícils de trobar. A l’hora de posar-nos a treballar, jo m’he dedicat a fer els textos i l’Alfons s’ha dedicat a la fotografia. És una feina, pràcticament, d’orfebreria.