Foto: Mireia Arso / Regió7

Xavier Prunés Feixas (Manresa, 1964) és periodista i la tardor passada va jubilar-se de tota una vida sent la cara visible dels esports al diari Regió7 durant 35 anys. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, des de la capital del Bages va col·laborar a La Gazeta de Manresa, va treballar a Ràdio Llamborda i Ona7 Ràdio fins entrar en plantilla a Regió7. Com a periodista ha estat present a set Jocs Olímpics: des dels de Barcelona (1992) fins als de Rio de Janeiro (2016). Fa quatre anys un càncer el va deixar fora de combat un temps. Es va reincorporar a la feina, però amb la pandèmia va preferir fer un pas al costat definitiu i deixar el braçalet dels esports de Regió7. Un cop jubilat fa col·laboracions en diverses publicacions. A Comunicació 21, Prunés reivindica la premsa de proximitat i posa com a exemple el lideratge de Regió7 des del cor de la Catalunya Central.

Tota una vida lligada al periodisme i a l’esport.
Així és. A casa quan era ben petit ja estava molt pendent dels diaris i la ràdio, després de la televisió. A més, sempre m’ha agradat l’esport, especialment el bàsquet, i dedicar-me professionalment al periodisme esportiu va ser l’oportunitat d’unir les meves dues grans vocacions. Recordo que vaig incorporar-me a Regió7 com a cap d’esports quan era a segon de carrera, i amb la feinada que vaig tenir no vaig llicenciar-me fins al cap de deu anys!

Abans de signar el teu primer contracte amb Regió7 ja havies fet un tast en diversos mitjans del Bages.
Sí, amb 16 anys escrivia cròniques d’esports a La Gazeta de Manresa i després ho vaig fer com a col·laborador a Regió7. Més tard vaig formar part del projecte d’Ona7 Ràdio, però només va tenir una durada de dos anys. L’estiu del 1985, amb 21 anys, em van fer dues propostes al mateix temps: ser cap d’esports de Ràdio Manresa i de Regió7. Després de rumiar-m’ho vaig apostar per acceptar la proposta de Regió7 rellevant l’anterior cap d’esports, Josep Maria Purtí.

Què recordes d’aquells primers anys al diari?
Treballàvem amb màquines d’escriure! Les eines eren molt diferents a les que es disposen avui. No té res a veure amb el periodisme actual. Recordo dos moments memorables: l’aparició del fax i sobretot després d’internet, que és el canvi més gros i que ho va despertar absolutament tot, va marcar l’abans i el després.

Com vas viure tots aquests canvis?
No és senzill pels qui venim del món analògic adaptar-nos a la nova realitat digital. La gent més jove té tots els avantatges, no ha tingut el pes nostre, que veníem d’on veníem. Ara bé, formo part d’una generació de periodistes que sempre vam apostar per un periodisme de molt rigor i fent la nostra feina de la millor manera possible. He tingut la sort de treballar amb molts bons professionals i jo els he intentat transmetre sempre el mateix: rigor i constància.

“Reivindico absolutament la premsa de proximitat i, sobretot, de la manera com ho ha fet Regió7. Ara caldrà apostar més per les històries més humanes i captar els joves amb temes atractius”

Regió7 és des de fa una pila d’anys el diari de referència a la Catalunya Central. Quina és la seva essència?
L’essència és ser al costat de la informació local, tenir la proximitat que altres mitjans no poden tenir. Això també té la seva contrapartida, perquè estàs tan a prop, tan en contacte i exposat, que l’impacte és immediat, per bé i per mal. Però també significa que estan pendents del que estàs fent i això és molt gratificant. Regió7 és líder de la informació a Manresa i a tota la Catalunya Central, és un producte d’èxit.

Regió7 és un exemple de premsa de proximitat de qualitat.
Reivindico absolutament la premsa de proximitat i, sobretot, de la manera com ho ha fet Regió7 durant tots aquests anys, sense oblidar les dificultats que s’està trobant en el camí. La premsa escrita es troba en un moment delicat, i caldrà apostar més per les històries més humanes i els reportatges en profunditat, a banda de la informació pura i dura. Captar l’atenció, sobretot dels joves, amb temes atractius.

Com s’està fent el pas de l’analògic al digital a Regió7?
Crec que s’està fent bé des de ja fa uns anys amb la fusió de web i diari. Va ser real, perquè hi ha molts diaris on els periodistes de paper no escriuen al web, però a Regió7, que ara pertany al grup Prensa Ibérica, fa molt temps que s’està inculcant aquesta cultura, i crec que és el camí correcte. Aquí, però, hi ha el cavall de batalla que la web pugui generar prou recursos en publicitat, encara massa migrats, i que no es mengi el paper. S’ha d’aconseguir que la gent jove valori i estimi també el paper. No serà fàcil. No només per a Regió7, sinó per a la resta de mitjans escrits.

Com ha evolucionat el periodisme esportiu?
Crec que el més rellevant ha estat que han canviat les formes. En un diari hem de ser pulcres amb la feina, i el rigor ha de ser el factor principal. Però has de donar un encant i una passió al que escrius, que no sigui merament descriptiu. I no deixo de reivindicar l’esperit crític. En la nostra feina, si no escrius allò que saps que desagradarà als actors que hi participen, faràs una cosa potser molt maca però no periodisme. El periodista ha de punxar, quan toca, i cadascú amb el seu estil.

L’ofici t’ha permès viure i escriure moments inoblidables. Quins són els que tens més presents?
Els Jocs Olímpics, especialment, que n’he viscut set, de Barcelona a Rio de Janeiro. Els he gaudit amb els esportistes de la nostra àrea de difusió. En l’àmbit més local vam viure anys esplendorosos amb el bàsquet (la lliga i la Copa del TDK Manresa) i també amb el motor (Toni Elías, Carles Checa, Marc Coma, Toni Bou…). He viscut grans experiències, humanes i professionals, i ho he passat molt bé.

Segur que has acumulat una munió d’anècdotes.
Una de les més habituals era quedar-me tancat més d’una vegada en un pavelló, després d’enviar la crònica. També alguna vegada m’han increpat per parlar en català… però mai he tingut problemes greus.

Sempre has treballat des de Manresa. T’ha quedat alguna espina clavada en la professió?
Quan ets més jove no et dic que no, però estant a Manresa ho he tingut pràcticament tot a l’abast, i més tenint en compte que, a banda de seguir la informació local, he tingut la llibertat de cobrir grans esdeveniments. He estat als torneigs de Wimbledon i Roland Garros o bé a deu final four de bàsquet, per citar alguns exemples. Si hagués estat a Barcelona treballant en algun altre mitjà segurament hagués estat en un altre graó i no hauria tingut aquesta disponibilitat. Ha estat molta feina, moltes hores, però m’ha donat aquesta flexibilitat. En aquest sentit, he estat un privilegiat.

El 2017 et van diagnosticar un càncer que et va fer estar allunyat del periodisme durant un any i mig. Ara, de retruc, la pandèmia t’ha obligat a fer una aturada definitiva.
Possiblement ha estat la pitjor sotragada de la meva vida. Vaig haver d’estar molt mesos de baixa patint un transplantament de medul·la. L’evolució va ser satisfactòria. Però és un càncer. Ha deixat seqüeles, i pot tornar a reproduir-se. Amb l’afegit del Coronavirus, el més convenient era parar, tot i que no és un punt i final. Continuo fent col·laboracions en diversos mitjans, també de recerca històrica, perquè el cuquet del periodisme i d’escriure sempre m’acompanyarà.