Xesco Reverter s’acomiada de Washington, on durant cinc anys ha estat el corresponsal de TV3 als Estats Units. Llicenciat en Periodisme a la Universitat Ramon Llull, sempre ha estat un apassionat de la política internacional. Porta més de 20 anys formant part de la secció d’internacional de TV3, on ha estat el cap de l’àrea (2010-2017), corresponsal a Londres (2004-2007), a més d’enviat especial en diversos països europeus, africans, al Pròxim Orient i als EUA. Com a corresponsal ha estat testimoni dels anys més convulsos als Estats Units sota la presidència de Donald Trump. A Comunicació 21, Reverter analitza el tractament de la informació dels mitjans nord-americans i la tasca que fa TV3 des de l’Amèrica del Nord.
Aquest cap de setmana poses punt final a la teva etapa com a corresponsal de TV3 als Estats Units. Amb ganes de tornar?
És una sensació contradictòria. Torno a Barcelona, que és una ciutat fantàstica, on tinc els amics i la família, és casa meva, després d’uns anys fora. Des de l’àmbit més personal, com a família hem viscut una etapa molt intensa als Estats Units, però penso en les meves filles –que tenen 12 i 14 anys– i a partir d’ara tindran l’oportunitat de viure la seva adolescència a Catalunya, cosa que és important per mantenir les arrels.
I des del vessant professional?
Deixar la corresponsalia dels EUA em sap molt greu, perquè professionalment és la millor feina que he tingut mai. Ha estat un privilegi molt gran. Estats Units té una quantitat d’històries personals com a país, com a nació, que fan fascinant explicar el que passa als telespectadors. A la vida tot són etapes, i potser està bé marxar quan estàs en un moment dolç i no quan estàs cremat. A més, soc un privilegiat, perquè molta gent marxa i torna sense feina.
Després de viure cinc anys a l’Amèrica del Nord, tornes a Barcelona amb la mateixa idea de país que quan vas arribar-hi?
La foto del país ja la tenia, així que no m’ha sorprès, perquè ja portava 18 anys treballant la informació internacional des de Sant Joan Despí. Possiblement el que més m’ha sorprès dels EUA és la quantitat de capes i profunditat que té com a país. M’ha fascinat comprovar els apriorismes que ja tenia, amb els seus matisos i els seus grisos que t’ajuden a descobrir que la imatge no és tan plana, és una figura molt més complexa del que potser podia haver imaginat. Això forma part del procés de descoberta de qualsevol realitat. Com més coneixes un país, més capacitat tens de veure’l bé.
“EUA té uns diaris excepcionals per la seva qualitat periodística, la quantitat de fonts i el nombre de periodistes que hi col·laboren. Només és comparable amb el Regne Unit”
T’ha tocat viure i explicar una de les etapes socials i polítiques més convulses als Estats Units sota la presidència de Donald Trump. Quins serien els moments més rellevants que has viscut com a corresponsal en aquests cinc anys?
N’hi ha hagut dos per sobre la resta: l’assalt al Capitoli i l’assassinat de George Floyd. El primer –l’assalt al Capitoli–, per la transcendència històrica que va tenir i perquè vaig poder viure-ho en primera línia, tant el procés que va portar al 6 de gener com perquè era el punt culminant dels quatre anys de trumpisme que havien portat aquest país a punts impensables.
Ningú oblida aquell dia de Reis. Com ho vas viure com a periodista?
Poder ser-hi com a periodista és molt privilegiat. Recordo tenir sensacions molt estranyes, t’havies de fregar els ulls i et preguntaves: “com pot ser que això estigui passant en aquest país en ple segle XXI?”. Un assalt d’aquestes característiques seria més habitual en un país en vies de desenvolupament. Va ser increïble viure-ho.
I de l’assassinat de George Floyd?
La mort de Floyd va generar una onada de protestes arreu del país. Des dels anys 60, els Estats Units no vivia un moviment de drets civils tan important. De nou servia per explicar moltes històries d’aquest país. Molts traumes i assumptes no resolts amb la seva pròpia història: del racisme al supremacisme blanc passant per l’ús de les armes.
Has treballat a tocar de la Casa Blanca, un dels llocs més icònics del món. És complex, treballar-hi?
Nosaltres no fem un seguiment diari de la Casa Blanca, com fa la premsa nord-americana, que diàriament segueix el president Biden. No tenia sentit ser-hi cada dia, perquè la nostra feina és informar del que passa al país, no del que passa a la Casa Blanca. I a més, en l’etapa Trump hi havia més dificultats per ser-hi.
Què vols dir?
Durant la presidència de Trump havies de demanar un permís per accedir a la Casa Blanca. Tot era més enrevessat, i moltes vegades feia que, per fer les notícies, no tingués temps. Si aquell dia Trump havia fet una piulada molt polèmica, havies d’enviar un correu electrònic per anar a la roda de premsa, però trigaven un dia a contestar-te i ho perdies, no et permetia ser-hi.
I, ara, amb Biden?
Amb Biden ha canviat, donen acreditacions permanents a tots els mitjans que vulguin i és més fàcil entrar-hi i ser un més. També cal ser conscients que els mitjans estrangers i de la mida d’una televisió com TV3, que no siguin la BBC, The Guardian o Al Jazeera, no poden fer gaire cosa més.
Quin és el lligam que has establert amb els mitjans nord-americans o periodistes estrangers?
No he tingut gaire lligam, perquè el fet de no anar a la Casa Blanca diàriament fa que no hi tinguis relació, i després acabes coincidint en els actes, però érem tants que coincidir els mateixos era una mica més difícil. Amb qui acabes fent més relació és amb periodistes estrangers, perquè fan coses més semblants a les nostres, que no pas amb periodistes nord-americans.
Durant aquests anys has pogut conèixer amb més detall els mitjans nord-americans. Què en destacaries de la premsa actual als Estats Units?
Pel que fa a les capçaleres de paper, aquest país té uns diaris excepcionals. Els que més consumeixo són The New York Times i The Washington Post, que tenen un nivell extraordinari. Per la qualitat periodística, la quantitat de fonts i el nombre de periodistes que hi col·laboren. Només és comparable amb el Regne Unit.
I la televisió?
Els mitjans televisius estan molt polaritzats, i el tipus de notícia que fan és amb experts, no elaboren vídeos ben treballats, tot és molt més immediat. El llenguatge audiovisual que utilitzen m’ha decebut una mica. Ara bé, emeten uns programes electorals excepcionals i compten amb uns professionals extraordinaris.
“Tinc una sensació contradictòria en tornar a casa. Deixar la corresponsalia dels Estats Units em sap molt greu, ha estat un privilegi molt gran”
La polarització que viu el país també es visualitza en els mitjans?
El país s’ha polaritzat, però els mitjans de dretes (com Fox News) han fet un pas més cap a l’extrema dreta fins a uns nivells preocupants i sorprenents. Són mitjans que han oblidat el que és intentar fer un periodisme mínimament rigorós i s’han convertit en canals de propaganda on les regles del periodisme d’explicar un conflicte de manera imparcial ha quedat oblidat en favor d’uns editorials tendenciosos. El fet que aquest mitjans hagin anat tant a la dreta ha fet que els altres s’hagin vist amb l’obligació de compensar. En això, han perdut els espectadors.
Que els mitjans s’hagin convertit en canals de propaganda, què està generant en la societat nord-americana?
Estats Units té un problema immens: hi ha gran part de la població que consumeix aquests mitjans (com Fox News) que viu en una realitat que no és paral·lela, perquè toquen temes que són reals. Amb la població desinformada fa que es dificulti molt que hi hagi una visió unitària del que està passant al país, que hi hagi punts d’entesa i que el país pugui avançar agafant-se de la mà les dues Amèriques.
Quines diferències has trobat en els mitjans nord-americans pel que fa al tractament de la informació respecte als mitjans catalans i espanyols?
Si parlem dels mitjans seriosos, la cobertura i el tracte de la informació i el periodisme és millor als Estats Units. A l’Estat espanyol, la majoria de capçaleres tenen unes etiquetes molt marcades, de forma que quan han d’informar dels que són del seu color els costarà més i la seva credibilitat quedarà minvada. Als Estats Units, si han de criticar el president perquè l’economia està feta un desastre, ho fan.
Com ho fan?
Amb fonts, continguts i experts, no ho amaguen, fan l’exercici essencial del periodisme de fer escrutini a qui està al poder. A l’Estat espanyol això no passa tant. The Washington Post el va comprar Jeff Bezos, el fundador d’Amazon, i Amazon és un imperi en aquest país. Doncs les millors investigacions sobre els problemes d’Amazon, sobre els treballadors i el poder que té sobre alguns agents estatals, les fa el Washington Post: el propi mitjà investiga l’amo. En això ens porten moltes dècades d’avantatge.
“És molt important fer la transició entre el corresponsal que se’n va i el que arriba. La Lídia Heredia és una gran professional”
En què podria millorar la cobertura informativa que fa la corresponsalia de TV3 als Estats Units, quines mancances té?
Sempre es pot millorar, però si tenim en compte com es troben els mitjans espanyols als EUA, nosaltres encara tenim prou bones condicions. Tenim una estructura d’un redactor, un càmera i un productor pensada tant per fer actualitat com per fer, de tant en tant, algun desplaçament pel país i explicar la realitat nord-americana. Estem millor que la majoria de mitjans que tenen recursos més limitats.
Si haguessis de fer una carta als reis, què proposaries a la direcció de la Corpo per millorar la informació dels Estats Units que arriba als telespectadors de TV3?
Demanaria dos professionals més: un corresponsal a Nova York que cobrís la informació cultural pel dinamisme que té la ciutat i la informació econòmica a Wall Street, i un redactor d’esports, ja que és un país que genera molta informació en aquest àmbit. Dit això, hem de ser conscients de què és TV3, que és una cadena que té molts corresponsals per a les seves dimensions, i potser seria més just que enviés un corresponsal en algun lloc del món que actualment tingui menys cobertura informativa.
Has estat corresponsal a Londres i als Estats Units. Quin missatge donaries als estudiants de Periodisme que desitgin treballar en la informació internacional?
Els diria que llegir molt i tenir passió per la informació internacional és vital. Si tenen un perfil inquiet, viatger i de lectura, hi tenen molt guanyat. La millor escola són els grans mitjans, aprendre de com fan ells les notícies, i la millor manera d’aprendre és mirar com ho fan els altres. Soc conscient que el periodisme a l’Estat espanyol està en un estat lamentable, però si realment els apassiona la informació internacional, els convidaria a anar a l’estranger, a viatjar i descobrir món o especialitzar-se en una zona que tinguin identificada i els sedueixi.
Vas aterrar als Estats Units rellevant Raquel Sans, i ara faràs el relleu amb Lídia Heredia. Heu parlat, ja?
Sí, fa uns dies va fer una escapada fins a Washington, tot i que no s’incorporarà fins al setembre. És molt important fer la transició entre el corresponsal que se’n va i el que arriba. La Lídia és una gran professional que ho ha demostrat al llarg de tots aquests anys, però jo tinc una experiència que ella no té, així que he intentat donar-li les pautes i els consells perquè la seva feina des d’aquí sigui el millor possible.
“Els mitjans de dretes (com Fox News) s’han convertit en canals de propaganda en favor d’uns editorials tendenciosos”
Quins consells li has donat?
Que llegeixi molt el que passa en aquest país, que s’empassi la història de la premsa nord-americana i, sobretot, que sàpiga que la nostra feina no és explicar què passa en aquest país, sinó interpretar-ho i donar la informació mastegada a l’espectador. Com més sabem què passa al país, més difícil és explicar-ho en vídeos d’un minut i mig. Això genera frustració, però és el que ens toca fer. Des del vessant més personal també li he recomanat que aprofiti l’experiència, perquè és el millor que li passarà a la vida, i que viatgi i conegui el país, que intenti trepitjar el país, perquè això aportarà molt valor afegit.
T’acomiadaràs de l’audiència de TV3 amb una darrera crònica des de Washington aquest cap de setmana?
[Riu] No ho sé, com a mínim, no està prevista. L’era Biden no és la de Trump, que pràcticament sortia cada dia, ara l’actualitat ha baixat moltíssim. Si a això li sumes que hi ha una guerra a Ucraïna i que tot ha girat molt cap a l’Europa oriental, hi queda menys espai. S’ha perdut una mica l’interès, així que no sé si podré fer-ne l’última.
I a partir d’ara, què?
Torno d’on vinc, a fer informació a la secció internacional, a seguir l’actualitat que passa al món, a intentar fer algun viatge o algun projecte, i tornar allà on era abans d’embarcar-me als Estats Units. Després de cinc anys molt intensos, també està bé que passi per una època més tranquil·la on pugui prioritzar altres aspectes de la meva vida.
