Gabriel Mercè (Sóller, Mallorca, 1971) és el director del setmanari La Veu de Sóller, una publicació de la premsa forana de Mallorca que edita des de 1989 l’Associació Cultural Veu de Sóller. Llicenciat en Filologia Catalana, sempre ha treballat a La Veu de Sóller i ha estat un dels artífexs del procés de professionalització de la capçalera i del salt a la digitalització a través del portal Sa Veu. Ha fet tasques de periodisme, disseny i maquetació i, des 2003, n’és el director. A Comunicació 21, Mercè explica l’adaptació d’un mitjà de tradició local a l’univers digital.

Sóller és un poble de molta tradició periodística?
Sí, així és. Fa 140 anys que hi ha premsa local, i això es deu al fet que el 1884 ja hi havia una inquietud de fer un setmanari i una impremta. Neix El Semanario de Sóller, que va durar un any, i després apareix el Setmanari Sóller, que encara existeix.

En una població de 14.000 habitants hi conviuen dues capçaleres, dos setmanaris.
És un fet una mica estrany. S’han fet intents per fusionar les dues publicacions, però cadascuna té el seu caràcter, el seu estil, i la competència és molt fort i sana, a la vegada. Sóller té dos setmanaris, que ho fa tot més divertit i entretingut. Ho vivim com si expliquéssim grans primícies de grans capçaleres. Intentem oferir el màxim sempre al nostre lector. Hi ha molta gent de Sóller que compra els dos setmanaris, al quiosc!

Quina és l’essència de La Veu de Sóller?
Fem un acompanyament setmanal al poble, i és una publicació extremadament informativa, d’allò que l’afecta més directament. La Veu de Sóller té aquesta vocació de proximitat, però també una vocació històrica, que acaba sent una font molt important per als historiadors. I finalment una vocació de participació ciutadana. El setmanari és un mitjà obert, i qualsevol persona pot venir a publicar qualsevol cosa, tenim un contacte molt directe i procurem ser-hi sempre.

Lideres La Veu de Sóller des de fa gairebé 20 anys. Què ha canviat?
Curiosament, a principis del 2000 el setmanari va viure un dels seus millors moments. Hi havia més publicitat que ara i això ens va permetre expandir-nos en el sentit d’elaborar més continguts i tenir més personal. Editàvem un setmanari d’unes 40 pàgines a la setmana, i ara l’hem reduït a 24. A partir del 2010, amb la crisi econòmica, ja no ens hem recuperat.

El diari digital Sa Veu és la versió digital del setmanari.
Així és, tot i que l’any 2000 ja havíem fet un primer pas al digital amb un format més rudimentari. Sa Veu es va posar en marxa el 2007 i ens convertim en un diari digital que complementa l’activitat periodística en paper.

Com treballeu les dues versions del diari?
Som el mateix equip, no tenim redaccions diferents i tots hem de fer una mica de tot. Publiquem entre dues i quatre informacions diàries, i els divendres –que és el dia que surt l’edició del paper al carrer–, hi afegim més seccions, com les d’opinió o de reportatge. Cada dia tots els esdeveniments informatius d’actualitat els cobrim, intentant conservar algunes exclusives per a divendres, ja que la gent paga per tenir aquesta informació i ha de gaudir d’aquestes exclusives.

“Ens empenyen molt des de certs àmbits per potenciar tot allò que és digital. Però significa fer-ho gratuïtament, i això ens frena”

La força dels lectors són els subscriptors?
A Sóller hi ha més el costum de comprar el diari al quiosc, això fa que possiblement tenim pocs subscriptors, uns 300. Sumant-ho tot tenim uns 2.000 lectors. Ens hem plantejat l’opció de tenir subscriptors digitals, però és una proposta que encara tenim pendent.

En un univers tan global, quina supervivència té La Veu de Sóller en un entorn més jove, que sembla més allunyat dels mitjans de proximitat?
Estem posant l’accent en els joves. Els entrevistem, informem d’allò que fan, per apropar-nos-hi. Ho fem amb l’esport, que és una informació que atrau els més joves i ens aporta un valor afegit, i que de retruc la nostra capçalera s’aproximi a un segment de la població que no ho faria per cap altre motiu. Les xarxes socials també són una via més per apropar la informació als nostres lectors.

La via digital és el camí cap a la subsistència?
Ens empenyen molt des de certs àmbits per potenciar tot allò que és digital. Però significa fer-ho gratuïtament, i això ens frena. Tenim propostes i idees, hi ha altres mitjans que hi inverteixen molt i ens hi animen. No ens podem arriscar i enganxar-nos-hi els dits. Abans de res, i per tirar-ho endavant, hauríem de fer rendible la part digital, i això és difícil ara com ara.

Com esteu patint la crisi del paper?
Nosaltres no estem al marge d’aquesta crisi. El paper corre un risc, però el lector aguanta molt bé. Els ajuntaments, les perruqueries i altres negocis anuncien els seus serveis de manera digital, i això fa que nosaltres tinguem una pèrdua de clients i de publicitat constant, i hi ha un hàbit de consultar les xarxes socials per estar informat. Ara tenim la mateixa oportunitat que una altra persona que no sigui periodista, és difícil tenir una exclusiva, i ens hem d’adaptar per oferir informacions que siguin diferents.

Formeu part de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca.
Tenim un lligam molt fort, fins fa pocs mesos formava part de la junta directiva i hem estat molt sensibles a la realitat de la premsa de proximitat de Mallorca. En aquelles poblacions iguals o més grans que la nostra, pel que fa a població i a volum de comerç, es pot aguantar una premsa que sigui el suport econòmic d’entre dos i quatre professionals. Però a Mallorca hi ha pobles molt petits, i és molt més difícil pagar sous a treballadors. Així que els projectes viables són per a poblacions a partir d’uns 12.000 habitants.

Hi ha el risc que les capçaleres es vagin perdent.
Sí, i ja està passant. Durant l’any de la pandèmia, però, no se n’ha perdut cap. Hem vist com hi ha capçaleres que han desaparegut la setmana següent que el treballador es jubilava o prejubilava. Hi ha hagut un relleu generacional. Moltes publicacions van començar als anys 80 i els seus gestors han madurat, ara es troben en moments de jubilació, voltant els 60 anys. S’ha de cercar aquest relleu, i moltes publicacions ho han fet.