Elisenda Carod (Barcelona, 1981) forma part del trio de dones que condueixen L’apocalipsi, el concurs d’El matí de Catalunya Ràdio, juntament amb Elisenda Pineda i Charlie Pee. També col·labora a l’Està passant de TV3. Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Ramon Llull, Carod té un lligam especial amb la ràdio: La segona hora a RAC1; Fricandó matiner a RAC105, on va acabar sent copresentadora amb Vador Lladó després de tres temporades, o Prohibit als pares de Ràdio Flaixbac. A Comunicació 21, Carod reivindica l’humor.

Sempre ha estat de la conya?
Sí, des de ben petita. A l’escola jo era qui imitava els professors, però vaig descobrir-ho de forma conscient una nit del viatge de fi de curs a primària, en la qual tots els meus companys es van fer un tip de riure. Amb el temps he descobert que, així com als homes se’ls hi riuen més les gràcies i se’ls anima a dedicar-s’hi professionalment, en el cas de les dones això no passa. A les dones se’ns encoratja poc i això també ho vaig viure personalment sent més jove.

Vostè es considera humorista, guionista, presentadora o comunicadora?
Seria una barreja de tot, una entertainer, que diríem en anglès. Em considero una dona que em dedico a l’entreteniment. I això vol dir que puc explicar alguna cosa seriosa farcida d’acudits i al mateix temps fer comèdia pura com a guionista a l’Està passant, per exemple. M’agradaria dir lliurement que soc còmica, però encara no he posat totes les pomes a la cistella de l’humor. Ho faig de forma intencionada, ja que alhora vull mantenir la meva posició seriosa i creïble davant l’audiència.

Aquest és el paper que exerceix tant a L’apocalipsi com a l’Està passant?
Sí, tot el que faig és des de la sensatesa, la naturalitat i la transparència. Si no fos així, no tindria cap sentit que jo fos a Catalunya Ràdio ni a TV3. Actualment, als mitjans públics del país el fet de desencotillar-se té premi. Convé i l’audiència ho demana. Des de fa un temps, els mitjans públics tenen un to molt més fresc i de naturalitzar l’antena. Els oients i els telespectadors veuen algú com ells i senten aquesta proximitat que els atrapa. Escoltin Catalunya Ràdio i vegin TV3, i ho comprovaran.

Frescor i naturalitat. Això és el que aporta el trio femení de L’apocalipsi?
Sí, i sobretot la química que tenim totes tres! Amb l’Elisenda Pineda ens coneixem fa gairebé 20 anys i ens llegim amb una sola mirada, i amb Charlie Pee no fa tant temps però té un talent brutal. Cap de les tres juga el clixé clàssic de dona. Jo ho faig com a dona natural, irònica i un pèl àcida; Pineda és una borroka que arrasa per allà on passa, i Pee juga amb el paper de la innocència que te les fot pel costat. No fem humor de dones, fem humor. Tot passa per no ser pretensioses i ser naturals, i sobretot, passar-nos-ho bé sense perdre de vista el toc feminista. Més enllà de l’aportació que fem totes tres donant la cara, al darrere hi ha un equip fantàstic que treballa moltíssim.

Posant contra les cordes els convidats, així és com pretenen que s’ho passin bé?
Més que posar-los contra les cordes, el repte que tenim és intentar que el convidat se senti tan còmode que es tregui la cotilla i l’audiència pugui descobrir la persona autèntica que hi ha darrere el personatge. No pretenem que ningú digui allò que no pot dir, però es tracta d’un joc, i quan tu jugues vas a totes. Acaba sent un instint primari que ha portat a molts convidats a explicar-nos històries molt sorprenents…

Quines?
N’hi ha hagut moltíssimes. Des de Núria Feliu explicant-nos que al balcó de casa al carrer de Sants hi té plantes de marihuana, a Maria de la Pau Jané, que una vegada la van detenir perquè la policia creia que portava droga al recte, fins a les fantasies sexuals de Pilar Rahola, que fins i tot se’n va fer ressò algun mitjà digital. De moment no s’ha negat ningú a venir al programa!

L’apocalipsi d’aquest curs és, encara, més dinàmic que el curs passat.
Sí, l’estructura bàsica continua sent la mateixa, perquè és un format que agrada, però hem introduït l’atzar amb la intenció que el programa guanyi en improvisació. I això suposa més esforç per a tot l’equip. Fins ara proposàvem un seguit de proves als convidats, i aquest any el joc planteja altres categories i proves que ens posen més alerta a totes. Hi ha proves noves i, per exemple, la casella del ‘Te la jugues o no’ aporta més al·licients respecte a la temporada passada.

Aquesta temporada L’Apocalipsi segueix amb força a El matí de Catalunya Ràdio, això sí, amb Laura Rosel com a nova companya de viatge.
Ha estat molt fàcil. Amb la Laura Rosel ens coneixem de fa anys quan totes dues treballàvem al Grup Godó i, a més, treballant juntes tenim una química especial. Catalunya Ràdio té un repte majúscul amb la Rosel, qui ha demostrat una connexió especial amb l’audiència des del primer dia. Esperem aportar el nostre granet de sorra perquè El matí de Catalunya Ràdio segueixi creixent i es vegi reflectit en els EGM.

L’apocalipsi té el competidor més difícil en la franja horària de les dotze del migdia: La competència de RAC1.
Directament no hi competim [riu]. És impossible competir amb els Òscars, per tant, més que competir el que plantegem és una alternativa diferent a l’audiència amb un concurs que barreja l’humor i l’entreteniment. Per tant, oferim aquesta opció en la qual dones la possibilitat d’escoltar una altra cosa. És una llàstima compartir franja horària, perquè jo sempre he escoltat La competència, i ara em toca fer-ho per podcast. Estic convençuda que si no compartíssim la mateixa franja horària els oients ens escollirien a tots dos.

Darrerament l’humor s’està mirant en lupa. Creu que s’està filant molt prim en algunes denúncies que han rebut alguns dels seus companys de l’Està passant?
De les crítiques que pugui rebre en Jair Domínguez n’estem acostumats perquè forma part del personatge i estem tranquils. Per a la resta, tenim una sensació de desconcert perquè s’està filant molt prim. Ara bé, tenim clar que no volem caure en l’autocensura. Què ens quedarà si ens petem l’humor?

La seva passió per la ràdio ve de lluny, de Ràdio Flaixbac i RAC105. Sempre en programes d’entreteniment i de matí.
Treballar al costat de Vador Lladó va ser una etapa clau de creixement professional. I sobretot en el ritme a la ràdio, a tot gas. D’ell ho vaig aprendre tot i sempre li estaré agraïda per l’oportunitat que em va donar. Amb Gerard Romero vaig ser molt feliç, amb un producte molt diferent del que s’havia fet fins aleshores, i després amb Ernest Codina, que ja el coneixia de Ràdio Flaixbac, va ser com estar a casa. Així i tot, l’Elisenda sempre s’havia mantingut en segona fila, però tocava explotar. I qui es va llançar a la piscina va ser Santi Faro oferint-me L’apocalipsi. Ara soc jo mateixa i amb un paper principal.

Té la percepció que ha quedat encasellada en l’humor?
Sincerament no tinc aquesta sensació. És cert que convisc amb l’humor, però a L’apocalipsi, per exemple, també jugo molt amb l’actualitat i això implica més seriositat. De fet, un dels reptes que m’agradaria és presentar un magazín de ràdio, un format que em permetria oferir les meves dues facetes: l’humor i l’actualitat. A banda de fer conya, estic convençuda que quan parlo seriosament l’audiència em creu.