Foto: Marta Calvo

Enric Calpena (Barcelona, 1960) és un dels divulgadors d’història catalans per excel·lència. Es va forjar des de molt jove sent el primer presentador del Telenotícies de TV3. Des d’aleshores ha treballat com a productor executiu, presentador, director, guionista i realitzador. Actualment dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia!, a Catalunya Ràdio. És el convidat a l’entrevista de Comunicació 21.

La divulgació històrica s’ha convertit en la seva especialitat per excel·lència en la comunicació. Ho fa des del programa En guàrdia!, de Catalunya Ràdio. Què l’atrau?
Sempre m’ha entusiasmat la història. De fet, volia estudiar-ne però no li vaig veure un recorregut pràctic des del punt de vista professional. I l’En guàrdia! ha estat el projecte professional de més llarga durada. És un projecte molt senzill i va que sorgir fruit d’una trobada amb un historiador desconegut aleshores com era Oriol Junqueras. Fruit de les converses que vam tenir i de la inquietud de Junqueras per la necessitat d’explicar la història enriquint la divulgació als mitjans de comunicació, vam presentar un projecte a Catalunya Ràdio. I des d’aleshores vaig compartir ràdio amb Junqueras.

Més tard, Junqueras va fer el salt a la política i, ara, és a la presó.
Sí, l’he visitat una sola vegada a Lledoners abans del judici al Suprem… i vam estar parlant tota l’estona d’història! Junqueras té una fermesa moral molt gran, perquè està convençut que viu una situació injusta. Ara bé, això no treu que no sigui el millor escenari de vida per a qualsevol persona, tenint en compte que ja acumula tres anys de condemna i n’hi queden molts més per complir la sentència.

La divulgació històrica s’ha consolidat amb els anys a la graella de Catalunya Ràdio. Quin és el mèrit?
Sí, la fórmula va encaixar des de l’inici fruit d’un treball d’investigació. Als inicis era un programa molt modern dins el model radiofònic europeu, però des de fa un parell d’anys ha quedat obsolet i necessita alguns retocs. Ara bé, hi ha un problema de fons, i és que el producte que proposo és molt més car. La casa no s’ho pot permetre i no hi ha possibilitats de renovar-lo, de moment.

Ha explicat una munió d’històries. Quina l’ha captivat més?
N’hi ha una que em va servir de font d’inspiració per a la darrera novel·la que vaig publicar, El dia que Barcelona va morir. N’hi ha moltes més, com ara la història sobre les brigades internacionals a la batalla de l’Ebre, que vam emocionar-nos llegint unes cartes de persones que moririen l’endemà. Hi hagut altres històries fascinants que desconeixia, com ara com funcionava la ruta de la seda, la dinastia Mei o les mines de plata al Priorat durant l’Edat Mitjana.

Ha publicat una desena de títols. El darrer, una història sobre el fundador del FC Barcelona, Joan Gamper, que és a punt de sortir a la venda.
Es titula El primer capità, d’Edicions62, que sortirà a la venda el 27 de maig. Hi ha tres aspectes que determinen socialment el segle XX: l’alliberament de la dona, els mitjans de comunicació i l’esport. És una novel·la que posa de manifest que la història no és de fets, sinó que tots els elements que passen venen interrelacionats i es determinen entre ells. I des d’aquesta mirada, la història del Barça va estretament lligada a la història del país. Ara no faré un spoiler, tot i que he de deixar clar que no m’agrada el futbol.

Quan era jove, amb només 22 anys, va exercir com a cap de premsa de Comerç i Turisme de la Generalitat.
L’aleshores conseller Francesc Sanuy va demanar-li a la socialista Anna Balletbò que volia un periodista jove per ocupar aquell càrrec. Balletbò em va recomanar i així em va arribar l’oportunitat. Sanuy va ser una rara avis en el Govern de Pujol i la Conselleria de Comerç i Turisme era una illa estranya sense la complicitat de la resta. Hi vaig ser només un any, perquè la meva prioritat com a periodista era treballar als mitjans i aleshores em va arribar l’oportunitat més llaminera: ser redactor d’El País.

Als anys 80, per a un periodista acabat de fer, què va suposar treballar a la redacció d’El País?
Era el màxim que podies aspirar en aquell moment. Aleshores El País era una capçalera de molt prestigi i va ser en Lluís Bassets, que havia estat professor meu a la Universitat, qui em va obrir la porta a treballar-hi, juntament amb la Rosa Cullell, que posteriorment va ser directora general del Liceu. Érem dos periodistes joves que formàvem part del grup de tancament del diari. Com que era molt inquiet, jove i tenia ganes de menjar-me el món vaig acabar, també, fent més tasques a la redacció. Fins que em van oferir un contracte fix a El País.

I va renunciar-hi?
El mateix dia que em van oferir el contracte fix a El País vaig rebre una trucada d’Enric Canals i Josep Maria Ràfols, dos excompanys del diari, que em proposaven ser un dels presentadors d’una nova televisió pública a Catalunya: TV3. Jo vaig dir-los que no, perquè aquell mateix dia començava com a fix a la secció d’economia d’El País amb Xavier Vidal-Folch i Andreu Missé. Per a mi era el somni daurat. Pel que representava la capçalera i per fer-ho al costat de periodistes d’una gran trajectòria en la professió.

Però finalment acaba decantant-se per TV3. Què l’acaba seduint d’aquell projecte embrionari de la televisió pública catalana?
Vaig accedir a fer la prova com a presentador dels informatius i va ser després d’entrevistar a Josep Laporte o Antoni Badia i Margarit, no recordo qui va ser dels dos. La prova va ser horrorosa, perquè tenia conjuntivitis, i me’n vaig anar a casa convençut que el meu camí era El País, cosa que m’il·lusionava moltíssim. Però amb aquella supèrbia d’un jove que es convenç que amb 23 anys ja ha treballat a El País, vaig acceptar l’oferta de TV3, que era una proposta per a la qual ningú era conscient que tingués la continuïtat que ha acabat tenint i en el mitjà que s’ha acabat convertint.

Foto: BiBi Oye

Va ser el primer presentador d’un Telenotícies a TV3. Com van ser aquells inicis?
Sí, tenia 23 anys! La mitjana d’edat dels primers 150 treballadors de la casa era de 28 anys. Tots érem molts joves! Arribàvem el més aviat que podíem a treballar i marxàvem de la redacció el més tard possible, com la cosa més normal del món. Fins al punt que jo, com a presentador del Telenotícies, i Tatxo Benet, que era cap d’esports, havíem anat a cobrir un incendi forestal. I això era fruit de l’entusiasme periodístic provocat pel descobriment constant del dia a dia. No era un encàrrec dels caps, sinó que ho fèiem molt a gust. Això ara és impensable, però aleshores va ser una fórmula que va funcionar a la perfecció i en la qual Alfons Quintà hi va tenir molt a veure. Ara tornaria a presentar el Telenotícies, però m’he fet massa gran [riu].

Quines causes van provocar que TV3 arrelés ràpidament entre l’audiència?
Era un producte fresc, proper i amb un ús de la llengua que s’escoltava al carrer. L’únic referent televisiu de l’època era el circuit català de Televisió Espanyola. Els presentadors eren molt més grans i utilitzaven un català massa acadèmic. TV3, en canvi, va fer l’aposta per gent jove i amb un català més parlat a les cases, sense oblidar la rigorositat de la llengua.

Vist amb perspectiva, com veu TV3, 30 anys després?
Ha tingut moments pitjors i millors. A banda del lideratge indiscutible que té, TV3 ha aconseguit elaborar un discurs audiovisual en català que TVE per diverses causes no va fer. I d’altra banda, ha donat una visió del món en mostrar una imatge de Catalunya com un país normal. És a dir, no som la tribu gal·la de l’Astèrix ni som un estat, però la televisió pública informa des de qualsevol punt del món fent-ho en clau catalana. I en això també va saber superar la visió de TVE a Catalunya, que sempre estava supeditada a Madrid.

TV3 sempre està en el punt de mira polític. Com a extreballador de la casa, com valora les crítiques que fan els unionistes del paper que juga TV3?
Són absurdes i totalment injustes. El que fa TV3 o la CCMA és aplicar la llei fixada a l’Estatut que va ser aprovada pels diferents grups polítics del Parlament, inclòs el PP. La llengua vehicular dels mitjans públics és el català i una de les funcions que té la CCMA és fomentar la normalització lingüística. Per tant, un programa en castellà a TV3 o a Catalunya no hi té cabuda perquè és anar contra la llei. En tot cas, aquells que hi estan en contra el que haurien de fer és modificar la llei des del Parlament i no anar contra de la CCMA o dels seus professionals. Li diré més, qui no compleix amb la llei és Televisió Espanyola, que té el deure de fomentar l’ús de les llengües peninsulars. I, en canvi, no sento cap crítica cap a TVE.

Des de la distància, quin recorregut li atorga a la televisió convencional?
La televisió no ha mort ni morirà a llarg termini, però la televisió que hem conegut ja no serà mai més la mateixa, i és probable que el concepte de televisió que s’ha imposat avui no serà el mateix d’aquí a 20 anys. El consum televisiu ha variat moltíssim i mai se n’havia consumida tanta com ara. Ara la fragmentació d’audiències ha canviat tot el paradigma televisiu.

Els canvis tecnològics obliguen a un fer un reciclatge constant de la mateixa societat?
Els canvis tecnològics són molt llaminers. Les videoconferències, de fet, s’utilitzaven de forma molt esporàdica fins abans de la pandèmia de la Covid-19. Ara, per exemple, hi ha un canvi de l’ús social de la tecnologia provocat pel confinament.

Vostè és professor universitari. En què han canviat els estudiants des que va començar a exercir-ne fa 20 anys?
Els canvis no són exclusivament per als estudiants de Comunicació, sinó que és en tota la societat. El més rellevant és que cada cop hi ha menys lectura convencional que abans; és a dir, llegir llibres té molt poc prestigi i no es considera que sigui la manera més eficaç d’adquirir coneixements. Té més resultat enviar-los per intranet un capítol del llibre que s’han de llegir que enviar-los el títol del llibre. Hi ha estudiants amb qui s’estableix un feedback molt recomanable, però la majoria tenen una visió de la professió molt limitada vinculada, majoritàriament, a l’aspecte econòmic.

Què hi té a veure?
La precarietat laboral. És un aspecte que sempre ha existit. Ara bé, quan jo era jove la precarietat laboral volia dir tenir feina d’un mes de durada i encadenar-ho amb altres feines més o menys pagades, però sempre tirant sense aturar-se. Ara, en canvi, és que et paguin 200 euros per una feina i potser les sis feines següents em pagaran 200 euros més. Per tant, són precarietats diferents. Una cosa és pencar molt i anar tirant, i l’altra cobrar una misèria i no tenir continuïtat.

Aquest aspecte fa minvar l’essència vocacional del periodisme?
La vocació no morirà mai per la precarietat, sinó tot el contrari. Crec que hi ha un factor que hi té molt a veure en la vocació, que és la universalització de la universitat. Actualment gairebé la majoria dels estudiants que volen cursar una carrera poden accedir a la universitat. I això ha provocat que des de fa anys a les universitats arrosseguem una sensació de cúspide. Davant d’aquest escenari hi ha una conseqüència palpable: un alt índex d’abandonament i fracàs en el primer any universitari. No és cap casualitat i convida a reflexionar-hi.