Foto: Adrià Costa / NacióDigital

Els camins vitals de Ferran Casas (Barcelona, 1977) se situen entre Barcelona i Madrid però passant sempre per l’Albi (Les Garrigues). Periodista molt prematur, va foguejar-se a Madrid durant set anys i mig per tornar a Barcelona i viure, de primera línia, tot el procés d’emancipació de Catalunya. Ha escrit tres llibres i mai en solitari. El darrer, Tota la veritat (Ara Llibres), és un volum de referència per entendre els darrers anys de la política catalana. Actualment és subdirector del grup de comunicació NacióDigital i president del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A Comunicació 21 repassa una trajectòria de més de 20 anys a l’Avui, Público i l’Ara fins a NacióDigital.

Vostè comença a exercir de periodista de forma molt prematura.
Sí, des del primer curs de Periodisme a Blanquerna tenia moltes ganes de saltar al camp molt aviat. Em dedicava poc a estudiar i la prioritat va ser accedir el més ràpid possible als mitjans de comunicació. Soc molt apassionat amb el periodisme, però tenia molt poca força de voluntat amb els estudis. I la passió sempre s’ha acabat imposant.

Els seus inicis van lligats als esports.
Sí, com a becari vaig ser al departament d’esports de Televisió de Catalunya. Però una trucada de l’Avui, la tardor de 1999, ho va canviar tot. Enterro definitivament la possibilitat de dedicar-me als esports per accedir a la política.

En poc més d’un any passa de becari a ser un dels tres redactors de la secció de política a Madrid del diari Avui.
Com a becari vaig viure un estiu de 1998 molt intens que va coincidir amb la treva indefinida d’ETA a Catalunya i el tancament del diari Egin. Vaig pencar moltíssim i vaig aprendre-ho pràcticament tot al costat de David González, aleshores cap de política de l’Avui. És qui em proposa continuar i més tard, quan encara era a quart de carrera, em va oferir l’oportunitat de treballar a Madrid. No m’ho vaig pensar dues vegades.

Aterra a la delegació de Madrid amb només 22 anys i se n’hi va estar set!
Va ser una etapa molt bèstia! Era molt jove i sense experiència, però aleshores l’Avui tenia una personalitat sota la direcció de Vicent Sanchis. A més, hi havia pocs mitjans catalans a Madrid: Catalunya Ràdio i TV3, a més de l’Avui (la majoria de periodistes que tenien El Periódico i La Vanguardia no eren catalans). Twitter, per exemple, encara no existia i l’accés a la informació amb els actors polítics era més propera.

S’estableix un vincle més estret amb els diputats catalans al Congrés?
Qualsevol iniciativa que presentaven al Congrés i que tingués transcendència a Catalunya ens trucaven a la porta, perquè érem un mitjà de referència que els apropava al seu electorat. Si ho comparo amb la meva experiència actual treballant des de Barcelona, era més accessible un ministre o un diputat a Madrid que actualment qualsevol conseller de la Generalitat. I això és fruit de l’herència del pujolisme. L’independentisme català actual comet l’error de pensar que la Generalitat té un poder quan en realitat no el té.

A Madrid li toca viure la darrera majoria absoluta d’Aznar.
Sí, després de la desfeta d’Almunia que l’obliga a dimitir. Era un temps en el qual el president Pujol tenia molta incidència en la política espanyola. Uns anys més tard va ser el ressorgiment del PSOE de la mà de Zapatero, l’11-M o la treva definitiva d’ETA a tot l’Estat. A les acaballes l’escenari el va marcar un PP desbocat contra el nou Estatut català recollint firmes i provocant l’esquinçada del Tribunal Constitucional com a pas previ al procés a Catalunya.

Què el fa tornar a Barcelona?
L’Avui no acabava de remuntar i generava una situació força inestable. David Miró em va proposar formar part de Público, a la delegació de Barcelona del diari. La tornada va ser complicada i em va costar moltíssim adaptar-me perquè jo m’havia fet periodísticament a Madrid.

Enyorava Madrid?
Madrid és una ciutat molt intensa per treballar-hi. Quan torno a Barcelona em trobo un escenari polític molt ensopit: l’última legislatura de Montilla i la primera de Mas, que el més rellevant eren les retallades. Arran de la sentència del Tribunal Constitucional i l’inici del procés, l’escenari es capgira com un mitjó.

Foto: Adrià Costa / NacióDigital

En els darrers anys, la política catalana ha generat molts dies per a la història.
Ho va definir molt bé el president Mas quan va dir que entràvem en un terreny desconegut. Tot el que hem escrit en aquests darrers anys ha estat completament nou: un referèndum, una declaració d’independència o les manifestacions de cada any a l’11 de setembre. La Diada de 2012 em va impactar moltíssim.

La presència de la política als mitjans s’ha multiplicat.
Moltíssim! L’interès dels ciutadans per la política fa deu anys enrere no té res a veure amb el que genera actualment. Ara hi ha molta demanda i les tertúlies d’opinió ho han potenciat.

I així, fruit de l’interès, sorgeix la possibilitat d’escriure, juntament amb cinc periodistes més, un dels llibres de referència del procés: Tota la veritat?
El 2017, amb el referèndum de l’1-O a tocar i davant d’un escenari de viure un seguit de fets històrics, Marc Martínez Amat em va plantejar la possibilitat d’escriure d’una manera més reposada. I així vam començar a treballar sense un horitzó temporal. L’essència era explicar per veu dels protagonistes tota la trama del procés, allò que no s’hagi dit fins al moment. El relat final i, sobretot, la bona acceptació rebuda dels ciutadans ens fa sentir molt orgullosos. Fins al punt que ara es presentarà la traducció al castellà, el mes vinent.

En algun moment aquest projecte va generar conflicte d’interès amb el seu mitjà?
Cap de nosaltres ho va viure com un conflicte d’interès, tot i que som conscients que qualsevol informació hagués obert els informatius o les capçaleres dels mitjans. I demostra el joc net que hi ha hagut entre tots. Ara bé, sí que va generar patiment. Sobretot perquè cap altre periodista s’assabentés d’alguna part del relat del llibre i que ho fes públic abans que el presentéssim. Per exemple, que el discurs que tenia a punt el president Puigdemont per a la proclamació de la República el va escriure Quim Torra.

El mestre Ramon Besa va assegurar fa uns dies en una entrevista a Comunicació 21 que la política s’ha futbolitzat.
El procés ha provocat que la política s’assembli molt més a un Barça-Madrid de futbol. Ara bé, la complexitat de la política no té res a veure amb el llenguatge pla dels futbolistes. A Madrid em vaig trobar en un escenari molt polaritzat on hi havia una divisió molt clara i forta entre periodistes del bàndol d’esquerres i de dretes. A Catalunya, s’ha viscut més en els darrers anys.

NacióDigital és casa seva en els darrers anys: del paper al digital.
Actualment tots els mitjans escrits són digitals, per tant, discrepo d’aquells que parlen només de mitjans de suport paper quan també són digitals. L’Ara, per exemple, va ser concebut com un mitjà digital que disposa d’una edició de paper. Després hi ha mitjans que aposten per fer una televisió en línia, podcasts o una revista.

Amb l’esclat d’internet i l’increment de capçaleres ens trobem en una etapa d’hiperinflació mediàtica?
No, els mitjans cada cop més estan tendint cap a l’especialització. Els qui estan en crisi són els mitjans generalistes. O tens molts recursos humans i econòmics que et garanteixin oferir els continguts que reclama l’audiència o la tendència és que els consumidors busquin mitjans especialitzats que sí que els ofereixen. En un mitjà digital, amb una quinzena de professionals, pots oferir continguts de qualitat.

Aquest increment de capçaleres digitals ha dut més precarietat laboral?
És un problema generalitzat del sector i en discrepo d’aquells qui ens assenyalen. Els mitjans digitals no són els responsables de la precarietat laboral. Hi ha mitjans grans que tenen pèrdues i que han hagut de retallar les seves plantilles, les condicions laborals dels seus treballadors o els continguts. La culpa és de no ser capaços que els consumidors paguin el que realment és just.

Francesc-Marc Álvaro va assegurar en una entrevista a la revista Comunicació 21 que a Catalunya hi ha un cert minifundisme en el món digital, i proposava una fusió per garantir-ne la sostenibilitat.
És un auguri que fa anys que circula dins el sector. És cert que hi ha un seguit de mitjans que fem el mateix i ens adrecem al mateix públic. I un dels mitjans a qui assenyalen és el nostre, NacióDigital. Ara bé, actualment la fusió d’aquests mitjans és difícil que passi.

I qui sobreviurà?
Aquell qui, al marge de la política, sigui capaç de guanyar lectors oferint-los altres continguts que els faci ser diferents. La singularitat de NacióDigital, per exemple, és que compta amb 18 edicions territorials i que la prioritat passa per la informació territorial, a més de la informació política. Per tant, no fem el mateix que la resta.

Pel que fa als continguts de pagament o gratuïts, quin és el model de NacióDigital?
El model és mixt i sostenible. La prioritat passa per tenir volum, visites, clics, nous usuaris únics i ingressos publicitaris. Tenim subscriptors que donen suport al projecte periodístic però que no tenen cap privilegi en la lectura dels continguts, com fan altres mitjans. Si mirem de reüll la competència, els mitjans que viuen de tenir subscriptors de pagament usen més la propaganda que el periodisme o són més especialitzats. Actualment no es dona l’escenari de ser un mitjà gran o de dimensió mitjana i viure d’oferir continguts de pagament obviant el tràfic o la publicitat.