Francesc Fàbregas (Valls, 1954) és el president de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal des de fa quatre anys, quan va rellevar Carles Ayats, tot i que suma 16 anys a la junta. Va aterrar al món del periodisme fa 35 anys com a director de Ràdio Capital de l’Alt Camp. Actualment és el propietari del Grup El Vallenc, que integra dues publicacions setmanals de paper de pagament (El Vallenc i Nova Conca) i una gratuïta (L’Opció), totes en format digital. L’ACPC, que agrupa 140 capçaleres d’arreu del país, suma 40 anys d’història. A Comunicació 21, Fàbregas posa de manifest el pes que té la premsa local i comarcal al país i els reptes que té davant un sector cada cop més digital.

L’any del 40è aniversari de l’ACPC ha tingut un convidat inesperat: la pandèmia. Com es troba de salut, l’associació?
Resistint, tenint en compte que els ingressos de les capçaleres associades a l’ACPC depenen absolutament del petit comerç, que és el sector que està patint més la pandèmia. Si vam ser capaços d’esquivar la crisi econòmica de fa deu anys i ara superem la crisi de la Covid-19, ens augura una llarga vida al servei dels nostres lectors. I estic convençut que ens en sortirem. Del 40è aniversari n’hem ajornat la programació, però l’acabarem celebrant, tard o d’hora.

Quines mesures han pres o tenen previstes de cara als associats?
Més enllà d’intentar obtenir els màxims recursos econòmics de publicitat, tenim previst programar un seguit de trobades sectorials amb els associats perquè ens expliquin en quina situació es troben i què els pot aportar l’ACPC per mantenir la viabilitat de cadascuna de les capçaleres.

Alguna capçalera ha desaparegut en aquests darrers mesos?
Hem comptabilitzat dues baixes, però per al contrari, en els darrers 12 mesos incorporem una desena de capçaleres noves. Per tant, és molt lloable que en uns temps tan convulsos com aquests hi hagi més capçaleres que mai.

Fa 16 anys va accedir a la junta de l’ACPC per primer cop. Què el va empènyer?
Després de diverses trobades amb representants de publicacions setmanals de perfils similars, vam entendre que calia buscar sinergies per a guanyar-hi tots. Compartint informació i experiències i, al mateix temps, anant plegats ens permetria obtenir més recursos econòmics en publicitat. No és el mateix anar a picar una porta en nom de la teva publicació que en nom de l’ACPC. Des d’aquesta mirada és com vaig entendre que havíem de plantejar els reptes de present i de futur de l’associació.

Quins són els reptes?
La majoria estan relacionats amb el canvi d’escenari que hi ha hagut en el periodisme amb l’arribada de les noves tecnologia. D’una banda, hem apostat per oferir la possibilitat de digitalitzar les capçaleres dels nostres associats i, d’una altra, una formació específica a través de cursos virtuals. Sense oblidar-nos de la professionalització dels nostres associats. Són tres reptes de pes que des de l’ACPC encara estem implantant.

Com s’està digerint el canvi tecnològic en la premsa local i comarcal?
Ha estat un canvi molt bèstia, segurament el més gran dels 40 anys d’història de l’ACPC. D’entrada, es va viure amb una certa recança, tenint en compte que hi ha associats que tenen menys recursos i que se’ls va fer una muntanya apostar per un digital com a complement del paper. Per fer-ho més fàcil, des de l’ACPC vam oferir-los un model base de web que només calia personalitzar amb el nom de la publicació a la capçalera. A l’inici s’hi van sumar prop d’una vintena d’associats, però amb el temps s’hi han anat afegint moltes més.

Hi ha capçaleres que encara no han pujat al carro de la digitalització.
Cadascú tindrà els seus motius per no fer-ho. Però a vegades va més enllà del mateix procés de digitalització. És a dir, hi ha associats que, per evitar vendre la capçalera i que la informació d’aquell territori estigui en mans d’un altre, prefereixen mantenir la publicació encara que sigui obsoleta. Però es tracta d’una decisió de cada mitjà.

La majoria de les capçaleres de l’ACPC són en format paper. Tenint en compte que els experts pronostiquen que té els dies comptats, tenen la sensació que viuen amb data de caducitat?
Fa molts anys que tothom té l’encenedor a punt per cremar el paper, però de moment continua ben viu. Quan va aparèixer la televisió van pronosticar la mort de la ràdio, i no només perdura sinó que és més forta que mai. Quan han aparegut els digitals, tothom dona per fet que s’enterrarà el paper. Em temo que si mai mor el paper serà perquè abans hi haurà una manca de rotatives que no pas per la pèrdua de l’interès dels lectors a seguir consumint la informació a través del paper.

Però els joves pràcticament no toquen el paper. Com s’asseguren la continuïtat?
Un dels aspectes que ens va sorprendre més del darrer estudi que vam fer va ser que la segona franja d’edat de més lectors de diari és de 18 a 25 anys. I la primera franja, de 25 a 35 anys. I això ho explica perquè la majoria d’aquesta gent és la més activa en les activitats esportives o culturals i acaba sent la protagonista en els mitjans de proximitat.

Els mitjans digitals estan preparats per afrontar el futur si acaba desapareixent el paper?
Ara mateix només sabem una cosa: la publicitat que genera el paper és molt superior a la dels digitals. I aquesta és una reflexió que em fan arribar molts dels associats: de què serveix tant d’esforç en el digital si no es tradueix en ingressos de publicitat. Així i tot, la tendència de la publicitat per als digitals està creixent, a poc a poc. Més enllà dels números, la visió i la perspectiva que ofereixen els diaris de paper no és la mateixa en els digitals. El debat és aquí, les noves tecnologies han vingut per quedar-hi i se’ns presenta un futur incert i atractiu, alhora.

La revolució digital està generant un debat intens en el sector: el cobrament o la gratuïtat de la informació en els digitals. Vostè de què és partidari?
Desconec quin serà el model adequat, més encara quan els grans experts mundials no han trobat la fórmula exacta. Mentrestant estem cometent un error de base, educant la població que la informació no es paga, és gratuïta. No podem permetre que la nostra feina no valgui absolutament res.

Des de l’àmbit periodístic, què està sent més costós per als associats de la nova realitat tecnològica?
El més rellevant és el canvi mental que s’ha hagut de fer amb l’entrada en escena de les noves tecnologies. Des del punt de vista periodístic, tothom ha hagut de fer un esforç a l’hora d’explicar, de manera diferent, la informació que s’ofereix en paper i en digital. A més, tot i que majoritàriament les capçaleres de l’ACPC són de periodicitat setmanal, ara es treballa diàriament amb els digitals.

Ara el periodisme viu esclavitzat pel ritme que exigeixen les xarxes socials.
Així és, però això no ens ha de fer perdre el valor del periodisme que passa per contrastar i mimar la informació. Les presses no són mai bones i, malgrat el ritme és més ràpid, mai podem deixar de banda l’essència de fer bon periodisme. Hem de defugir del periodisme basat en els titulars cridaners que només pretenen guanyar en nombre de clics. Això només desprestigia la nostra professió. Per tant, hem de seguir reivindicant un periodisme rigorós perquè, a la llarga, estic convençut que el lector ho agraeix. I aquest és el valor de les capçaleres de l’ACPC.

Més enllà de l’essència, quina és la força dels mitjans associats a l’ACPC?
La proximitat. Som l’altaveu més proper, la premsa de casa. I no ho dic jo, ho diuen les dades de l’estudi encarregat per l’ACPC l’any passat; després d’uns anys d’estancament, la premsa local i comarcal està repuntant, té cada cop més demanda. I això sense comptabilitzar l’efecte de la pandèmia que està tenint aquests darrers mesos, on s’ha disparat l’interès per saber allò que passa a prop de casa. L’increment de visites dels digitals, per exemple, s’ha disparat.

Aquest és l’as a la màniga que tenen per competir amb els grans mitjans?
La perspectiva dels mitjans grans és ben diferent de la nostra. Nosaltres no hem d’oferir plats ni olles per vendre diaris, sinó explicar allò que realment toca de ben a prop a la gent. Qui explica el que passa al carrer de sota de casa o a l’escola dels fills? La premsa local i comarcal. Ara bé, a més de la proximitat hi ha un altre factor determinant: les subscripcions. Abans que les capçaleres de l’ACPC surtin al carrer, el 57% de les publicacions ja estan venudes.

Aquestes dades els asseguren una munió de lectors.
785.000 lectors arreu del país! La premsa local i comarcal és líder en els pobles i ciutats del país on té presència. Ho diu l’últim estudi, en el qual la suma de les publicacions de l’ACPC de periodicitat setmanal, quinzenal i mensual ens situa com a líders amb més de 150.000 lectors respecte a La Vanguardia. Assumim aquest lideratge tot i que no tenim cap publicació a les ciutats de Barcelona ni de Tarragona. Per tant, no deixa de ser un senyal inequívoc de confiança i d’arrelament que ens genera un sentiment d’orgull molt gran. Si som capaços de mantenir aquesta força, el futur de la premsa local i comarcal està assegurat.

Una de les darreres apostes de l’ACPC ha estat la posada en marxa del portal CatalunyaNews. Amb aquesta plataforma pretenen refermar, encara més, el seu lideratge?
CatalunyaNews ha d’acabar convertint-se en el gran mitjà digital de Catalunya. És una plataforma que et mostra en temps real totes les notícies dels mitjans associats a l’ACPC, visualitzant la tasca periodística de totes les capçaleres digitals associades. És un concepte global del país des de la mirada concreta de cada territori. Les perspectives que ens vam marcar a l’inici s’han superat amb escreix, i estem molt satisfets del nombre de visites que està rebent el web d’arreu del món. Un fet que demostra que la premsa de proximitat genera molt interès.

Tot i les dades en positiu, creu que en l’opinió pública hi ha una tendència instaurada de menystenir la premsa local i comarcal?
Sí, totalment. I això fa que ens hàgim d’anar reivindicant constantment. Ens cataloguen com si fóssim de tercera divisió, sempre per sota les capçaleres d’àmbit nacional i provincial, però tenim molta més audiència. Segurament una bona part de culpa sigui nostra, que no ens ho creiem i no ho defensem prou.

La gran majoria dels periodistes joves acabats de llicenciar trien abans treballar en els grans mitjans que en la premsa local i comarcal. Què haurien d’oferir per retenir aquest talent?
Hi ha una visió equivocada de dir que aquell que treballa a la premsa local i comarcal és degut al fet que no té prou talent per fer-ho en un gran mitjà. I això no és cert. En canvi, la gran majoria de treballadors dels grans mitjans s’han forjat en la premsa local i comarcal perquè continua sent la gran escola per als periodistes. No hi ha lloc millor per fer pràctiques que en un mitjà local o comarcal. En aquest sentit, n’hem d’estar orgullosos. Entenc que per als joves sigui més llaminer un mitjà que té més audiència, i queda molt bé dir que treballes a TV3, Catalunya Ràdio o RAC1. Però tard o d’hora això canviarà. A la llarga, la premsa local i comarcal garanteix més estabilitat econòmica que els grans mitjans. I al cap i a la fi, és el que compta per viure.