Jaume Roures: “El periodisme a Espanya ha desaparegut”

Des de la seva primera seu al carrer Riu de l’Or (nom premonitori?), no només han transcorregut 25 anys en la història d’una empresa que opera a tot el món i en tot un ventall de serveis i produccions, sinó també molts canvis dins del sector de la comunicació i de les indústries culturals. Una contínua evolució mediàtica i industrial respecte de la qual Mediapro no pretén ser-ne cap espectador més o menys privilegiat, sinó un dels seus protagonistes.

Aquesta entrevista es publica pocs dies després que hagi aparegut la nova marca que engloba la branca de producció audiovisual de la casa, The Mediapro Studio, que en el seu vídeo de presentació aparella dues ciutats com a referents de la seva aposta per consolidar-se com a empresa global: Barcelona i Nova York. Tot un missatge.

Hem mantingut una llarga conversa amb Jaume Roures per parlar del present i del futur d’un grup empresarial que suma més de 6.700 professionals i 58 oficines escampades arreu del món. De Mediapro, sí, i també del món de la comunicació i de les indústries audiovisuals.

Una de les qüestions en les quals Mediapro ha estat tema d’interès mediàtic i més enllà durant aquests darrers mesos ha estat el vostre interès per adquirir el Grupo Zeta, que té com a capçalera insígnia El Periódico de Catalunya. Fa unes setmanes es donava per fet que seria finalment Editorial Prensa Ibérica qui acabaria sent el grup empresarial escollit per part del grup de bancs propietaris del deute: Caixabank, Popular (Santander) i BBVA…
Nosaltres hi hem anat al darrere durant molt de temps. Teníem un principi d’acord a començaments de gener. En aquelles dates van sortir molts articles des de Madrid que l’únic que deien és “hay que evitar esto…”. No n’informaven massa, deien que això no podia passar. Pel que hem vist, molta gent s’ha dedicat a què això no pogués passar. En tot cas, la nostra proposta comptava amb més diners, això no ho pot negar ningú perquè està documentat.

Com s’explica que els bancs escullin l’opció més baixa econòmicament?
No hi ha una resposta lògica.

I quin projecte hi teníeu?
No sé si té gaire sentit que somiï el que hauríem fet integrant El Periódico i Zeta a Mediapro. El que puc dir és que ens interessava el grup globalment, perquè pensàvem que, més enllà de la nostra visió periodística, editora, era molt complementari al que és Mediapro i ens donava accés, no només al tema periodístic, sinó a les revistes, a la comercialització, al digital… Ampliar una feina que ja fem.

En tot cas, en el moment del tancament de l’edició impresa de Público (2012) vas pronosticar que al paper li quedaven “quinze anys de vida”…
I ho mantinc. L’altre dia vaig anar a la UPF a una classe de Periodisme amb trenta i tants estudiants. I em van fer la mateixa pregunta… “Això no pot ser!”. I vaig dir: “Quants de vosaltres llegiu premsa en paper?”. Ni un! Ni un de trenta i escaig estudiants de Periodisme, no qualssevol joves. La resposta és aquí. Per tant, seran vuit, catorze, no ho sé… Però és evident que les generacions joves, en sentit ampli, no utilitzen el paper. Quan nosaltres vam tancar el diari Público, el que no aguantàvem era el cost del paper: l’has d’editar, l’has de recollir… Després podem parlar de si el digital es pot pagar o no es pot pagar. Per què no hi ha model de negoci amb el digital? Perquè jo crec que el periodisme a Espanya, i sento dir-ho així, ha desaparegut. Els grans mitjans no fan periodisme. Cadascú té les seves barricades, que segurament venen del maridatge dels mitjans i dels partits durant la Transició, i això ja s’ha convertit en una cosa fixa. Per què el Washington Post o el New York Times tenen unes edicions digitals amb milers d’abonats que fan que, no només es mantinguin, sinó que hi guanyin diners? Doncs perquè tenen un nivell d’exigència periodística a anys llum de la que hi ha aquí. Em fa molta gràcia quan la premsa de Madrid es queixa de les fake news. Si tu agafes El Mundo o un altre diari i en treus les fake news, hi queda la cartellera… Aquest és el problema de fons: el periodisme espanyol està donant un valor afegit al públic? Doncs segurament no. I llavors és difícil que els models de pagament funcionin, i els diaris són un model que combina pagament i publicitat. Tu ofereixes la teva informació sabent que és una informació treballada, contrastada… Allò que dèiem abans que la informació dona coneixement i que és per l’única cosa que la gent està disposada a pagar. I tu creus que als mitjans, i aquí hi incloc també El País, això passa? No. Crec que no, vaja. El periodisme que es fa aquí és de pena. Llavors és difícil mantenir el negoci o trobar models de negoci quan falla la base.

I la resta de mitjans?
Si Netflix fes un –no ho agafem literalment– Aquí no hay quien viva (sèrie d’humor que fa anys va emetre Antena 3), no tindria 150 milions d’abonats. Un Aquí no hay quien viva ho puc trobar a qualsevol televisió. Per què la gent paga? Perquè li dones uns continguts d’una qualitat mínima determinada. La televisió en obert? Com serà la televisió en obert d’aquí a deu anys? Facebook és televisió en obert. Antena 3, Telecinco… D’aquí a deu anys seran encara Antena 3 i Telecinco? Doncs segurament no. Amb això no vull dir que la televisió en obert desapareixerà. Aquí tenim molta tendència a contraposar. Abans deien que l’aparició de la televisió matinal suposaria la mort de la ràdio. Això està escrit… “La ràdio ja està morta”. Doncs ara hi ha més ràdio que la que hi havia llavors. No contraposem les coses, perquè es complementen. La comunicació en sentit ampli agafa moltes formes que es van manifestant. Netflix no matarà la televisió, però decantarà tot un sector de gent; a Espanya dos milions de persones en un any i mig, que potser no havien estat a la televisió de pagament, no només perquè la consideraven cara, i que ara han trobat una fórmula on se senten còmodes per un preu més o menys raonable. El model de Canal+ és un model acabat, entre cometes, però això no vol dir que Canal+ desaparegui d’aquí a quatre dies. Té set milions i mig de clients a França, i a nivell internacional s’estan expandint molt, sí, però el seu model de pagament amb un ARPU (ingrés mitjà per usuari) de 45 o 50 euros també està en crisi.

Amb documentals com Las cloacas de Interior, en el qual vas intervenir de forma molt directa, trobem periodisme a l’audiovisual que no trobem a la premsa escrita?
Nosaltres fem bon periodisme audiovisual amb aquests documentals. També ho demostra TV3 amb els 30 minuts, els Sense ficció i altres espais. Ara bé, a les Espanyes poden passar d’això tranquil·lament. L’altre dia llegia a El País que parlaven del tema Villarejo i la brigada “patriòtica” policial, i ho deien com si això fos una cosa que s’hagués descobert ara. I no! Això sortia en un programa d’una hora i mitja que es va fer fa un any i mig i que tothom es va negar a emetre. El més escandalós de tot plegat és que després de la seva emissió, pel que s’hi deia, o anàvem nosaltres a la presó o hi anaven ells… I no va passar res. I sí, un any i mig després tenim en Villarejo a la presó. No confonguem el periodisme amb els titulars. Perquè aquests no modifiquen ni l’agenda ni el comportament dels partits. I després d’aquest documental n’han vingut d’altres com 20-S i 1-O, que han patit problemes d’emissió similars. Fa poc, en una compareixença al Congrés, Rosa Maria Mateo va dir que no s’havien emès perquè davant la proximitat de les dates amb el judici al Suprem allò podia condicionar els jutges… Aquesta mentalitat censuradora, venint d’una persona amb una llarga trajectòria professional, no porta a una reflexió de com n’estem de malament a nivell de cultura democràtica? Però ella, temps abans, havia dit una altra cosa. “No lo tengo”, havia afirmat davant una pregunta d’un senador, crec recordar que d’ERC. Venia a dir que si l’hagués tingut ja l’hauria emès, cosa que no és certa. El mateix dia o l’endemà li vam tornar a fer arribar… És que si l’emeten, llavors què diran? La qüestió és un problema polític. Si emeten el 20-S aleshores què explicaran? No poden explicar res. Ara diuen que són documentals “de parte” i que per això no els emeten… Hi ha excuses diverses. I en tot cas, de part de qui? I què ha fet l’altra part? Per què ningú fa l’altra “parte”, amb polis perseguits per velletes i nens? Doncs perquè l’altra “parte” no existeix. Els cau tot el relat. Passes aquests documentals, com el Causa especial 20907/2017, i se’ls cau el relat. Què dirien l’endemà? Tota la resta són posicionaments polítics, que no tenen res a veure amb el periodisme. Amb aquest judici, algú s’ha preguntat per què les intervencions de Soraya o Rajoy es passen senceres (pels mitjans audiovisuals) i les dels empresonats no? Per què no? Doncs perquè és una orientació política determinada. A les Espanyes aquesta pregunta no se la fan.

Continuant al món televisiu, fa poc s’anunciava el fitxatge d’un conegut showrunner, Diego San José, per part vostra. La producció de continguts és una tradició vostra, però fa uns anys també heu estat programadors amb laSexta. En quin paper us vau sentir més còmodes?
Tampoc són coses contradictòries. En una conjuntura determinada, a Espanya segur, va ser la primera vegada que uns productors s’abocaven a fer una cadena. El problema és que va venir una crisi total que s’ho va endur tot, i que nosaltres no tenim darrere ni la gran banca ni grans accionistes. Vam demostrar que la cadena es podia fer: una cadena diferent, jove, crítica, amb programes emblemàtics que avui continuen en peu i es mantenen. Nosaltres no teníem els recursos d’altres. Vam posar-hi uns 600 milions, però la publicitat televisiva va passar de 3.800 milions a uns 1.700, amb la qual cosa en va desaparèixer més d’un 50%. Vam sobreviure com vam poder. Va haver-hi una crisi –que no sé si ja ens n’hem sortit– que s’ho va endur tot per davant. També va passar amb el diari Público, tot i que era un altre projecte i no era de Mediapro, a més de la persecució política que sempre vam tenir. I Cuatro? Què era llavors Prisa i què és avui? Avui és un diari, una emissora i una editorial de llibres escolars. On és Cuatro, on és Canal+, on és l’imperi de Prisa? Nosaltres estem molt millor que ells, facturem més i tenim més gent treballant. Faig la comparació amb l’escenari comunicatiu que hi havia en aquell moment.

A més de la vocació internacional de Mediapro, des de fa un any teniu com a soci majoritari capital xinès. Com us ha afectat internament?
Un dels nostres accionistes, que era un fons d’inversió, volia sortir-ne, i vam buscar el seu substitut. I la millor opció era aquest fons d’inversió xinès, Orient Hontai Capital, que a més està molt ben connectat amb les noves tecnologies i els videojocs. I no només van fer la millor oferta, sinó que era tan bona que altres van sortir-ne, com Televisa o en Gerard Romy. En Tatxo Benet i jo continuem amb el mateix percentatge accionarial i estatus que abans pel que fa a la gestió.

I quins projectes teniu cap a la Xina o des d’ella? Parlem d’un gran mercat on tothom vol ser-hi, i del país que pot ser en els pròxims anys la primera potència mundial…
Nosaltres no érem a la Xina, tot i que hi treballàvem molt, tant pel que fa al futbol com pel museu del Messi, que ha passat a ser un gran parc temàtic del món del futbol. Ara, tenint un soci potent allà, hem obert una oficina a Xangai. El mercat xinès és un mercat difícil per la barrera cultural. Les distàncies són enormes… Hem d’anar trobant el nostre lloc amb el que sabem fer. No enviem catalanets a reproduir “Mediapros” pel món, sinó que, a partir de possibilitats concretes de treball en l’ampli ventall de coses que fem, estirem del fil, siguin transmissions o drets esportius…

Parlem de videojocs, i concretament dels esports, sector en el qual heu entrat amb força: la gestió de la Lliga de Videojocs Professional (LVP), un canal OTT especialitzat en aquest àmbit (U-Beat) que rivalitza amb l’impulsat anteriorment per Amazon, creació de videojocs (The Breach Studios)… Heu decidit entrar directament a competir en la “Champions” del sector?
Nosaltres intentem fer sempre les coses seriosament. I després les coses tenen la dimensió que tenen. Vam començar aquí amb l’LVP i ara ja som a Mèxic, a Colòmbia, a Gran Bretanya, a l’Argentina, a Portugal i ara comencem a treballar a la Xina en una competició universitària. Ja havíem impulsat un campionat escolar a les Illes Canàries, perquè més enllà del negoci, nosaltres creiem en l’educació, perquè el món digital no és a les escoles i això ens esperonava. Les TIC no són al currículum. Però això ho intentem també en altres àmbits. Enguany farem 34 sèries diferents a tot el món. Sí que això és ser en un determinat nivell, però és producte del fet que un projecte et porta a un altre. Si no ets capaç de competir en un determinat nivell, sempre seràs en un racó, i avui dia no pots ser en un racó perquè llavors no et menges res. No es tracta de cap ambició malentesa. Si vols produir sèries, no només ho has de fer molt bé, sinó a gran dimensió. Aquestes sèries que dic les fem amb Disney, amb Amazon, amb Netflix, amb DirectTV, amb HBO, amb Sky… Som al lloc on s’ha de ser. No si només vols fer una sèrie d’una temporada per a una televisió, sinó si vols ser-hi present, no dic ni competir, en un món que ha canviat en els darrers cinc anys. Abans tothom feia sèries per a aquesta o aquella cadena de televisió i ara hi ha un món molt més global. Això no vol dir que totes aquestes sèries vagin per al consum en streaming, però sí que vol dir que tothom s’esforça per tenir continguts de qualitat, que és el que la gent et demana. Amb la crisi, quan tu anaves a vendre una sèrie a la tele, la qualitat no els importava. L’únic que els importava és que durés molt –capítols de 75 minuts!– i que fos molt barata. Ara això no és viable. Les sèries han tornat a un format raonable, i no el d’abans que ens obligava a inventar-nos més històries per allargar la durada, fet que acabava portant a personatges i trames de segona.

I ara?
Ara fins i tot aquestes televisions s’hi han d’esforçar, perquè la gent exigeix aquesta qualitat. I si no els la dones marxen i se’n van a veure el que fan els altres. Això és positiu industrialment, i per això cal aprofitar-ho i ser en aquest món. I aquesta hauria de ser la preocupació dels nostres governants: com ajudem el nostre audiovisual perquè pugui ser competitiu en aquest món, des d’aquí. Ara tot és més fàcil si tens aquest nivell. Abans feies una sèrie o una pel·lícula i havies de viatjar al mercat de no-sé-què per aconseguir vendre a l’Argentina. Que bé! O per aconseguir entrar en una petita cadena dels Estats Units… Ara no t’has de preocupar d’això. Ets en un nivell global on saps que el teu contingut estarà a disposició de tothom, de 150 milions d’abonats d’aquí o uns altres milions d’una altra plataforma com Amazon. I aquest és un altre món i hem de ser en aquest món, i per això has de tenir uns mínims. Anar endavant no és vendre pel·lícules velles, sinó treballar per ser-hi.

I TV3, quin model hauria de tenir?
Quan parlo que hem de ser competitius, també parlo de TV3. Les produccions de TV3, des de quina òptica les hem de contemplar? També ho hem de fer des d’aquesta òptica. No es tracta de dir, de presumir, que tenim una sèrie com Merlí que està triomfant a l’Argentina. Perfecte! Tenim la sort que el sector i TV3 saben fer bones sèries… El talent que tenim ve en un 90% de sèries que ha fet aquesta televisió. Diagonal TV, nosaltres, venim de TV3. Ara, quan discutim del model, de quin pressupost ha de tenir, hem de mirar això. No hem de mirar el de sempre… “Dos milions més perquè vull comprar la Copa del Rei”. Però això no s’està fent. De què estan discutint? De com s’elegeix el president de la CCMA. Molt bé, que sigui el més democràtic possible. Però l’important és qui sigui aquesta persona i que sigui un professional del sector, que sàpiga què s’ha de fer, i no un exdiputat o exdiputada. I això no ho discuteixen. Vaig ser present en una de les reunions al Parlament on es treballava el text de la llei (de la CCMA i de l’audiovisual) i la discussió era què deia el punt V de l’article de les capacitats del seu president. Si el president té tots els poders, per què estem parlant del punt 24 de competències del president? Quins poders tenen els professionals? Què fa llavors el director de TV3? I el de Catalunya Ràdio? Qui ha de fer tele? Algú que en sàpiga. I els nostres diputats i diputades segur que són molt intel·ligents, però no tenen per què saber-ne, igual que jo no sé portar un banc. Llavors estan discutint aquestes xorrades, en lloc de discutir sobre com inserim el nostre audiovisual al segle XXI, que el tenim aquí. En un món amb gent obertíssima, de l’únic que t’has de preocupar és d’anar amb un bon contingut, amb un contingut de qualitat. I el talent i la creativitat existeixen, els tenim aquí. I a banda que l’han de gestionar professionals, ha de tenir una estructura del segle XXI. Si agafes els pressupostos del 2010 (l’estructura de TV3 eren 160 milions i els continguts 140) i agafes els del 2017… Quina estructura et trobes? Tornes a tenir 160 milions. I pel que fa als continguts? 60. Doncs ja ho tens. I sort del procés! Mira les audiències que tenia TV3 abans. Aquesta és la realitat que tenim. El model de TV3 no és que tinguem 2.000 persones que hi estiguin treballant… I això no vol dir que hagin de desaparèixer de qualsevol manera, perquè hi ha moltes fórmules perquè tothom se’n vagi tranquil i content. A més són gent gran, persones que van entrar amb mi a la tele fa 35 anys. Hi tinc amics, família, que volen i han de sortir-ne amb dignitat. Quan tens 2.000 persones en un lloc com aquest, al final estan discutint dels seus problemes i no del que s’ha de posar en aquella pantalla. Estic parlant d’un tema que s’ha d’abordar i que ningú vol fer-ho perquè políticament és molt complicat. Tot i que crec que és molt fàcil d’abordar, si algú ho fes des de l’òptica del sector. Com? Arribant a una prejubilació ben pagada com han tingut a TVE. I això és possible, amb el que t’estalvies. Perquè l’important és el que difons. Si sabem ben bé què volem de la nostra televisió pública, l’estructura no té per què ser molt gran: ha de saber triar els programes que corresponen a aquest concepte. A laSexta érem 150 persones, sumant els de comercial. Quan vam començar a TV3 no hi havia de res i ara hi ha de tot. Llavors havies de tenir xarxa, havies de tenir unitats mòbils… Però ara hi ha de tot. La BBC va externalitzar fa anys la seva continuïtat. Això ara ho planteges aquí i s’enfonsa el món. I per què ho va fer la BBC? Perquè amb les externalitzacions és més econòmic, per exemple, llogar les unitats mòbils els dies que les necessites. Per què tenim un canal d’esports? Per tenir la gent d’esports entretinguda en un canal que té el 0,5% de share. No té cap transcendència. I en canvi estem traient recursos al canal on hauríem de posar els diners, que és el Super3. És un contrasentit! I estem deixant els nens i nenes sense un canal amb contingut de qualitat i en català, com hi havia abans! On hem estat líders i modèlics durant molts anys, amb les sèries més avantguardistes… I qui és el líder ara? Clan TV. Se’ns hauria de caure la cara de vergonya. I a més això té unes conseqüències socials, i no parlo de mirar la tele.