María Dolores Masana , somrient, al costat d’un quadre amb la imatge de Carlos Nadal, de qui n’és vídua [foto: Maria Cerezuela].
María Dolores Masana (Barcelona, 1936) és periodista, va ser una de les primeres corresponsals de guerra de La Vanguardia. Especialitzada en els països de l’Orient Mitjà i el Magrib, va treballar al Grupo Godó durant 40 anys, dels quals una vintena va ser la primera cap d’internacional de La Vanguardia. Un cop jubilada, va ser presidenta de Reporters Sense Fronteres (2003-2011) i vicepresidenta de la Comissió de Queixes i Deontologia de Periodisme de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE). També va escriure una sèrie d’articles a El País analitzant l’actualitat del Pròxim Orient i va publicar el llibre Las princesas del islam. Honor, familia y poder (2004). Va ser distingida amb el Premi d’Honor Cirilo Rodríguez (2022). Actualment, és la presidenta d’honor de Reporters Sense Fronteres a Espanya. A Comunicació 21, Masana ens convida a casa seva on establim una conversa llarga sobre la trajectòria d’una pionera del reportarisme de guerra al nostre país.
Vostè va néixer en un any assenyalat en la història del país: la Guerra Civil Espanyola.
Sí, vaig néixer a dues setmanes que comencés la guerra. I diré més: el 12 de juliol vaig ser batejada a la Sagrada Família, i sis dies més tard va començar el conflicte. Soc l’últim bateig abans de la guerra. En els tres anys següents no n’hi va haver cap més perquè van tancar l’església.
A 88 anys encara se sent periodista?
S’és periodista tota la vida, per tant, m’hi sento així. El periodisme és un ofici, el més bonic del món. S’aprèn exercint-lo i s’ha d’estimar des d’una base acadèmica, que és fonamental. Jo em vaig especialitzar en el periodisme de guerra i l’essència és explicar a la gent allò que li passa a la gent amb el màxim rigor possible.
Té alguna influència familiar vinculada al periodisme?
Hi ha un element fonamental. La meva vida està lligada a un diari: La Vanguardia. A casa, el meu pare el llegia cada dia, i sent molt nena vaig passar molts dies a casa perquè estava malalta. En aquell moment, jo vaig començar a familiaritzar-me amb el diari, fins al punt que puc assegurar que jo no vaig aprendre a llegir a l’escola, sinó fullejant La Vanguardia a casa.
“Una part del meu entorn va criticar-me quan vaig deixar els meus fills a casa per anar a la guerra com a reportera”
Caram!
[Riu] Agafava el diari i li preguntava a la meva tieta com es pronunciaven les paraules. I així és com vaig aprendre’n. Vargas Llosa va dir en una entrevista que un dels moments més bonics de la seva vida va ser quan va aprendre a llegir. Ho comparteixo totalment. Jo vaig fer-ho amb aquest diari [mentre fulleja La Vanguardia]. Qui m’havia de dir que amb el temps hi acabaria treballant…
Així i tot, vostè va estudiar la carrera de Ciències Físiques.
Així és, combinava els estudis treballant com a comptable dels Germans Tarragona. Ara bé, tres anys després vaig abandonar la carrera per casar-me. Tot i que avui pot semblar estrany, en la meva època entrava en la normalitat. Després de sis anys de matrimoni, tenir quatre fills i a tocar de la trentena, vaig dir-me a mi mateixa que no em reconeixia.
I què va fer?
Precisament, fullejant La Vanguardia vaig veure un anunci on es convocava una prova d’accés a l’Escola Oficial de Periodisme. M’hi vaig presentar, vaig superar la prova i m’hi vaig matricular. Després de tres anys, vaig treure’m el títol de periodisme. No em vaig tenir prou que també vaig treure’m el carnet de conduir! Soc d’aquelles que, quan es proposa una cosa, l’aconsegueixo. En castellà diria que soc inasequible al desaliento.
Foto: Maria Cerezuela
Com fa el salt a La Vanguardia?
[Somriu] A l’Escola Oficial de Periodisme, qui va ser director de La Vanguardia, Horacio Sáenz Guerrero, impartia classes de composició. En l’últim curs de l’Escola vaig anar a picar la porta de la redacció de La Vanguardia, que aleshores s’ubicava al carrer de Pelai.
De quina manera?
Vaig presentar-me a la redacció sol·licitant una entrevista amb l’aleshores director, Sáenz Guerrero [somriu]. Em va atendre la seva secretària, que al principi em va donar allargues. Però sent molt tossuda, cada tarda era allà, picant pedra. Fins que un dia em va rebre el director.
I com va anar la trobada?
Em va oferir treballar durant l’estiu aprofitant les vacances dels redactors. I vaig acceptar.
Un cop es va exhaurir la temporada d’estiu, què?
El 30 d’agost, el director se’m va adreçar i va dir-me: “Demà no cal que torni”. I al cap d’una estona, se’m va apropar l’aleshores sotsdirector Santiago Nadal i em va dir: “Si vostè vol continuar treballant aquí, demà vingui”. I vaig fer-li cas.
“Jo vaig aprendre a llegir fullejant La Vanguardia a casa”
I quina reacció va tenir el director quan la va veure l’endemà a la redacció?
Em va ignorar, no em va dirigir la paraula! Parlava amb tots els redactors, però jo com si no hi fos [riu]. Al cap d’un mes em va començar a parlar i, mira, vaig acabar treballant a La Vanguardia… durant 40 anys. Que es diu aviat.
Vostè va conviure en una època en què les redaccions estaven molt masculinitzades. Va patir mai assetjament o actituds masclistes?
No, mai vaig patir assetjament ni cap tracte discriminatori.
Sempre ho va fer a la secció d’internacional.
Sí, treballàvem fins a gairebé les dues de la matinada. Recordo que el director Sáenz Guerrero es quedava fins més tard llegint-se el diari sencer, repassava fins a l’últim peu de foto!
Plegant de la feina de matinada, vostè no va acompanyar els seus fills a sopar ni al llit a dormir.
No, va ser impossible. Però tenia el suport d’una tieta a casa. “Hauries de ser amb els teus fills, i no treballant al diari”, em deien. I van anar a més. Fins i tot, una part del meu entorn va criticar-me quan vaig deixar els meus fills a casa per anar a la guerra com a reportera. L’època més llarga fora de casa van ser quatre mesos a El Caire durant la guerra del Golf.
Foto: Maria Cerezuela
Com li arriba la proposta d’exercir com a corresponsal de guerra?
Treballant a la secció d’internacional, el director Horacio em va dir: “Vostè voldria anar a la guerra? Voldria enviar-la a Israel per cobrir la Intifada” [riu]. Jo estava encantada! A partir d’aquí vaig cobrir diferents conflictes del Pròxim Orient i el Magrib. Teníem una sort: abans La Vanguardia t’allotjava en els millors hotels, no és com ara!
En aquella època, en moltes ocasions vostè era l’única dona corresponsal de guerra.
Sí, per això sempre vaig procurar passar desapercebuda. Vestia de forma molt discreta. Aquells qui cobreixen conflictes bèl·lics han de ser molt prudents. Tot i treballar en països àrabs, mai vaig patir cap problema pel fet de ser dona.
Tenint en compte les eines que hi havia aleshores, com enviava les seves cròniques al diari?
Com podia! [riu] Els primers anys ho feia per telèfon, cantant-li la crònica al meu company Fèlix Pujol, que era qui les escrivia. Però aleshores les línies telefòniques –si n’hi havia!– anaven de qualsevol manera.
“D’avui em preocupen la desinformació i les fake news, tot i que encara es fa bon periodisme”
Des d’un vessant més informatiu, quins són els continguts que més la van marcar com a corresponsal de guerra?
Destacaria dues entrevistes: amb Abbasi Madani, el líder històric del Front Islàmic de Salvació d’Algèria, un personatge molt rellevant aleshores i poc accessible per a la premsa. I l’altra, a Jerusalem, amb Faisal Husseini, el líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Li vaig preguntar: “Com pensen guanyar aquesta guerra amb els israelians tenint els Estats Units com a aliats?” I em va respondre: “Guanyarem aquesta guerra amb el ventre de les nostres dones”.
Durant la seva etapa com a corresponsal de guerra va posar la seva vida en risc?
Sí, és evident. Però no vaig sentir mai por. Si fos així, no hi haguera anat. Així i tot, a Algèria uns individus em van segrestar unes hores. Jo volia pujar a un taxi per dirigir-me a l’hotel. Jo em coneixia perfectament el camí i vaig adonar-me que no anàvem bé. Li vaig cridar: “Atura’t, atura’t!”, vaig obrir la meva porta i vaig prémer el fre de mà del cotxe. Així és com el conductor va rendir-se.
Aquella vivència la va fer tirar enrere a l’hora d’exercir com a corresponsal de guerra?
No, i ho dic perquè soc de les que pensen que “si no et toca, no hi ets”. També a Algèria, des del diari em van fer un encàrrec d’un reportatge per a l’edició del cap de setmana. Jo cada dia agafava un bus a la parada de la plaça més cèntrica d’Alger. Aquell encàrrec volia enllestir-lo com més aviat millor, i vaig decidir fer-lo abans i no l’endemà. I sort d’aquella decisió! L’endemà, a l’hora que jo sempre agafava el bus, va esclatar una bomba que va provocar la mort de 17 persones. Per això em refermo: “Si no et toca, no hi ets”.
Foto: Maria Cerezuela
Vostè va ser una periodista totalment analògica, no va haver de barallar-se amb el món digital. Quina mirada hi posa amb el periodisme d’avui?
[Somriu] D’avui em preocupen la desinformació i les fake news, especialment amb la capacitat que actualment hi ha per fer-te passar gat per llebre a través de les xarxes socials. Per això, són més importants que mai les fonts fiables i contrastar la informació. Així i tot, avui encara es fa bon periodisme. Estimo molt la ràdio, m’agrada per la seva immediatesa.
Vostè va compartir una part de la seva vida amb Carlos Nadal, un dels grans mestres del periodisme.
Carlos Nadal va ser el gran amor de la meva vida! [somriu] Ens vam conèixer al diari. Per això sempre dic que La Vanguardia m’ho ha donat tot. Carlos va ser un periodista reconegut, tot i que preferia sempre passar a un segon pla.
Actualment, és la presidenta d’honor de Reporters Sense Fronteres a Espanya.
Sí, un cop vaig jubilar-me vaig ser presidenta de l’oenagé,vam fer-la créixer i consolidar-la quan va estar a punt pas de desaparèixer. Vaig treballar molt intensament, viatjava molt a Madrid. Recordo que el meu marit Carlos Nadal em deia: “Treballes més que abans, i no cobres”. Quan et nomenen presidenta d’honor vol dir que ja ets molt gran d’edat.
“Sent corresponsal de guerra sempre vaig procurar passar desapercebuda”
És conscient que vostè, com a pionera en el reporterisme de guerra, és un referent per a moltes periodistes. Quin llegat deixarà?
Em fa molta gràcia que em diguin que soc un referent, però m’ho diuen, sí [riu]. Com a reportera vull posar en valor la mirada amb ulls de dona d’una guerra. És a dir, mirar més enllà del conflicte. La diferència respecte als homes és que, quan finalitza una guerra, la dona es continua fent preguntes, té més empatia amb aquella societat trencada.
Vostè ha dedicat tota una vida al periodisme que li han comportat renúncies personals. Ho tornaria a repetir?
Sí, sense dubtar-hi.
Els seus fills també li acceptarien?
[Somriu] Sí, seguríssim! Fa tres anys, en el lliurament del Premi d’Honor de Periodisme Cirilo Rodríguez, vaig disculpar-me públicament davant dels meus fills: “No hi vaig ser físicament quan éreu més petits, però sempre us portava al cor”. Mai he rebut un retret per part dels meus fills.
A 88 anys, què li queda per fer?
[Riu] Escriure les meves memòries! Ho faré, hi estic treballant. Encara tinc bona memòria, sobretot per recordar el que vaig fer fa molts més anys que ara. Però, de moment, continuo sentint-me activa. Treballar tants anys de nit fa que avui encara vagi a dormir ben tard. Cada dia quan m’aixeco llegeixo La Vanguardia (la rebo a la bústia) i vaig a distreure’m a un centre cívic a tocar de casa meva. Així és com em sento feliç.
Marc Giró: “L’actualitat s’ha convertit en un entreteniment. El periodisme no ha d’entretenir”
