Mireia Domènech (La Jonquera, Alt Empordà, 1977) és periodista especialitzada en comunicació i relacions internacionals. En els últims 15 anys ha treballat d’assessora de comunicació corporativa, al Parlament Europeu o a la branca internacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Apassionada per la feina, Domènech explica la seva experiència al cor dels partits polítics catalans des d’una mirada internacional.

Fins a quin punt li ha marcat la vida el fet de néixer a tocar de la frontera?
Representa una frontera mental per a molts, però jo ho vaig viure amb tota normalitat; era el meu pas entre la Catalunya Nord i Sud, cap frontera. Fins als 17 anys passava el dia a la Catalunya Nord estudiant a Ceret, la capital del Vallespir. A l’escola tenia dues hores de català a la setmana i fins als 14 anys no vaig tenir el primer contacte amb el castellà a l’escola i com a llengua estrangera. He de dir que el castellà el vaig aprendre mirant la televisió a casa.

Quin record té del seu pas per una escola francesa?
Ningú ens parlava dels camps d’Argelers ni de la retirada perquè no estava previst al programa escolar del sistema. El sistema francès explica la història des d’una visió centralista i subratllant que és el segon idioma més important del món per reforçar l’etiqueta de nació gran. Només començar l’institut, als 12 anys, un professor em va etzibar “Mademoiselle Domènech, si vous n’écoutez pas en cours, vous n’allez jamais devenir une bonne citoyenne française”. Jo li vaig respondre que potser no era la meva intenció, ser una bona ciutadana francesa [riu]. Els meus pares encara m’ho recorden avui.

Qui li evoca tanta estima pel català i pel país?
A casa i a l’escola. Els meus pares eren metges a La Jonquera i la meva mare del Pertús també. Eren i són part del pont entre les dues Catalunyes. Molts pacients estan ben contents de tenir un metge amb qui parlar català a la Catalunya Nord. Vaig tenir la sort de tenir mestres de català que et feien estimar el país. Un d’ells, Sergi Barba, a qui jo adorava, va ser un dels 500 nens que va néixer a Elna!

Estudiar periodisme a Bellaterra l’obliga a fer el salt a la Barcelona metropolitana, lluny de la seva zona de confort. Què es troba a la universitat?
Per primer cop vaig prendre apunts en català i castellà a classe. I el sentia al voltant, parlat per tothom. Per a mi va ser tota una novetat als 18 anys. I de seguida vaig orientar la meva carrera cap a la comunicació corporativa des de l’àmbit internacional. El periodisme només es pot fer des de la passió i la dedicació absoluta.

Es llicencia i se’n va d’Erasmus a Brussel·les. Així comença el seu periple pel món que encara no ha acabat.
El meu oncle Josep Maria Ainaud de Lasarte tenia molt clar que em podia especialitzar en qualsevol projecte d’àmbit internacional per la meva fluïdesa amb les llengües. Vaig treballar primer uns temps per “la Caixa” però de seguida vaig marxar un parell d’anys a Bèlgica. Al Patronat Català Pro Europa vaig viure des de dins el desplegament de l’acció exterior de la Generalitat. Poca gent recorda que Catalunya va obrir la seva oficina a Brussel·les fins i tot abans que Espanya entrés a la Unió Europea. Els catalans som europeistes des d’abans del minut 0.

Fins que la política truca a la porta.
Mai m’havia passat pel cap! I un dia veig una oferta de feina per fer de cap de premsa i relacions institucionals del diputat de Convergència Ignasi Guardans al Parlament Europeu. Van ser uns anys de moltíssima feina de qualitat i d’una gran exigència. Alguns em diuen, amb to irònic, que va ser un mèrit estar al seu costat tota la legislatura. Jo en guardo molt bon record, perquè és l’etapa que he crescut més professionalment.

Aleshores Guardans defensava el català a Europa.
Mai havia estat independentista, no ha enganyat a ningú. Era un polític amb vocació i molt treballador. I capaç d’enviar un correu electrònic a les tres de la matinada explicant-nos a l’equip que havia pensat presentar una proposta sobre les centrals nuclears, per defensar els drets dels homosexuals o dels gitanos, i l’endemà ens activàvem tots. Era treballar amb adrenalina, els vols de la CIA, lluitar contra els controls dels líquids als aeroports quan es van instaurar, pels drets fonamentals… I sí, juntament amb Raül Romeva i la Maria Badia van fer acció conjunta en la defensa de la llengua, ja el 2005. Poca gent ho recorda això ara. Jo sempre li agrairé que em fitxés, sabent que jo era independentista, i que no militava Convergència. Quin polític fa això avui?

Era un entrebanc no ser militant del partit?
Germà Gordó em va voler convèncer que em fes militant. M’hi vaig negar justificant-li que com a periodista no podia militar a cap partit polític. I ho he mantingut sempre. Aquella etapa vaig descobrir com era un partit polític per dins. I he de dir que Convergència té la maquinària política que funciona millor en clau catalana. Canviaran de nom i de colors però l’estructura és d’acer.

Què en va aprendre?
No em va agradar com es feien moltes coses, no ho amago. Si no ets del clan ni camaleònica, no encaixes. I quan el candidat Ramon Tremosa va rellevar Guardans vaig renunciar a la proposta de continuar treballant a Europa. Per casualitat el meu substitut va ser l’Aleix Sarri, qui amb el temps s’ha demostrat que ha estat el fitxatge més brillant que haurien pogut fer aleshores. No tinc cap dubte que Sarri acabarà sent eurodiputat, té passió i talent.

De Brussel·les al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts com a cap de comunicació.
Treballar-hi va ser interessant. Hi havia professionals excel·lents com Xavier Antich, Manuel Forcano o Jordi Coca, malgrat la presidència infernal de Xavier Bru de Sala. Tot va canviar com un mitjó quan Convergència va situar Norbert Tomàs de director. Un fotògraf sense més, militant de partit, fent de gestor. En comunicar-li que estava embarassada de quatre mesos del meu segon fill, em va respondre: “Un altre???”. Ell en tenia dos també, no ho vaig entendre. Al cap de dues setmanes em van acomiadar. Els vaig dur als jutjats.

Marxa a viure a Alemanya, assumeix el càrrec de cap de comunicació internacional de l’Assemblea. Quin va ser l’encàrrec?
L’any 2013 el procés començava a tenir molts adeptes a Catalunya, però hi havia molt recorregut a l’exterior i alguns professionals vam fer equip amb els responsables del secretariat de l’ANC. M’encarregava més dels missatges i el relat internacional. I vaig passar mesos picant la porta de molts mitjans de fora per difondre la causa catalana en un moment en el qual Catalunya no els interessava gaire. Fruit de la feina feta, molts periodistes internacionals van seguir amb molt interès les diades dels anys 2014 i 2015.

Fins que topa amb Gabriel Rufián.
Sí, el gener de 2015. Ell era un jove desconegut que aterra a l’escena independentista a través de la plataforma Súmate. No va ser fàcil convèncer-lo perquè es presentés al secretariat nacional de l’ANC. Tenia un do per comunicar, un perfil molt especial. I a la tardor em va demanar que l’acompanyés per les campanyes generals de 2015 i 2016: d’ell ja en portava la comunicació i vaig ser cap de gabinet.

Què li va veure a en Rufián?
Tenia el perfil idoni per trencar els estereotips que s’imposaven entre els mitjans internacionals: que l’independentisme català era identitari i contrari al castellà. El testimoni de Gabriel trencava esquemes. És molt pacient i audaç. I tot i ser tímid, en la proximitat té una fortalesa interior com no he conegut mai a ningú més. La Diada de 2015 tothom va descobrir sobre l’escenari una persona que ha canviat la manera de fer política a Catalunya. No em va estranyar que ERC li oferís ser cap de cartell, no era l’únic partit gran que el va sondejar. Gabriel Rufián ha marcat un abans i un després de la política catalana.

Per què n’està tan convençuda?
Des de la manera de parlar fins a la manera de fer política. Les primeres intervencions al Congrés plantant cara al mateix president Rajoy, amb un parlar pausat, directe i amb una ironia fina que han marcat un precedent. I això ho ha sumat a un lideratge indiscutible des de les xarxes socials tot i la fòbia que s’ha generat a Twitter de forma interessada i planificada. Quan fins i tot el president del país fa servir les seves expressions, és una demostració més que Rufián està marcant l’estil en comunicació política.

Què els va separar a Rufián i a vostè?
Després de la segona campanya electoral, l’estiu del 2016, vaig tenir clar que no tenia sentit que algú que parla alemany i francès i té interès per la política internacional anés a treballar al Congrés. Una feina similar ja l’havia feta al Parlament Europeu. A vegades em diuen de broma que quan deixo els polítics al cap d’un temps s’espatllen [riu]… com si actualment no es manipuli des dels mitjans i les xarxes socials com veus a una persona. En tot cas, no m’hi veia en aquell projecte, no era militant d’Esquerra ni volia anar a Madrid, i me’n vaig desvincular.

Calia ser militant d’ERC per seguir treballant braç a braç amb Rufián?
No, i ara! Mai m’ho van exigir en aquest cas. De fet, em fa molta gràcia la tendència d’etiquetar-te en política quan treballes per a una formació. I és una actitud habitual en tots els partits. Són d’aquestes situacions absurdes i passionals tan pròpies dels països llatins.

Vostè ho ha tastat de primera mà?
Es té poca consciència del que és el treball professional i que, de retruc, no cal ser addicte al règim d’un o altre. A mi em pot apassionar fer una campanya per a Yves Saint Laurent i fer-la per a un polític, ho trobo una virtut, però molts no ho aproven. I desgraciadament, també rondant els alts càrrecs hi ha tot un seguici de gent disposada a tot, sovint lluitant entre sí mateixos i grimpant; em disgusten aquestes actituds. Sempre ho he trobat poc ètic, i d’això en vaig tenir un bon mestre, l’oncle Ainaud. Prefereixo ser honesta i guanyar-me la vida per mèrits professionals, no per ser “amiga de”. Per això me’n vaig allunyar.

No del tot, perquè ha treballat puntualment per visibilitzar a fora diputats de la CUP i també a l’ONU el president Puigdemont.
És que jo no crec tant en els partits com en la causa final. Aquests anys, des de la distància, simplement he aportat el meu granet de sorra amb projectes puntuals a favor del procés, posant els meus coneixements d’estratègia i de comunicació per a la difusió internacional. D’això no et guanyes la vida, però, és treballant al sector privat amb constància que pots pagar factures.

Com s’ha mobilitzat la Catalunya exterior en aquest procés?
Es fa bona feina a les delegacions tot i ser silenciosa i estar sempre en el punt de mira dels tribunals espanyols. Hi ha molta més activitat compartida també amb els casals catalans, i ja no es fa des de la nostàlgia. És una tasca poc coneguda a Catalunya.

Des de l’1-O s’ha esvaït la unitat. Com veu aquest canvi d’estratègia des de la distància?
El 2013 tot estava per fer i vam iniciar un camí des de la base. Els partits van acabar sumant-s’hi. Ara mateix veig que tenen una manca greu de lideratge i de sinceritat amb els seus electorats. Les jugades mestres no funcionaran per sempre i encara cal explicar molts perquès. Els retrets continus només porten al desencís de la gent i s’oblida l’objectiu final pel qual tothom va fer pinya: la independència. No hi ha nous valors amb carisma, lideratges que puguin recollir el testimoni de la presó o l’exili i seguir.

Hi haurà noves eleccions a Catalunya i milers de catalans no podran exercir, un cop més, el seu dret a vot. Vostè n’és una de les veus més crítiques amb l’actual sistema electoral per a la Catalunya exterior.
S’ha de derogar el vot pregat i això només ho pot fer el Congrés espanyol. Catalunya ni tan sols ha estat capaç de fer una llei electoral pròpia. Per tant tot passa per la força que pugui tenir a Madrid sobretot Podemos, que és qui més ho havia reivindicat des de l’oposició. Ara són dins, però vistos els primers gestos em temo el pitjor.

Quins motius fa que no hi hagi una acció conjunta per afavorir el vot exterior?
Al sistema no li interessa que més de dos milions d’espanyols residents a l’estranger votin, perquè és un volum que pot canviar el resultat d’uns comicis, els poden treure el poder. I qui viu a fora no mira cada dia Antena 3, no controles per tant què mira i llegeix. Tot és tàctic, en política res és casual. Per penjar-se la medalla els socialistes acabaran derogant el vot pregat, però serà tard. Ja fa vuit anys que incentiven l’abstenció exterior, és un frau a la democràcia.

Parla correctament sis llengües en un món globalitzat. Defensa el català com a llengua materna i vehicular?
Oi tant! Ho defensaré sempre. El català s’ha d’aprendre bé i prestigiar socialment de cara als joves, i per cert, si no es prioritza l’audiovisual a les xarxes es perdrà la batalla. Això sí, considero que és un error no educar els fills en la multiculturalitat i el multilingüisme des de petits. El domini d’altres llengües i saber treballar en altres entorns culturals és vital de cara al futur que els espera.

Ha viscut en quatre països. Ara ho fa al centre de Suïssa, a Berna. Té previst tornar a viure a Catalunya?
Em fan molt sovint aquesta pregunta, i no m’agrada! [riu] Hi ha gent que no entén que a l’estranger s’hi està bé també. Ara mateix viure a Europa et permet plantar-te a Barcelona un parell de dies per esborrar un mal dia. Sí que voldria tornar algun dia a viure a Catalunya. Ho acabarem fent, suposo, perquè hi arrelin els fills. Al final, no és important on visquis avui en dia. Només et calen un portàtil, internet i quatre eines tecnològiques; és així com cogestiono la plataforma de micromecenatge continu Aixeta, el meu projecte comunicatiu més recent. Amb el teletreball pots fer acció local des de l’altra punta del món, i a més a més escalar-la globalment.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram