Foto: Joanna Chichelnitzky
Núria Ribó (Barcelona, 1949) és una de les periodistes de referència del país, especialment com a experta en la política nord-americana. Llicenciada en Ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va treballar durant gairebé una dècada com a corresponsal de TVE a Nova York i Londres. També ha exercit com a periodista a Ràdio Barcelona -NCadena SER, RNE, COMRàdio, RAC1 i Catalunya Ràdio. Actualment és tertuliana a TV3 i Catalunya Ràdio. El 2015 va ser distingida amb el Premi a la Trajectòria Professional de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. A Comunicació 21, Ribó ens convida a fer un viatge per a la seva vida i ens encomana a continuar estimant l’ofici del periodisme.
75 anys i encara té corda!
Sí, i no em sembla cap heroïcitat. I et diré més: em comença a molestar que se’m posi l’edat per davant. N’estic fins al monyo! [riu]. Mentre tingui mobilitat a les cames i al cervell, em sentiré bé. Em fa por el dia que això no passi, que no pugui reconèixer algú o recordar alguna cosa.
Viu una jubilació activa.
Així és. Actualment, participo en tertúlies a Catalunya Ràdio i TV3, especialment com a analista de la política nord-americana. També faig moltes xerrades a les aules d’extensió universitària adreçades a gent gran, també abordant la política dels Estats Units.
Com es troba la seva mirada com a periodista?
Ben viva. Soc molt tafanera, m’interessa pràcticament tot. Tot i formar part d’una generació totalment analògica, ara mateix estic descobrint la intel·ligència artificial. Ho faig a través d’unes sessions personalitzades que fa un periodista jove. Vull conèixer les noves eines, tot i que avui ja no les hagi d’utilitzar per a la feina. I també he fet un curset de física quàntica.
Ha treballat majoritàriament a la ràdio i a la televisió.
Sí, la ràdio sempre m’ha fascinat. I vaig tenir el privilegi de començar a treballar a Ràdio Barcelona, que és l’emissora amb majúscules. És la ràdio on vaig aprendre el periodisme de debò i amb els millors professionals. Sempre ha estat una escola de grans comunicadors que han fet el salt a Madrid o a la televisió.
“És molt difícil fer bon periodisme amb una plantilla de mileuristes”
Avui Ràdio Barcelona té el reconeixement que es mereix?
No, ni de bon tros. De tant en tant se la recorda, com ha passat aquest any coincidint amb el centenari de les primeres emissions de ràdio, però no entenc el motiu. Ara bé, sempre ha quedat relegada a una tercera posició en l’EGM a Catalunya, per darrere i a molta distància de RAC1 i Catalunya Ràdio.
Com li va arribar la proposta de treballar a Televisió Espanyola?
Treballant a Ràdio Barcelona vaig rebre una trucada de Ricardo Fernández Deu per oferir-me fer el salt a la televisió per fer uns reportatges en un programa de debat des dels estudis de Miramar. Vaig acceptar la proposta i va ser l’època en què vaig combinar ràdio i televisió al mateix temps. El programa de reportatges de TVE va ser apassionant, perquè vam introduir debats molt intensos a principis dels 80, especialment vinculats amb la droga.
Núria Ribó va convertir-se en una periodista de referència en la dècada que va ser corresponsal de TVE als Estats Units i al Regne Unit. Quin record guarda d’aquella etapa?
Que va ser la millor de la meva vida, juntament amb els anys a Ràdio Barcelona. Van ser vuit anys meravellosos a Nova York; prova d’això és que hi torno sempre que puc, especialment per viure les eleccions presidencials, quan toquen.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Eleccions a banda, als Estats Units va parlar gairebé de tot el que envolta la realitat dels nord-americans. Hi ha algun cas que l’haguera impactat en aquella etapa?
Sí, entrevistar el dia abans un condemnat a morta en una presó de Carolina del Sud. Recordo perfectament el seu nom: Earl Clinton. L’home duia unes ulleres fines. Jo estava nerviosíssima i ell em calmava. De tornada a Nova York, vaig veure al diari la notícia de la seva mort. Encara se’m posa la pell de gallina.
Vostè ha publicat dos llibres sobre Hillary Clinton, que va tocar amb els dits la Casa Blanca. Per què no va arribar a ser presidenta?
Perquè el sostre de vidre als Estats Units, quant a la dona, encara és d’acer. Prova d’això és que personalitats destacades de l’entorn dels demòcrates van distanciar-se de la mateixa Hillary, tot i que 24 hores abans de les eleccions presidencials era la favorita per a la majoria d’enquestes. Per tot plegat penso que els Estats Units és un país més sexista que racista.
Per què les eleccions nord-americanes tenen tant de seguiment per part dels mitjans catalans?
Perquè, ens agradi o no, els Estats Units és el poder. I és un país que ha fascinat amb tot: la cultura, la tecnologia, la música o els esports; fins i tot la llengua, que l’ha convertida en global. Més enllà d’això, políticament tenen una capacitat de decisió i d’influència cap a Europa molt bèstia. El mateix Clinton va haver de posar fi a la guerra dels Balcans. I a partir del proper 20 de gener, quan Donald Trump torni a ser envestit president dels EUA, hi haurà coses que ens afectaran i molt.
“Ràdio Barcelona és l’emissora amb majúscules, on vaig aprendre el periodisme de debò”
Va treballar en dues corresponsalies anglosaxones. A la segona, al Regne Unit, només hi va ser un any perquè la van acomiadar. Com va viure aquell moment?
Recordo que després de la victòria del PP de José María Aznar va haver-hi un seguit de canvis a TVE. A mi se’m va acabar el contracte i no me’l van renovar. Recordo que vaig rebre la notificació que se m’acabava el contracte per fax! Això sí, em van deixar un marge de tres mesos per fer les maletes i tornar cap a casa.
Vostè va plantar cara.
Vaig anar a judici per ser readmesa a l’empresa, i vaig guanyar gràcies a l’antiguitat. Però em va poder més l’enuig de tot plegat i vaig decidir marxar. Em va poder més la ràbia. Vist amb perspectiva, em vaig precipitar, va ser una cagada.
Per què?
Perquè jo haguera pogut continuar treballant a TVE fins a jubilar-me. Rondava la cinquantena, ja no era tan jove. Però vaig prendre la decisió i vaig iniciar una nova etapa.
A picar portes.
Així és. Recordo que Joaquim Maria Puyal i Elisenda Roca em van oferir feina molt ràpidament. Així és com vaig acceptar presentar diversos programes a Catalunya Ràdio. Com a freelance vaig fer diverses feines per a TV3, i fins i tot per a la mateixa TVE.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Vostè ha estat una de les corresponsals de referència del país. La figura del corresponsal està devaluada?
No ho està. Quan els mitjans poden comptar amb una plantilla de corresponsals és un valor afegit per al periodisme i l’audiència. Tot i que la tecnologia posa a l’abast la informació i les imatges sense moure’t de la cadira de la redacció, no és el mateix trepitjar el terreny i posar la informació en context, que és clau per oferir un bon producte. Però tot és una qüestió de calés.
Els mitjans cada cop tiren més d’agència?
Sí, la plantilla de corresponsals dels mitjans cada cop es va aprimant més. I com que no hi ha calés, els mitjans tiren d’agenda de contactes de persones que viuen en un país en concret. Els mitjans fan una trucada al lloc dels fets a un jove d’Erasmus, a un funcionari d’una institució, perquè els expliqui què està passant. A aquestes persones se’ls utilitza, però aporten poca informació perquè no són periodistes.
Vostè ha exercit el periodisme gairebé sempre al carrer, mai ha estat tancada en una redacció o en un despatx.
Trepitjant el terreny és com sempre m’he sentit una periodista viva i útil. Sempre he entès el periodisme així. I, fins i tot, he descartat alguna proposta que m’han fet de despatx.
A quina proposta fa referència?
Quan TVE va despatxar-me com a corresponsal del Regne Unit, Carlos Sentís em va oferir la direcció del Centre Internacional de Premsa del Col·legi de Periodistes. Li vaig dir que no, que no em veia dirigint, que volia ser periodista de carrer.
“Vist amb perspectiva, em vaig precipitar marxant de TVE, va ser una cagada”
Avui el periodista trepitja poc el carrer?
Sí, i és una conseqüència més de la precarietat. I no és nou, fa més de dues dècades que ho arrosseguem i en parlem. I com que es paga malament, és molt difícil exercir, que és una pràctica habitual. Com es paga tan malament, és impossible que es facin treballs minuciosos i d’investigació. És molt difícil fer bon periodisme amb una plantilla de mileuristes.
Veu una solució a curt termini per tombar la precarietat en el sector?
Soc optimista de mena, però veig molt difícil una solució immediata. Que la publicitat estigui en mans de les grans tecnològiques ha afeblit la majoria de mitjans. I a mesura que avancem en tecnologia, amb eines que faciliten la feina del periodista, això va en detriment de pagar com es mereixen els professionals. El panorama és preocupant, especialment per als més joves, però sempre hi ha escletxes.
El salt al món digital va arribar-li en l’últim tram de la seva carrera professional. S’hi va adaptar bé?
Va ser un moment difícil. Jo quan vaig marxar als Estats Units com a corresponsal vaig fer-ho amb la meva màquina d’escriure. Ara bé, en les meves cròniques, tota la meva vida m’ha acompanyat el llapis. I encara l’utilitzo. En els meus darrers anys vaig fer el pas a l’ordinador amb la descoberta d’internet. Sense Google, recordo que anava a una biblioteca de Manhattan a buscar informació. Avui, en canvi, amb internet és una meravella.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què han aportat les xarxes socials en el relat periodístic?
Bo i dolent a parts iguals. L’ús que en pots fer com a periodista fa que sigui una eina fantàstica. Ara bé, també s’ha convertit en una selva, i per al periodista és imprescindible destriar el gra de la palla, del que és mentida i no ho és. Això fa que la tasca del periodista sigui molt més exigent per no caure en la trampa de les fake news. Contrastar és més imprescindible que mai. Enmig d’aquesta selva, els mitjans i periodistes que fan bon periodisme mantenen el prestigi davant dels qui no són periodistes, però, en canvi, tenen molta influència a les xarxes, com ara els tiktokers i els influencers. Les xarxes tenen una força extraordinària.
Vostè ha estat una dona periodista de referència quan el sector era extremadament masculinitzat. Com veu l’evolució de la visibilitat de la dona en l’ofici?
Sí, però queda molta feina, encara. Recordo quan vaig treballar a Catalunya Ràdio, la redacció era majoritàriament ocupada per dones. En canvi, a la graella només hi havia dues dones que teníem programa: Rita Marzoa i jo. Sortosament, després van arribar Neus Bonet, Mònica Terribas i Laura Rosel als matins de la ràdio. Avui, TV3 és la cadena que millor visibilitza la dona periodista. Té les millors presentadores de matí, tarda i nit. I TVE, també.
“TV3 és la cadena que millor visibilitza la dona periodista. Té les millors presentadores de matí, tarda i nit”
Només fa referència a mitjans públics.
És que, a diferència dels mitjans privats, els mitjans públics d’aquest país superen de llarg la presència de les dones periodistes a la graella. RAC1 és qui ho exemplifica pitjor. Només cal veure la pàgina de publicitat de la graella de RAC1: gairebé només hi ha homes! Un dia hauran de posar-hi la telefonista per compensar-ho. En fa broma, fins i tot, Marc Giró, que és de la casa.
Després de més de 40 anys de trajectòria, li queda alguna cosa per fer en el periodisme?
El periodisme és un ofici vital d’allò per veure, explicar i analitzar què passa cada dia al món. I no deixen de passar coses. El canvi climàtic i el feminisme tenen una dimensió molt bèstia, i vull continuar activa perquè m’interessa tot allò que m’envolta.
A grans trets, n’està satisfeta?
Estic moderadament satisfeta de la meva carrera. M’haguera agradat exercir molts més anys com a corresponsal, però he pogut gaudir del periodisme, que és un ofici meravellós, i molt vocacional. Qui té curiositat, el periodisme és una bona eina per a conèixer.
