Xavi Rossinyol (Berga, 1981) és periodista i codirector del programa Planta baixa de TV3. Va iniciar-se en el periodisme local a Ràdio Berga, Canal 4 Berguedà TV, Regió7 i com a corresponsal del diari Avui. Un cop va llicenciar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona va treballar a RAC1 al departament d’informatius. Tres anys més tard va tornar a Berga per impulsar un projecte de ràdio municipal. Poc després va incorporar-se a La tribu de Catalunya Ràdio, que va acabar presentant arran de la mort de Tatiana Sisquella. I de la ràdio a la televisió, on des del setembre passat és la mà dreta de Ricard Ustrell a Planta baixa.

A Comunicació 21, Rossinyol repassa una temporada marcada per la crisi sanitària i on ha estat la cara visible del programa en les darreres setmanes del curs.

Ha finalitzat la primera temporada de Planta baixa a TV3. Marxa de vacances amb la sensació de la feina ben feta?
Sí, és una sensació compartida per tot l’equip. Planta baixa va presentar-se com un programa d’actualitat social i política en directe, però sobretot en allò que Ricard Ustrell va posar l’accent des del primer dia: el periodisme de carrer. I hem fet tot això en unes circumstàncies extremadament difícils, amb una pandèmia d’abast mundial que mai s’havia viscut abans.

Ha generat esgotament en l’equip?
Hem acabat la temporada esgotats, tenint en compte que ja veníem d’una tardor molt intensa marcada per la repercussió de la sentència de l’1-O i les eleccions espanyoles. Ara bé, estem molt orgullosos del periodisme que hem fet durant tota la temporada. Un periodisme independent, sabent detectar allò que preocupa al carrer, atendre-ho i explicar-ho sense embuts. Ningú pot retreure’ns no haver fet la pregunta que tocava fer o no haver investigat i denunciat alguna anomalia de les administracions.

Posi un exemple.
Amb la Covid-19, l’equip de Planta baixa ha tingut la capacitat d’anar més enllà. Així, hem pogut explicar als espectadors que els PCR que va prometre fer el Govern català en els laboratoris de recerca no es van fer i que, en canvi, es van pagar 1.600.000 euros perquè els fes un laboratori privat. O que el pla contra la pandèmia es va activar amb una setmana de retard, i que el coronavirus té un cost de 12.000 euros al dia. Aquesta actitud és la que hem tingut sabent que així és com ha d’actuar una televisió pública. I tot passa per exigir a les nostres administracions, que en un moment d’excepcionalitat com aquest la nostra funció també és la d’explicar allò que funciona i denunciar allò que no funciona. Fer-ho de manera exhaustiva és la nostra obligació, i així ho hem fet.

Quins reportatges triaria per exemplificar millor el concepte de periodisme que reivindica Planta baixa?
Un dels reportatges que va impactar-nos més va ser el dedicat a un grup de dones immigrants que van explicar-nos els abusos sexuals que havien patit treballant, on els pagaven més diners si ho feien en calces o tocar-los en l’àmbit domèstic. Un altre reportatge va ser fruit de les protestes que es van produir després de la sentència pels presos de l’1-O. En aquest cas vam poder explicar la història de l’Achraf i el Mohamed, que tot i no participar directament en una de les manifestacions, van ser detinguts i deportats al seu país d’origen. D’aquella vida trencada de forma injusta vam poder viure el seu retrobament al Marroc amb l’esperança de tornar algun dia a Catalunya. Tot plegat va ser molt bonic viure-ho al programa. Tots ells són testimonis que han servit per comprovar que hi ha realitats que tenim al nostre voltant que molt sovint no tenen la visibilitat que mereixen als mitjans.

Les audiències parlen per sí soles: líders de la franja del migdia amb 216.000 espectadors de mitjana i un 18,5% de quota de pantalla.
Aquestes dades són un estímul més per seguir mantenint el nivell d’exigència quan tornem de les vacances. Planta baixa s’ha consolidat a la graella de TV3 en una franja horària molt complexa però alhora molt agraïda, perquè és quan passa bona part de l’actualitat.

Que canviarà de Planta baixa la temporada vinent?
El programa intentarà recuperar el somriure que es va perdre amb la pandèmia. A Planta baixa hi havia un públic que ens rebia amb uns aplaudiments a l’inici del programa i hi va haver un dia que va desaparèixer de cop. Des d’aleshores vam deixar de somriure. Primer perquè ja no hi havia públic, i després perquè ja no hi havia cap motiu per fer-ho. Vam viure uns dies on el programa es va convertir en una mena de carrusel de la mort, que emocionalment hem arrossegat fins al final. Al marge de saber si a partir del setembre podrem o no comptar amb públic en directe, el desig per a la temporada vinent és tornar a somriure més enllà de seguir vibrant amb l’actualitat. Sense deixar el periodisme hi posarem un pèl més d’entreteniment mantenint les tres hores de durada; és a dir, de les onze del matí a les dues del migdia, com ha estat habitual arran de la pandèmia.

Amb Ricard Ustrell ja havien treballat plegats anteriorment a Catalunya Ràdio.
Sí, Ustrell va ser el sotsdirector de La tribu la primera temporada que vaig presentar el programa en solitari. Recordo quan em va posar el projecte de Planta baixa sobre la taula, vaig trigar 30 segons a dir-li que sí. La proposta era molt llaminera, em venia molt de gust un repte com aquest i, el més important, em sentia preparat per assumir-lo. Potser ho vaig fer de forma inconscient, però em va engrescar des del primer minut.

Vostè i Ustrell assumeixen la codirecció de Planta baixa. Quin és el paper de cadascun perquè el programa mantingui sempre el mateix ritme?
Sense dir-nos-ho i sense que estigui escrit enlloc, Ustrell és qui posa la mirada en l’estratègia del programa a mitjà i llarg termini, i jo em dedico més al dia a dia. Em sento molt còmode en una tasca molt transversal, tant si ho faig donant la cara com donant un cop de mà a Ustrell des de realització.

Planta baixa va ser una aposta arriscada tenint en compte que l’equip és majoritàriament jove?
Recordo quan vam fer la convocatòria del càsting que el tret diferencial era la recerca de periodistes joves. Molta gent ens va acusar de discriminar els professionals més grans i d’altres ens van criticar per apostar pels joves perquè així els pagaríem menys diners. Puc assegurar que tot l’equip té un sou digne. El més rellevant és que l’equip de Planta baixa escenifica una generació de periodistes, dels darrers deu o quinze anys, que fins ara no havia tingut l’oportunitat de fer periodisme a TV3. No hem vingut a fer un periodisme generacional, però Planta baixa ha rejovenit la mirada periodística de TV3.

En aquestes darreres setmanes s’ha generat una forta polseguera per les acusacions de castellanització dels programes de TV3. Coincideix amb aquells que denuncien que el català ha perdut pistonada a la televisió pública del país?
Qualsevol debat és sa i els ciutadans de Catalunya tenen tot el dret a opinar. Desconec si actualment a TV3 es parla més castellà que en altres èpoques; ara bé, la meva prioritat no és aquesta, sinó que a TV3 es parli d’allò que més interessa a la gent i d’aquelles coses que ens exigeix una televisió pública i plural. A partir d’aquí, intento no desviar-me gaire d’aquest camí. Pel que fa a la sèrie Drama trobo que la seva emissió ha estat un encert i que feia falta un producte així a la casa.

Bona part de les polèmiques es generen a Twitter. Quina mirada hi posa a les xarxes socials?
[Riu] Me les miro des de l’amfiteatre. Soc dels qui vaig descobrir molt aviat Twitter, però en canvi no sumo ni 2.000 piulades. Mesuro molt bé allò que he d’escriure. I possiblement és una conseqüència de ser treballador d’un mitjà públic en el qual tinc limitacions i una responsabilitat a l’hora d’expressar-me. El que faig és compartir informació i opinar poc. El soroll que provoca no m’interessa gens. Amb el pas del temps, Twitter comença a tenir un component de nostàlgia, com a mínim així ho admeten alguns tuitaires de llarg recorregut, assegurant que qualsevol piulada d’abans era molt millor.

Quina repercussió té Twitter per a Planta baixa?
Moltíssima! Hi ha piulades amb continguts que mostrem a Twitter que sumen 300.000 time lines. Això vol dir que aquella informació l’hauran vist més persones que per televisió. Això té molt mèrit i demostra que quan Twitter s’utilitza correctament és una eina molt útil per a tothom.

Va iniciar-se en la premsa local, vostè també creu que és la millor escola per formar futurs periodistes?
No ho comparteixo en absolut i em fa molta ràbia quan ho sento. Jo crec que l’obligació dels mitjans locals és fer-ho bé, exercir l’ofici amb professionalitat i amb la màxima exigència com qualsevol mitjà generalista. L’únic que els diferencia és l’àmbit d’actuació, que en el cas dels mitjans locals es redueix a un municipi, una comarca o una demarcació. Hi ha molta tradició de bon periodisme local i comarcal a Catalunya. Ara bé, se n’està fent de bo i de dolent, i d’altres que no són ni periodisme. Defenso el periodisme local ben fet i que si té qualitat pot tenir un impacte superior. Així hi ha emissores de ràdio i capçaleres de paper que tenen més repercussió i més vendes al territori que els mitjans generalistes. El més rellevant és la qualitat de la informació.

Després de tastar la premsa local abans de finalitzar la carrera de Periodisme va iniciar-se en els grans mitjans del país. La primera parada va ser RAC1.
Allà vaig fer-hi les pràctiques de la universitat i ja m’hi vaig quedar. Era l’època en la qual encara es contractaven periodistes acabats de sortir del forn. RAC1 va ser el primer contacte amb el món laboral. Aquella descoberta va confirmar-me que m’agradava molt l’ofici i que volia dedicar-m’hi professionalment. El fet de formar part d’una ràdio gairebé nova va ser un al·licient sent molt jove.

Aleshores a RAC1 ja es palpava que seria una emissora líder i un projecte d’èxit?
El plantejament inicial de RAC1 era entès com una emissora alternativa, amb una programació diferent de la resta, sent complementària a la resta. És a dir, l’aposta era clara per l’entreteniment, l’humor i els esports, mentre que la informació només tenia cabuda en els butlletins. Es volia diferenciar de Catalunya Ràdio i l’aleshores Ona Catalana. Amb el pas dels anys, RAC1 s’ha convertit en una ràdio totalment convencional.

Vostè va fer el salt a la Diagonal de RAC1 a Catalunya Ràdio quan gairebé tothom feia el camí a la inversa.
Sí. Com a curiositat he de dir que mentre jo vaig treballar-hi, tant a RAC1 com a Catalunya Ràdio, mai vaig assaborir el lideratge. Per tant, puc dir que mai he tingut la sort de treballar en una emissora líder.

Què n’ha après de les dues grans ràdios de referència del país?
Que em sento molt còmode i molt identificat en els mitjans públics. Per la seva pròpia naturalesa et demanem més exigència, sent conscient que els oients que t’escolten alhora t’estan pagant el sou. Si aconsegueixes trobar els espais d’independència que t’ofereixen et permeten treballar amb molta més llibertat. M’agrada que no hi hagi notícies patrocinades, que els qui hi treballen s’ho hagin guanyat en un procés de concurrència pública, i m’agrada treballar pensant que allò que estic fent és un servei públic de debò i no pas un producte d’entreteniment o per guanyar diners. A Catalunya hi ha uns mitjans públics molt potents, però encara hi ha molt camí a recórrer. En el seu moment Catalunya Ràdio va cometre errades que ha sabut esmenar amb el temps gràcies, sobretot, a tenir un competidor com RAC1.

Nou anys a Catalunya Ràdio que el porten a conduir La tribu, el programa de referència de la franja de tarda que va liderar Tatiana Sisquella.
Sí, tot i que els inicis van ser a Catalunya Informació, on vaig aprendre moltíssim a les seccions d’internacional i economia. Amb l’arribada de la Tati vaig incorporar-me al seu equip en un projecte que ella mateixa va dissenyar per enfortir aquella franja horària, fins que ens va haver de deixar. Enmig d’aquelles circumstàncies em va tocar presentar un programa quan jo no estava preparat per fer-ho. Així i tot, he de reconèixer que, quan vaig tenir l’oportunitat de fer-ho, vaig comprovar que era la feina més bonica del món. Una experiència professional molt interessant, sobretot humanament.

Què va aprendre de Tatiana Sisquella?
Des del primer fins a l’últim dia de La tribu jo vaig ser el deixeble de la Tati. D’ella vaig aprendre moltíssim, sobretot a tenir la necessitat de pensar en tot moment a qui ens dirigim, a esbrinar per què fem les coses i a intentar ser empàtics amb els oients. Ella em va ensenyar a projectar el periodisme al servei de les persones, sobretot d’aquelles que més ho necessiten. Des d’aleshores, cada dia penso com faria la feina la Tati.

L’any 2016 s’acaba La tribu i alhora la seva etapa a Catalunya Ràdio. Vist amb perspectiva, s’ho esperava?
Va coincidir amb l’arribada d’una nova direcció a la ràdio, que va decidir que retirava La tribu de la graella en favor de l’Estat de Gràcia. La decisió no només va ser encertada sinó saludable per a l’emissora. En aquell moment vaig entendre que no podria oferir-li res més a Catalunya Ràdio i em seduïa moltíssim la televisió.

Va aterrar a TV3 forjant-se a Els matins, el pas previ a Planta baixa, en un programa de més de cinc hores de durada.
Aquell programa era un transatlàntic! Per a mi va ser un autèntic màster. Va ser tot un plaer poder ser partícip d’un dels programes de referència de TV3 i un aprenentatge determinant per acabar assumint, més endavant, la codirecció de Planta baixa.

Un cop es consolidi Planta baixa li agradaria dirigir o presentar algun altre projecte a TV3?
Si hi ha una cosa que ens ha ensenyat aquesta pandèmia és que no cal planificar, perquè potser demà ens confinaran, no podrem sortir de casa i tot el temps que haurem dedicat a projectar el futur no valdrà per a res. Per tant cal viure el present; això sí, mantenint la passió per l’ofici, perquè el periodisme no es pot exercir sense passió. A la vida hi ha passions que s’apaguen, però jo faré tot el possible perquè aquesta flama pel periodisme segueixi cremant amb intensitat.