El Jutjat de Primera Instància número 46 de Barcelona ha desestimat la demanda d’Iñaki Urdangarín contra set mitjans i el seu exsoci a l’Institut Nóos, Diego Torres, als quals acusava d’intromissió il·legítima en la seva intimitat personal i familiar per la difusió de correus electrònics privats en els quals es deixava entreveure una possible infidelitat.

En la demanda, el duc de Palma exigia el cessament immediat i definitiu en la divulgació per qualsevol mitjà del contingut dels correus suposadament en poder de Torres, i demanava una indemnització simbòlica d’1 euros pels danys morals causats. Els mitjans demandats eren El Mundo, Telecinco, El Economista, Vanitatis, El Semanal Digital, Semana i Pronto

En la sentència, la jutgessa Maria del Remei Vergés assegura que el demandant “ha mostrat que no hi ha interès econòmic i pràcticament tampoc jurídic” i li fa pagar les costes processals. A més, li recrimina la manca de “zel” al enviar correus “impropis del càrrec i posició institucional” des d’un ordinador de la feina sense la protecció adequada i li retreu la seva actitud durant el procés.

Preval el dret a la informació

La magistrada argumenta la desestimació de la demanda perquè el dret a la intimitat familiar i personal es troba limitat per les llibertats d’expressió i informació. A més, assenyala que aquest últim preval quan es projecta sobre persones que desenvolupen càrrecs públics o tenen una personalitat política i exerceixen funcions oficials, les quals estan obligades a suportar el risc que els seus drets subjectius de la personalitat resultin afectats per opinions o informacions d’interès general. En aquest cas, recorda que la difusó dels correus es van produir arran d’una investigació judicial “d’extremíssima rellevància”, en referència al cas Nóos.

Un altre argument que utilitza la jutgessa és la manca d’evidències per atribuir a Diego Torres la filtració dels correus. Aquests van ser enviats des d’un ordinador de l’empresa al qual podrien haver tingut accés des de la cinquantena de treballadors de l’Institut i els informàtics que feien backups fins al personal del CNI o la policia que investigava el cas Nóos.

Així, la sentència apunta que els correus van perdre “l’essència de confidencialitat” en el moment en què es van enviar des de l’ordinador del lloc de treball. A més, afegeix que, si no fos Torres qui hagués filtrat els documents, els mitjans podrien seguir publicant-los i la protecció sol·licitada seria “dèbil i inútil”.

Sense els correus com a prova

A més, Vergés apunta que desconeix el contingut dels correus pels quals es demanava protecció, ja que no van ser aportats per Urdangarín, i aquest tampoc va requerir que Torres els aportés a la causa, per la qual cosa no es pot concretar la suposada intromissió il·legítima.

Sobre la demanda contra aquests set mitjans i no d’altres, el duc de Palma va argumentar que es tractava dels “més majoritaris”, però la jutgessa considera que es la justificació és una “manca de proporcionalitat”.

Al juliol, Maria del Remei Vergés ja havia aixecat la prohibició cautelar en el cas dels mitjans. Aleshores va argumentar que la mesura era “ineficaç” perquè no garantia que se n’evités al difusió. De fet, la revista Mongolia va fer públics els correus el mateix mes aprofitant que no estava demandada.