Durant el primer mes i mig de la crisi sanitària provocada pel coronavirus, el control del relat gràfic mitjançant el veto d’accés a espais crítics va implicar una vulneració del dret a la informació i un control gairebé exclusiu del relat per part de les administracions. Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe Una pandèmia a cegues. Conseqüències del bloqueig fotoperiodístic durant les primeres setmanes de confinament per la Covid-19, de l’observatori Mèdia.cat.

El treball, elaborat pel fotoperiodista Bru Aguiló Vidal, analitza les causes de l’apagada informativa que va suposar el bloqueig dels reporters gràfics que documentaven els epicentres de la crisi sanitària (hospitals, cementiris, etc.) durant les primeres setmanes.

L’informe recull el testimoni de 16 periodistes i fotoperiodistes, així com experts i afectats per la Covid-19, amb l’objectiu de documentar com els professionals de la imatge van desenvolupar el seu ofici durant l’estat d’alarma i quines reflexions n’extreuen. En paral·lel, també vol visibilitzar quina opinió tenen sobre el tractament fotoperiodístic les persones afectades per la malaltia i, finalment, entendre quines implicacions comporta la manca de documentació gràfica d’aquest fet històric. “Allò fotografiat és real, ha passat: un fet sospitós pot quedar confirmat quan es mostra una fotografia”, assenyala Bru Aguiló.

Ceguera fotoperiodística

Una de les causes de l’absència d’imatges de les primeres setmanes de la crisi sanitària apunta cap els gabinets de premsa, que no van saber respondre amb celeritat davant l’escenari nou i sobrevingut. “La por inicial de la publicació de la fotografia del col·lapse sanitari sorgia de l’Administració i es percebia sobretot en els càrrecs polítics”, indica l’autor. Ara bé, els càrrecs tècnics “ens rebien amb els braços oberts quan hi anàvem fotoperiodistes; eren conscients de la importància d’il·lustrar tot el que estava passant”, puntualitza el fotoperiodista Jordi Borràs.

Des de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona s’argumenta la limitació de l’accés en pro de la seguretat sanitària per tal de reduir les transmissions, tot i que Anna Surinyach afirma que es “demanava tenir accés amb la seguretat i diligència que requeria la situació”. Els fotoperiodistes eren els primers en ser conscients de la importància de la seguretat; en alguns casos, segons els professionals consultats en l’informe de Mèdia.cat, ells mateixos es van proveir dels equips de prevenció.

“Hi ha hagut un control del relat claríssim”, afirma Núria Jar, periodista freelance especialitzada en ciència i salut. “Els grans hospitals de Catalunya són públics i depenen de l’Institut Català de la Salut. Aquest organisme públic depèn del Departament de Salut. A la Generalitat, com va passar també en governs d’altres països, no li interessava que es veiés el descontrol que hi havia. Per tant, els caps dels departaments de comunicació dels hospitals hi bloquejaven l’accés”, afegeix.

Els testimonis directes d’aquells primers dies en l’epicentre de la crisi sanitària descriuen escenes no recollides als mitjans: “La saturació i l’ebullició que jo vaig veure no s’ha vist enlloc. Sales i sales abarrotades de gent”, descriu un afectat. “Hi ha imatges preses per treballadors i treballadores sanitàries que no han vist la llum, precisament perquè els han amenaçat perquè no les publiquin”, desvela Borràs. Tot i el veto a professionals gràfics, les imatges hi són, però no han estat publicades.

“És impossible que la gent empatitzi si l’únic que veu són xifres”, destaca Surinyac sobre les conseqüències de no veure aquestes imatges. L’informe també apunta que no veure la situació dramàtica que es va viure a l’epicentre de la Covid va promoure que algunes persones no es prenguessin la situació amb la precaució requerida.

Finalment, el treball destaca que el primer mort que va publicar un gran mitjà en una fotografia era una persona racialitzada i de classe treballadora. Una opció que les fonts consultades no entenen com una casualitat. “A Occident, l’ètica la mesurem en funció de la distància en quilòmetres d’on passa la tragèdia”, explica la fotoperiodista de l’Ara, Cèlia Atset.