A fonsNotícies

Espai mediàtic en valencià: esperança continguda

|2019-03-21T14:54:08+02:0025 Gener 2019|Comunicació21

La conjunció de la crisi econòmica general, la del sector i els 20 anys de polítiques del PP a la Generalitat no han estat la millor combinació per a la salut dels mitjans de comunicació en valencià, tant la dels públics com dels privats. El resultat del període 1995-2015 (especialment els darrers vuit anys) va ser l’ensorrament del sector audiovisual, el retrocés del valencià en el conjunt de mitjans i una castellanització de l’espai comunicatiu.

Actualment, tot i els símptomes de millora, el País Valencià presenta un mapa mediàtic en llengua pròpia descompensat i amb nombroses mancances. Però, malgrat les dificultats, també hi ha espai per a l’esperança, encara que sigui continguda.

Fent un cop d’ull ràpid al sistema de mitjans en valencià, d’entrada és remarcable que no hi ha cap diari en llengua pròpia, i la seva presència es limita a seccions o pàgines puntuals de mitjans com Levante-EMV o El Mundo, i gairebé sempre per la via del patrocini de les administracions.

En premsa impresa el valencià s’ha de buscar en les diferents capçaleres d’informació comarcal i local, així com en publicacions especialitzades i revistes històriques com són El Temps i Saó.

En l’àmbit digital és on més ha crescut la presència del valencià: a banda de les propostes que el tenen de llengua vehicular, com el Diari La Veu i diverses capçaleres locals, en els darrers anys eldiariocv.es i Levante-EMV han posat en marxa edicions en valencià, mentre que altres com els mitjans d’Ediciones Plaza incorporen esporàdicament articles en aquesta llengua.

En el terreny audiovisual, abans de la recuperació d’À Punt les propostes en valencià es reduïen a l’àmbit local, amb més presència a les ràdios que a les televisions, tot i que amb els anys han anat minvant el nombre d’unes i altres.

Brots verds

Malgrat les mancances i els entrebancs, la percepció generalitzada és que actualment s’està millor no només respecte de la passada legislatura, sinó també en comparació amb fa un any.

“És evident que l’aparició d’À Punt TV i À Punt Ràdio representa un canvi important en el panorama audiovisual valencià. Es tracta d’uns mitjans de comunicació amb vocació de servei públic, democràtic i pluralista”, aprecia Manuel Carceller, delegat de Plataforma per la Llengua al País Valencià.

“L’arribada d’À Punt ha marcat un punt d’inflexió en el panorama periodístic i és la garantia que la nostra llengua té uns mitjans que la defensen, la promocionen i espenten la ciutadania a usar-la”, assenyala la seva directora general, Empar Marco. Amb tot, considera que el mapa mediàtic és “escàs i pobre” en conjunt.

“En mitjans digitals hi ha una xicoteta obertura amb algunes iniciatives com el Diari La Veu o altres que mantenen la versió castellana i valenciana, eldiariocv.es o Levante.com. Però és insuficient per poder afirmar que hi ha una aposta pel valencià des del punt de vista comunicatiu. La comunicació està cada dia més marcada pel tarannà i la ideologia empresarial. Els mitjans de comunicació lliures i independents són els que reforcen la maduresa democràtica i, per tant, el pluralisme. La realitat valenciana està lluny d’aquestes premisses tan elementals en un bon sistema comunicatiu”, conclou Marco.

Francesc Martínez, periodista i professor de la Universitat de València, troba que “la situació és encara de feblesa”, malgrat valorar que la recuperació de la radiotelevisió pública valenciana “obri un procés d’esperança i d’avanç de la llengua” en el sistema de mitjans. “Si bé la democràcia i l’autonomia han propiciat un creixement moderat dels mèdia en valencià, els nivells d’oferta i de consum disten molt del que podríem anomenar un mercat en vies de normalització”.

Martínez ho atribueix a un “retard històric” que no s’ha pogut superar. “Més de tres dècades d’Estatut d’Autonomia no han contrarestat segles d’actuació de l’Estat a favor de la llengua hegemònica, el castellà, fet que ha reforçat la tendència dels mitjans privats a utilitzar l’idioma majoritari per raons de mercat lingüístic. 35 anys després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), el 1983, l’oferta dels mèdia en català és encara molt baixa respecte del castellà”, explica.

“El panorama mediàtic valencià viu un moment de recuperació, sobretot pel que fa al sector audiovisual”, opina Noa de la Torre, presidenta de la Unió de Periodistes Valencians. “Amb l’obertura d’À Punt, tant la televisió com la ràdio, es podria dir que s’ha tornat a un punt inicial en què la preocupació se centra a consolidar l’oferta audiovisual en valencià”, afegeix.

Després del tancament d’RTVV el novembre de 2013, la taxa d’atur entre la professió periodística va superar el 60%, segons la UPV. “I no sols pel tancament dels mitjans públics, sinó per la desaparició del sector audiovisual que vivia a l’aixopluc de Canal 9”, remarca Empar Marco. “Ara, també aquest sector està en vies de recuperació. À Punt dona faena a més de 2.000 persones sense comptar la plantilla”, destaca.

Salva Almenar, director del Diari La Veu, també fa un balanç positiu en termes relatius: “L’evolució dels darrers anys de creixement de la informació en valencià amb les traduccions i les seccions d’alguns mitjans permeten que parlem d’un increment”, ressalta.

Un altre brot verd de l’oferta comunicativa en llengua pròpia es troba en uns mitjans digitals que “han viscut un moment de desplegament molt rellevant”, en paraules de Manuel Carceller. “La salut del valencià és molt major en l’àmbit digital que en l’escrit per una qüestió de model econòmic i de negoci, així com per la tendència a l’alça en internet que es registra, en general, en tot l’àmbit catalanoparlant”, raona Noa de la Torre.

En la darrera dècada, tal com es pot observar en el quadre elaborat per Francesc Martínez, hi ha hagut una reestructuració del sistema comunicatiu en valencià, amb una davallada dels mitjans tradicionals (premsa en paper, ràdios i televisions) i un increment dels mitjans i projectes digitals.

Subvencions als mitjans

El canvi de Govern a la Generalitat en la darrera legislatura, amb el pacte del Botànic, també ha contribuït a l’actual clima més amable amb l’ecosistema mediàtic, més enllà d’À Punt. “Les ajudes a la difusió del valencià en mitjans de comunicació han sigut una eina imprescindible per veure molts mitjans comunicar en la llengua pròpia”, admet Salva Almenar. Segons ell, no ha estat l’únic factor, i ho exemplifica amb el mitjà que dirigeix: “A la decisió (i el risc) empresarial de fer un gir a la capçalera l’abril de 2017 i a la incorporació d’un nou equip cal sumar el nou tarannà d’institucions i, cada vegada més, anunciants, que fan viables projectes com el nostre”, explica.

Noa de la Torre apunta com a “aspectes centrals” en la millora “substancial” respecte d’anys precedents la recuperació de la radiotelevisió pública i les subvencions als mitjans privats, cosa que “ha permès guanyar espais fins ara impensables”.

No obstant això, la presidenta de la Unió de Periodistes adverteix que “la presència del castellà als mitjans de comunicació valencians continua sent aclaparadora i, per tant, encara queda molta feina a fer. De fet, la incorporació del valencià en alguns mitjans majoritàriament escrits o parlats en castellà es realitza en forma de ‘reserva índia’; és a dir, en espais molt concrets i, a més, al voltant de temes també molt concrets com la cultura, l’educació, l’esport tradicional, etc.”, afegeix.

Entre 2015 i 2017, la Generalitat ha concedit un total de 6.276.000 euros en ajuts als mitjans en valencià i als que tenen el castellà com a llengua vehicular però en fan un ús regular. “En tres anys s’han repartit quatre vegades més ajudes que en tres dècades de governs del PSOE i PP”, destaca Francesc Martínez. “Aquests incentius no sols estan garantint la supervivència dels mèdia en valencià, sinó que han incrementat considerablement l’ús del vernacle en els mitjans en castellà que empren versions digitals doblades en valencià o determinats programes de ràdio i televisió en valencià”, recalca.

Vicent Boscà, director de la revista Saó, és força crític amb l’actual Executiu, malgrat reconèixer la millora respecte del precedent i l’esforç amb les subvencions. “Una de les coses que més em preocupa és la ‘precarietat’ en la qual hem de conviure tots els mitjans de comunicació que podríem dir històrics”, ja que “sempre anem amb l’aigua al coll perquè no arribem, amb normalitat, a final de mes”.

Les queixes de Boscà se centren més en la publicitat institucional i “l’aparició” de les empreses de mitjans. “La revista Saó sembla que no existeix per a moltes conselleries”, assenyala abans d’admetre que “és probable que esperàvem molt, massa, del canvi de Govern”.

Punts febles i forts

Els mitjans en valencià s’enfronten a diversos reptes i dificultats, la majoria compartides amb el conjunt del sector. “Les mancances són sempre les econòmiques, la dimensió empresarial dels projectes, com hem vist fa poc amb el tancament del diari Jornada”, lamenta Manuel Carceller. Al seu parer, caldria “crear més aliances entre mitjans de comunicació, com ara diaris digitals, ràdios o televisions locals, per crear plataformes informatives més potents”.

Salva Almenar opina que el principal handicap és l’existència d’un mercat reduït. “És fruit de dècades sense mitjans de referència, al marge dels públics, en valencià. Això ha portat que els anunciants confien poc en aquests suports, dificultant el seu creixement. Crec que de vegades ha faltat a alguns projectes periodístics una adequada gestió empresarial que els fera viable”, apunta.

Per la seva part, Vicent Boscà considera que a nivell de mitjans s’està fent “un gran i bon treball, amb molta qualitat, molt professional”. El problema, segons ell, “és més del país, de les persones”, i de la seva poca o nul·la predisposició a gastar en continguts periodístics. “Quanta gent està disposada a pagar per tindre accés a una pàgina web en valencià o per rebre a casa una revista?”, es pregunta.

Als problemes econòmics, de model i estructurals, Empar Marco afegeix una altra mancança del panorama comunicatiu: l’alfabetització mediàtica. “Per garantir un periodisme, el lector, el consumidor audiovisual, l’oient… ha de ser exigent. És una obligació que els joves sàpiguen el context en què es mou el món de la comunicació, els avanços i les mancances. Només així, oferint ferramentes per interpretar eixe món es contraresten les males pràctiques i es garanteix el dret a una bona informació”, afirma.

Tot i les mancances evidents, el panorama mediàtic en valencià també compta amb diversos punts forts. Manuel Carceller ressalta, per exemple, “el bon treball i l’interès informatiu de la immensa majoria”, així com “la credibilitat i la qualitat informativa”.

Per la seva part, Noa de la Torre cita com a positiu “una major consciència de la necessitat d’incorporar la llengua pròpia en mitjans que, fins ara, no l’havien tinguda”.

A més de la capacitat per contribuir a la normalització de la llengua, Salva Almenar destaca com a valor afegit la segmentació. “En un moment on el mercat publicitari busca públics cada vegada més concrets per comunicar els seus missatges, crec que la premsa en valencià actualment presenta un dels targets més definits dels mitjans de comunicació”, diu al respecte.

Polítiques lingüístiques

Francesc Martínez considera que el sistema de mitjans en valencià està afectat per dues qüestions lingüístiques importants. Una té a veure amb la realitat sociolingüística: “L’evolució dels mitjans en valencià i la seua situació de feblesa es vincula estretament a la manca de normalització de l’ús social de la llengua i a l’enfortiment del castellà. Avui, malgrat la LUEV i l’escola en valencià, és encara baix el nivell d’implantació de la llengua en tots els àmbits socials i econòmics, i es constata un procés de regressió lingüística del valencià”.

El 1985 parlava valencià el 59,5% de la població, mentre que el 2015 era el 50,9%. A més, el 2015 sabia llegir bé valencià el 52,9% de la població enfront del 47,1% que no en sabia, mentre que el 34,7% sabia escriure valencià davant del 65,3% que no.

L’altra mancança, segons Martínez, té a veure amb les polítiques lingüístiques de la Generalitat, fet que també explica la debilitat dels mitjans en valencià dins de l’ecosistema comunicatiu. “El model valencià de política lingüística (basat en la ‘promoció de la llengua’ i no en la ‘normalització de la llengua’) ha reproduït la diglòssia històrica i no ha trencat el procés de substitució del valencià pel castellà”, assenyala.

El professor de la Universitat de València explica que amb el PSPV al Govern (1982-1995) “es van posar les bases per recuperar l’ús normal de la llengua”, però després la política lingüística del PP (1995-2015) es va caracteritzar per “un continuisme limitat en l’àmbit de l’ensenyament, la reducció de l’ús social de la llengua a la mínima expressió, l’eliminació de les subvencions als mitjans en valencià i la potenciació de l’ocupació de l’espai audiovisual per grups de comunicació en castellà”.

En aquest sentit, recorda que els populars van concedir freqüències d’FM i llicències de TDT locals a grups de comunicació de Madrid, i al mateix temps van tancar RTVV i clausurar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià, a més de provocar el tancament de prop de 50 mitjans locals, comarcals i especialitzats en valencià. “Els resultats han estat negatius per a la llengua, la cultura i l’economia”, conclou Martínez.

Perspectives de futur

“Tots els mitjans de comunicació s’enfronten a un moment molt difícil tant pel que fa a la difusió com a l’obtenció d’ingressos econòmics. Aquesta situació es multiplica en el cas dels mitjans en valencià que, en principi, hauran de dedicar els propers anys a consolidar-se i eixamplar el públic disposat a informar-se en la seua llengua”, apunta Noa de la Torre.

Salva Almenar diu que les perspectives de futur són compartides “en prou mesura” amb la resta d’un sector en període de transformació: “S’ha de buscar el nou espai que han d’ocupar els mitjans en el nou món de les xarxes socials i la immediatesa”. Per als generalistes i d’abast de país, com ara el Diari La Veu que dirigeix, Almenar creu que la viabilitat passa per “trobar fórmules de cooperació privada que creguen en publicacions en llengua pròpia (anunciants, inversors…)”.

Per la seva part, Manuel Carceller aposta perquè els mitjans en valencià creïn xarxes: “Això, per exemple, en el món de les ràdios locals seria molt interessant, i permetria augmentar-ne l’audiència”, concreta. El delegat de Plataforma per la Llengua també troba important continuar amb el desplegament tecnològic (emissió per internet de ràdios i TV locals i comarcals, podcasts de programes, redifusió en xarxes) i impulsar la recerca de nous públics, principalment amb més espais pensats per a infants i joves.

Francesc Martínez considera prioritari l’establiment d’un mercat mediàtic en valencià “com un pilar indispensable de la normalització de la llengua i de la reconstrucció nacional del país”. “Els valencians i valencianes tenim el repte de salvar la llengua i d’articular un mercat cultural i de comunicació propi, connectat a la resta de la comunitat de llengua catalana”, afegeix al respecte.

A curt i mitjà termini, el periodista i professor de la UV troba que “és indispensable mantenir i consolidar el projecte de À Punt Media; mantenir el nivell d’ajudes a la llengua en els mitjans; aconseguir la reciprocitat dels mitjans públics audiovisuals de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià; i fomentar la comunicació en valencià en els mitjans digitals i les xarxes socials”.

Sobre À Punt Mèdia, la seva directora general es pronuncia en la mateixa línia: “Esperem i confiem que el projecte d’À Punt tinga el suport necessari per poder créixer i afiançar el valencià i tots els criteris de bones pràctiques periodístiques i comunicatives amb què ha nascut. Si els mitjans públics donen exemple, hi haurà generacions de bons periodistes i de bons receptors de la comunicació”, rebla Empar Marco.

Article publicat en el número d’hivern 2019 de la revista Comunicació 21.