El febrer del 1998, el metge Andrew Wakefield va presentar una recerca preliminar, publicada a la prestigiosa revista científica The Lancet, en la qual es deia que dotze nens vacunats de xarampió, galteres i rubèola havien desenvolupat comportaments autistes i malalties intestinals. Aquesta falsa correlació causal va provocar una onada de desconfiança internacional en les vacunes que té efectes mediàtics, socials i mèdics encara avui, vint anys més tard. “El món científic també té el repte d’enfrontar-se a la veritat, a les mitges veritats i a la desinformació”, afirma Alexandre López-Borrull, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.

“La fake science (ciència enganyosa) representa un problema en un entorn cada cop més competitiu i amb més necessitat de publicar –el famós “publicar o desaparèixer” (publish or perish)– de manera més ràpida i freqüent i en revistes dels primers quartils, és a dir, en publicacions amb un alt factor d’impacte, que són les que demanen els finançadors”, adverteix López-Borrull. D’aquesta manera, els investigadors aconsegueixen mèrits per a poder competir i obtenir finançament per a la seves recerques. “La fake science no és sinó la conseqüència emergent de la mercantilització de la ciència, tant per la part de la producció, pels científics, com de la difusió, amb les revistes i les bases de dades”, afirma López-Borrull.

Els perills de les falses veritats en la ciència

Les implicacions de la fake science traspassen l’acadèmia i es converteixen en vitals en el moment que arriben a la societat. “Els individus, de manera natural, s’adhereixen a les teories o informacions que ja els van bé o que volen sentir, i si a sobre es presenten com a coneixements científics encara hi dedicaran una mirada menys crítica”, alerta Francesc Núñez, sociòleg i professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, que afegeix que “es tendeix a creure el que els mitjans diuen i més el que afirmen els que tenen cert prestigi”.

La importància de creure que una notícia científica és fake science és molt rellevant. “Juguen amb el desconeixement de l’usuari sobre certs temes relacionats amb la ciència, el contingut dels quals poden estar relacionats amb la salut o amb qüestions que poden resultar sorprenents pels resultats a què apunten i que criden l’atenció, de manera que es poden fer virals”, alerta Sílvia Martínez, directora del màster de Social Media: Gestió i Estratègia de la UOC. Si, per exemple, se cita una recerca (encara que sigui falsa) i s’hi incorporen imatges o dades, es pot generar més credibilitat entre uns usuaris, que poden no entendre el valor de les xifres que s’hi presenten o la validesa dels estudis que s’hi esmenten, explica l’experta.

El perquè de la ‘fake science’

“Sota el paraigües de la fake science podem englobar dos fenòmens: d’una banda, hi ha determinats coneixements que encara no estan fermament assentats en la comunitat científica, i d’una altra, hi ha una part de la fake science que té lloc dins de la mateixa comunitat científica”, explica López-Borrull. Així, informacions científiques publicades, com ara l’estudi que relaciona el consum de bròcoli i altres vegetals amb menys risc de càncer o bé que una copa diària de vi redueix la mortalitat, en realitat són fake science, i la seva publicació en revistes científiques respon a moltes causes, segons l’expert.

“Les conegudes com a revistes depredadores (predatory journals o predatory publishers), per exemple, tenen un inexistent procés de revisió i una ínfima qualitat científica, i estan preparades per a confondre”, alerta López-Borrull, que afegeix que “seria més encertat anomenar-les revistes avaluades per experts (peer review) qüestionables que responen més a pràctiques de màxim benefici econòmic, màrqueting i mínim rigor”.

També hi ha el fet que alguns dels sistemes que s’apliquen en la comprovació d’articles científics es basen en l’avaluació d’experts: la revisió dels articles la fan experts, cosa que constitueix un dels pilars de la credibilitat científica, però a la vegada és un punt feble perquè la majoria de les revistes no paguen els revisors científics per fer aquesta feina, sinó que els “ofereixen” reconeixement a canvi de les hores de dedicació i sovint la feina la fa una editorial científica. A canvi de què? “Un cert quid pro quo, un dia la fas tu, perquè assumeixes que algú te la farà del teu article, i així continuem amb el model del segle XIX”, afirma López-Borrull.

Hi ha molts articles suposadament científics que han hagut de ser retirats per difondre falses veritats o bé per falta de contrast de les seves dades; en recull alguns exemples aquest article de Retraction Watch. Aquesta plataforma de revisió científica afirma que molts dels articles retirats han rebut més citacions després de ser apartats.

És el cas, per exemple, d’alguns dels articles de l’anestesista Scott Reuben que van ser retirats l’any 2009. Segons un estudi sobre aquest cas, entre 2009 i 2014, es van comptabilitzar 274 citacions dels 20 articles fraudulents de Reuben. El 2014, el 45% dels articles retirats havia estat citat un o més cops i només el 25,8% de les citacions va assenyalar que el treball havia estat retirat. Per a Borrull, és incoherent que un dels pilars de la comunicació científica, l’avaluació d’experts, la facin de manera gairebé totalment voluntària editorials, algunes de les quals amb ingents beneficis econòmics.

Els terraplanistes i la postveritat en la ciència

“El marc mental de les notícies enganyoses (fake news) ens condueix a una crisi de la informació més generalitzada, i també a més desconfiança en les fonts tradicionals d’informació”, afirma López-Borrull. En aquesta línia, Núñez considera que el sistema de la postveritat ha generat molta credulitat: “Les imatges, vídeos i xarxes tenen un gran poder de veritat sobretot per als més joves; són uns mitjans amb els quals, per la seva naturalesa, els joves no són crítics”. Potser per aquesta raó algunes pseudociències, creences suposadament científiques i teories descartades fa segles han tornat, sobretot a les xarxes socials i amb més força entre els joves, com ara el terraplanisme.

Aquest fenomen viu un auge des de fa aproximadament dos anys i els seus activistes són cada cop més nombrosos. Als Estats Units, només el 66% dels joves creu que la Terra és rodona i 9 de cada 10 sempre ho havien cregut, però últimament es mostren escèptics o tenen dubtes”, segons un informe del 2018 de YouGov. A Espanya, Oliver Ibáñez, un youtuber que defensa que la Terra és plana, té més de 354 mil subscriptors al seu canal. “Les xarxes socials han tingut un paper molt important, és on funciona la viralitat, on hi ha el mite de les audiències potencials i també on el sistema de la postveritat ha trobat la plataforma ideal per a estendre i difondre aquestes creences”, conclou Núñez.

Núria Bigas Formatjé, periodista.

Article publicat a UOC News.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram