Després de les eleccions del 28N, les polítiques dels mitjans de comunicació passen d’estar en mans d’Esquerra a CiU, i també tornen al Departament de Presidència, d’on han depès gairebé sempre. Només en la primera legislatura convergent (1980-1984) i la darrera del tripartit (2006-2010) ha existit un Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

Per enfocar quines perspectives sobre polítiques de comunicació s’entreveuen en el nou panorama polític català, l’Observatori de Polítiques de Comunicació de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (OPC InCom-UAB) i la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (Escacc), han publicat un monogràfic dedicat a analitzar les propostes electorals en matèria de polítiques de comunicació a Catalunya.

El treball presenta les principals idees exposades duran el debat Què proposen els programes electorals sobre polítiques de comunicació?, celebrat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el passat 23 de novembre de 2010, amb la participació de representants de cinc de les sis forces polítiques de l’aleshores arc parlamentari català: CiU, PSC, ERC, PP i ICV-EUiA.

També es recullen íntegrament les propostes programàtiques dels partits amb representació parlamentària a la nova legislatura. A més, es llisten diverses referències de textos acadèmics sobre polítiques de comunicació a Catalunya, les quals permeten contextualitzar les diverses propostes que actualment estan sobre la taula en relació amb aquesta matèria.

Finalment, el monogràfic apunta algunes claus que, des de l’OPC InCom-UAB, es consideren que s’han de tenir en compte a l’hora de dissenyar les polítiques de comunicació futures a Catalunya. En aquest sentit, la directora de l’Observatori, Isabel Fernández, estableix tres qüestions que considera prioritàries a l’hora de plantejar les polítiques de comunicació:

1. Reconsiderar els criteris de designació dels càrrecs dels òrgans de govern de les radiotelevisions públiques catalanes –principalment la CCMA–, i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

En aquest punt, Fernández realitza tres suggeriments: escollir persones sense vinculació orgànica amb els partits; escoltar les propostes dels diversos col·lectius de l’àmbit de la comunicació i atendre les que generen més consens; i respectar l’autonomia de funcionament de les persones nomenades.

2. Posar fi al debat articulat entorn els blocs electorals i deixar que els periodistes jerarquitzin la rellevància de la informació electoral.

3. Regular la situació dels mitjans comunitaris.