Les eleccions municipals es faran a tot Espanya el 26 de maig. Coincidiran amb les eleccions al Parlament Europeu. Diguem de bon començament –com no pot ser d’altra manera– que els mitjans de comunicació són essencials per a les eleccions democràtiques. Una elecció lliure i justa no es tracta només de votar en les condicions adequades, sinó que també és necessari comptar amb informació rellevant sobre els partits, les polítiques, els candidats i el mateix procés electoral, a efecte que els electors estiguin en condicions de fer una selecció informada. Per tant, parlar d’una elecció democràtica sense que hi hagi llibertat en els mitjans de comunicació seria una contradicció. Enguany, però, l’element anomenat procés català fa saltar espurnes i segurament distorsionarà les campanyes.

El paper que juguen els mitjans de comunicació en els processos polítics, particularment els electorals, s’ha convertit en dates recents en una temàtica la reiteració de la qual, per part dels interessats, evidencia la gran importància i la innegable preocupació que els causa. El procés català –insisteixo– hi és present, a altes temperatures.

En efecte, analistes polítics, científics socials, periodistes, militants, funcionaris… coincideixen a afirmar que els mitjans de comunicació catalans i espanyols jugaran més que mai –potser– un paper destacat en els dos processos. L’argumentació que brolla per si sola en gairebé totes les opinions es basa en la cobertura massiva, que donades les característiques tecnològiques dels mitjans, fa possible la difusió extensa i instantània dels missatges per ells transmesos. Això els converteix, indubtablement, en un poderós instrument propagandístic.

De tota manera, a més d’aquesta argumentació que hi ha entre els protagonistes –constantment reiterada en les darreres setmanes–, hi trobem una altra preocupació, que no es manifesta de manera casual tot tenint un interès força gran en l’ànim dels que criden l’atenció sobre l’important paper que tenen els mitjans en els processos electorals com els que tenim al maig. El paper principal que els mitjans realitzen no se circumscriu només al seu caràcter d’instrument de difusió que aconsegueix auditoris més o menys massius –però considerables–, sinó que, per contra, el seu veritable poder resideix en la seva capacitat de penetrar en la consciència de la ciutadania, influenciant-la perquè orienti el seu vot en una determinada direcció. És a dir, la seva capacitat d’influir en el procés de formació de l’opinió pública catalana des de les dues òptiques que se’ns presenten: la local i l’europea.

No oblidem que, quan es parla de mitjans de comunicació massius, en general se sol fer referència a la premsa escrita i a les emissores de ràdio i televisió. Ara bé, en els últims anys, aquesta definició s’ha ampliat poderosament per abastar internet en les seves diverses formes –xarxes socials– i altres noves vies de distribució electrònica de notícies i entreteniment, com el servei de missatges curts a telèfons mòbils. ACE, la Xarxa de Coneixements Electorals, explica encertadament que “la principal preocupació és el dret que tenen els electors a obtenir informació completa i exacta”, encara que aquest no és l’únic dret en qüestió. Els partits i candidats tenen dret a utilitzar els mitjans de comunicació per fer arribar els seus missatges a l’electorat, mentre que els mitjans tenen dret a informar lliurement i a indagar sobre tot el procés electoral. Aquest control és, en si, una garantia addicional de gran importància contra la interferència o la corrupció en la gestió de l’elecció. L’organisme electoral (OE), per la seva banda, té la necessitat crucial de brindar informació als electors –i molts altres grups, inclosos els partits polítics i els mateixos mitjans de comunicació–.

Arribats a aquí, és ineludible conèixer l’abast de la relació de l’OE amb els mitjans de comunicació, perquè és força complexa. Hi ha tres tipus de relacions que l’organisme electoral pot arribar a establir amb els mitjans de comunicació.

Com a regulador, de vegades, l’OE pot ser responsable del desenvolupament i/o aplicació dels reglaments que regeixen el comportament dels mitjans de comunicació durant les eleccions (en particular, pel que fa a l’accés directe dels partits polítics i els candidats als mitjans de comunicació). També pot ser responsable d’ocupar-se de les denúncies contra els mitjans.

Com a comunicador, l’OE, invariablement, vol utilitzar els mitjans per fer arribar els seus propis missatges a l’electorat. Com a font de notícies, l’OE atrau l’atenció dels mitjans durant tot el procés electoral i, com diu l’ACE, “estaran interessats en la informació que pugui proporcionar-los. Alhora, és probable que analitzin l’acompliment de l’OE i l’eficiència i integritat de les eleccions”.

La situació política a Catalunya fa pensar en uns principis guia d’eleccions i mitjans de comunicació. Segurament, el principi guia que millor il·lustra el paper dels mitjans de comunicació en les eleccions del maig és aquell que postula que “sense llibertat i pluralisme en els mitjans la democràcia no és possible”. Aquest principi ha estat subratllat en les decisions de diferents tribunals internacionals.

Recentment, aquest canvi ha estat afirmat categòricament pel Relator Especial de les Nacions Unides sobre la Llibertat d’Expressió, qui va formular una sèrie de mesures que els governs han de posar en pràctica per garantir la llibertat dels mitjans de comunicació durant les eleccions.

Segons el Relator Especial, hi ha diferents dimensions de la llibertat dels mitjans que són rellevants en les eleccions: la llibertat enfront de la censura; la llibertat enfront d’atacs o interferències arbitràries; la llibertat d’accés a la informació necessària i una pluralitat de veus en els mitjans.

Vista l’òptica amb la qual veuen els mitjans espanyols la situació política catalana, entenem que l’última d’elles és especialment important. Sovint s’interpreta com que els mitjans han de tenir una diversitat d’interessos que resulti en un “mercat d’idees”. Això és important, però només és un aspecte. Per a l’Estat espanyol, que s’està emprovant la roba per a un vestit a mida d’un govern autoritari que arribat el cas no dubtaria a adoptar un ferri control estatal sobre els mitjans, garantir el pluralisme dins dels mitjans estatals pot ser igualment important. Els mitjans controlats pel Govern de Madrid podrien tenir encara més controlada la capacitat d’arribar a tots els segments de l’electorat amb una visió clarament distorsionada de la realitat catalana, en tots els aspectes.

Tenim assumits els drets derivats d’un procés electoral, i no són negociables: el dret dels electors a fer una elecció plenament informada; el dret dels candidats de presentar les seves polítiques i el dret dels mitjans de comunicació a informar i expressar els seus punts de vista sobre assumptes d’interès públic.

Per descomptat, aquests drets, que són essencialment tots els aspectes del dret a la llibertat d’expressió garantit en l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, s’han d’aplicar en tot moment. Els ciutadans han de vetllar amb fermesa d’ara al 26 de maig perquè el respecte a la llibertat de premsa i el pluralisme siguin un bon indicador del respecte a la llibertat d’expressió en general, elemental perquè una democràcia funcioni.

És ètica la campanya de desprestigi contra els mitjans públics catalans? Respecta la llibertat d’expressió de la qual parlem més amunt? Interessada, segur. És una veritat com un temple dir que els mitjans tenen la capacitat d’influir sobre les audiències. I els mitjans de la Corporació Catalana la tenen, aquesta influència: TV3 és líder i Catalunya Ràdio supera de llarg l’audiència de tot l’espectre radiofònic, excepte RAC1. Aquest és el fibló que combaten, incapaços com són de no reconèixer que el fet que tinguin capacitat no vol dir que ineluctablement ho facin sobre tothom. Si TV3 i Catalunya Ràdio influeixen tan negativament com diuen gran part dels partits polítics espanyols i uns quants de catalans, com influeixen? Quan? A qui? Com afirma el CAC, els mitjans són tècnicament diversos, els formats programàtics també, els continguts responen a una gran varietat i diversitat… Aleshores cal esperar que la influència exercida per ells assumeixi també diverses característiques que ens han d’explicar. L’audiència no és un conglomerat monolític. Per contra, hi coexisteixen importants diferències sexuals, socioculturals… Aquesta diversitat determina també la capacitat influenciadora dels mitjans públics dels quals parlem.

Sí que és radicalment cert que, públics o privats, i des d’una visió objectiva, els mitjans de comunicació catalans exerceixen i exerciran una influència important sobre els dos processos polítics que votarem el mes de maig. Ho faran cremant quatre etapes: 1) La propaganda desperta l’interès; 2) l’augment d’interès promou una receptivitat més gran; 3) l’atenció es fa selectiva; i 4) els vots es dipositen a l’urna.

Propaganda

La missió de la campanya electoral consisteix a mostrar als homes i les dones que el seu vot és l’expressió normal i lògica, més o menys inevitable, de tendències a les quals ja estan adherits sense saber-ho. L’efecte de reforç consisteix en el paper que juga la propaganda política en l’assegurament i manteniment de les intencions originals del votant. Com va escriure el sociòleg Paul Felix Lazarsfeld, “més que aconseguir nous adeptes o propiciar canvis en l’electorat, la propaganda política tracta d’evitar la pèrdua de ciutadans ja inclinats a favor d’un determinat partit”. I afegia: “La propaganda política difosa a través dels mitjans de comunicació formals, en subministrar arguments partidaris valedors als ciutadans que ja han fet la seva opció, els brinda, a la vegada, orientació, seguretat i integració partidària. Això planteja, en contrapartida, una actitud per part del receptor, és a dir, implica el reconeixement d’un receptor amb capacitat selectiva, que a més es trobi predisposat a escoltar determinats missatges”.

Augment d’interès

La propaganda electoral es concentra constantment sobre un mateix sector de la població i no arriba a difondre’s entre la totalitat del poble, per raons òbvies. La copiosa i creixent difusió de propaganda política durant aquestes darreres setmanes i la que es farà durant la campanya de ben segur que no aconseguirà augmentar fonamentalment el nombre de ciutadans informats, sinó que “servirà per enriquir els coneixements d’una part de l’electorat”, segons Lazarsfeld, que opina que hi ha una exposició selectiva per part dels receptors als mitjans i que aquesta “exposició a la propaganda està estretament vinculada a la seva puntuació IPP (Índex de Predisposició Política) i, per tant, a l’augment d’interès a mesura que passen les setmanes, primer, i després els dies”.

L’atenció selectiva

Està dit, les persones més receptives a la propaganda política són les que manifesten un interès més gran, una intenció electoral definida i característiques socioeconòmiques específiques. Cal tenir en compte –diuen que és un fet– que el grup dels votants que els encarregats de les campanyes estan més ansiosos per conquerir –és a dir, els indecisos, aquells que encara no han pres una resolució– són precisament el sector menys receptiu a la seva propaganda. Afirmen els sociòlegs que, en inquirir sobre quin dels mitjans havia exercit una influència més gran a l’elector, els entrevistats s’inclinen a assenyalar la televisió, en una proporció de 3 a 1, aproximadament, sobre la premsa. La ràdio ofereix una proporció de 2 a 1.

Els vots cap a l’urna

Els mitjans juguen un paper clau en les eleccions, no només com a fiscalitzadors de les accions del govern, sinó com a garants que l’electorat compti amb tota la informació necessària per efectuar una elecció democràtica i informada. Veiem com a Espanya la Junta Electoral Central adopta determinades mesures –interferències?– sota la influència del govern de l’Estat i de la mateixa composició de la Junta, qüestionable. Aquí és necessari incidir en què els governs tenen la important obligació negativa de no impedir que els mitjans compleixin les funcions de fomentar el pluralisme. A més, i no menys important, els governs –tant l’espanyol com el català– tenen l’obligació positiva de facilitar el pluralisme dels mitjans per oferir al ciutadà les més variades fonts d’informació. Per cert, el deure contingut en l’Article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), que garanteix la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió, s’aplica només als governs i no als mitjans individualment. Ull.

Afortunadament, a Catalunya els mitjans són rigorosos, pràcticament en la seva totalitat. Conscients que el vot és un dret, ens donen l’oportunitat de fer-nos escoltar i expressar les nostres opinions, suggeriments i inconformismes. Perquè votar és, sens dubte, una de les decisions més importants que pot tenir un ciutadà, de manera que els mitjans han de ser conscients de l’enorme responsabilitat que és exercir el vot de la seva audiència. Anar a votar no vol dir pertànyer a un partit polític, ser independentista o simpatitzar amb la Constitució, simplement és un acte de participació ciutadana que exercim d’acord als nostres ideals. L’exposició als mitjans possibilita a l’elector el coneixement sobre diferents aspectes del procés electoral, com ara els temes a discussió, les postures dels partits contendents, el perfil dels candidats, etcètera.

Els mitjans, però, han de reconèixer, amb tota modèstia, que l’impacte que exerceixen sobre les persones és necessàriament limitat. Pels volts de l’any 1972, els comunicòlegs Maxwell McCombs i Donal Shaw escrivien en un dels seus treballs que “la premsa no resulta reeixida, en moltes ocasions, en dir a les persones què pensar. Resulta en canvi reeixida quan es tracta de dir als lectors sobre què han de pensar”. Be, vaja, que els vots facin camí cap a l’urna. Amb uns ciutadans ben informats.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

 

Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.