El Reial decret pel qual el Govern espanyol ha declarat l’estat d’alarma per gestionar la crisi sanitària ocasionada pel coronavirus compta amb un article específic per als mitjans de comunicació, el 19. Aquest estableix que tant els mitjans públics com els privats “queden obligats a la inserció dels missatges, anuncis i comunicacions que les autoritats competents delegades, així com les administracions autonòmiques i locals, considerin necessari emetre”.

Joan Barata, jurista de la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació, assenyala que “no és una previsió del tot estranya, ja que la legislació audiovisual estatal i autonòmica preveu aquest tipus de requeriments (anuncis de servei públic). També trobem aquestes previsions en països del nostre entorn”.

El professor de la Universitat d’Stanford recorda que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics el Conveni Europeu de Drets Humans estableixen que “la protecció de la salut pot justificar la imposició de certes condicions o restriccions a l’exercici de la llibertat d’expressió, de manera excepcional i respectant sempre els principis de legalitat, necessitat i proporcionalitat”.

Amb tot, Barata matisa que una mesura d’aquest tipus “només és acceptable com a límit a la llibertat d’expressió i d’informació” (també en un estat d’alarma) si concorren una sèrie de circumstàncies:

  • Els missatges són autènticament de servei públic perquè aporten informació necessària al ciutadà que no pot difondre’s eficaçment d’una altra manera (o que requereixi de l’ús complementari d’aquest mecanisme).
  • Els missatges difosos no poden consistir en mera publicitat institucional, missatges de caràcter netament polític o partidista, o pura i simple propaganda de l’autoritat de torn.
  • En cas d’incompliment d’aquesta obligació, les sancions hauran de ser sempre proporcionals a les circumstàncies del mitjà corresponent, als seus recursos i capacitat de compliment del requeriment rebut.

Sobre les conseqüències en cas de desobediència, el jurista de la PDLI assenyala que, en els supòsits esmentats, el recurs al dret penal “seria desproporcionat i innecessari per definició, excepte en casos realment extrems i excepcionals de resistència injustificada”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram