Fa uns pocs dies, en un acte organitzat per l’AMIC a Palma, el seu secretari general, Josep Ritort, va traslladar una reflexió –de fet una crida a l’acció– adreçada als mitjans de proximitat, que és perfectament traslladable a tota la resta: si aquests no utilitzaven el català en la seva presència a les xarxes socials, aquest espai seria ocupat per uns altres i en una altra llengua.
La reflexió, que pot semblar molt simple, conté però tres missatges molt rellevants i complementaris. El primer, que la coherència d’un mitjà de comunicació –element fonamental davant dels seus lectors, oients o televidents– passa també pels seus usos lingüístics, en tot moment i circumstància. El segon, que la presència a les xarxes socials fa dies que ha de deixat de ser una activitat complementària dels mitjans, un a més a més, sinó que forma part de la seva estratègia; no només pensant en el públic més jove, d’acord, però tenint-lo molt i molt present. I tercer, que en un ecosistema comunicatiu amb una presència tant i tant potent de mitjans, plataformes i grans corporacions digitals que no utilitzen pas el català, abandonar una oportunitat en la difusió de continguts en la llengua que defineix el teu mitjà és un error. Un greu error.
Per a una llengua minoritzada, introduir el debat sobre el seu ús en aquells –pocs– espais on pot expressar-se amb normalitat és anar a perdre. I es pot acabar parlant estúpidament de percentatges d’ús. La cosa s’agreuja si el mitjà de comunicació no només té una llengua minoritzada com a llengua d’ús, sinó que té l’encàrrec de promoure-la i difondre-la. Aquest seria el cas dels mitjans de comunicació de la CCMA i en concret de TV3. Ja sigui per una sèrie o pel comentari d’algun col·laborador, s’ha tornat a obrir la caixa dels trons. Els defensors de les suposades bondats que TV3 deixi d’utilitzar el català en qualsevol circumstància i situació fan servir dos “arguments” dignes dels terraplanistes.
El primer, que com TV3 ha de reflectir la realitat del país, això significa que ha d’utilitzar el castellà com a expressió d’aquesta realitat. Un argument fake que hem sentit força quan parlem de continguts de ficció, però que ens el trobem en altres gèneres televisius. Si en el cas de sèries de ficció això no te trellat –si és ficció pots fer i desfer com vulguis–, en la resta de continguts televisius, inclosos els informatius, tampoc. Escollir experts, testimonis, col·laboradors… que no parlin en català suposa dues coses: primer, deixar d’oferir informacions, comentaris, experiències… en català. I segona, desaprofitar l’oportunitat de prestigiar experts, especialistes, professionals diversos, líders socials… que s’expressen en català. Situar, per tant, el català com a llengua referent en aquell àmbit, el que sigui, que connecti amb la nostra vida personal i col·lectiva .
El segon “argument” és que emprar el castellà permet apropar-se, interessar, audiències que tenen com a llengua d’ús habitual aquesta i no pas el català. Un altre argument fake que pot dringar bé en determinades orelles, però que amaga una fal·làcia descomunal. Davant d’una potencial audiència que entén perfectament –i utilitza també, ni que sigui ocasionalment– el català, la cosa no va pas per aquí. L’element atractiu no és la llengua, sinó l’interès en el que ofereixes, sigui la qualitat del producte, que se’n parli per les xarxes, que tracti un tema d’actualitat… Si donéssim per bona aquesta fal·làcia sobre la llengua, el que TV3 hauria d’haver fet a l’inici de les seves emissions per arrossegar l’audiència era emetre Dallas doblada al castellà, l’idioma amb el qual havia entrat a les llars catalanes de la mà de TVE. I com tots sabem no va anar així. Es va emetre en català i va incentivar –i de quina manera!– molts ciutadans castellanoparlants a veure aquell nou canal que emetia sempre i a totes hores en català.
TV3 no és l’única televisió que es veu assetjada per aquestes falòrnies. Fa uns mesos, alimentat per un mitjà editat a la ciutat de València, es donava per fet que À Punt es plantejava abandonar les emissions en valencià per introduir una programació bilingüe, com ja havia passat durant els anys de decadència de l’antic Canal 9. Per situar-nos, parlem d’un diari que, amb el film La mort de Guillem, hem tornat a recordar quines complicitats tenia amb el feixisme que atemptava violentament i impunement al País Valencià.
I promoure la llengua i el seu ús passa també per un llenguatge acurat. No només evitant una presència maldestra de paraules o expressions alienes al català –que també– sinó que la comunicació oral tingui uns nivells alts, tant a nivell fonètic –les esses sordes i sonores, les es i os obertes i tancades– com sintàctic –que els redactats no semblin un clònic d’un escrit en castellà– i també lèxic –no calen paraules cultes, però tampoc instal·lar-se en la pobresa terminològica ni en l’ús sistemàtic del terme més semblant o directament idèntic a la llengua espanyola… ni en la traducció literal de frases fetes i refranys d’altres llengües. No hi ha res a innovar. Es tracta d’acostar-se al nivell d’excel·lència de la llengua de Balzac que utilitzen els professionals de France 2 o de l’exquisit anglès dels locutors i presentadors de la BBC.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
