Foto: Jordi Borràs

Natza Farré (Barcelona, 1972) és periodista, d’esquerres i feminista, i una de les veus que deixen menys indiferents del programa La competència, de RAC1. Des de fa molts anys s’ha convertit en una veu crítica en favor del feminisme. Així va escriure el seu llibre, l’any 2016, Curs de feminisme per microones (Ara Llibres). En aquesta conversa amb Comunicació21, Farré demostra que no té pèls a la llengua.

Els qui ens dediquem a la informació, hi ha un moment de la vida en què apareix la necessitat de dedicar-nos-hi. Quan va ser el seu moment?
Mai! Quan em preguntaven de petita “què vols” jo els responia que volia ser rica! Jo volia ser directora de cinema i que em fessin entrevistes i no haver-les de fer jo. Però el món del cinema no em va acabar d’atrapar i, per això, el meu lligam amb els mitjans és fruit de la casualitat. És cert que a casa no teníem televisió i sempre vam consumir molta ràdio, però mai hagués pensat que m’hi acabaria dedicant.

Quan arriba el seu primer tastet als mitjans?
Mentre estudiava vaig participar en un programa setmanal dedicat al cinema a Ràdio Sitges. I com a pràctiques de la universitat a Ràdio 4 amb el Josep Maria Bachs, de qui tinc un record inesborrable. Una persona que tenia un tracte humà exquisit, cosa que no és freqüent en el món dels mitjans. A banda que era un animal comunicatiu i amb un sentit de l’humor molt subtil.

Què va aprendre en aquell primer contacte?
Moltíssim! Als meus 20 anys em van donar l’encàrrec de substituir l’actriu Mercè Sampietro, que aleshores estava embarassada, al capdavant d’un programa que es deia Molt lluny de Manhattan, i de tres hores de durada d’alta cultura i underground. Aquell programa em va ensenyar a fer ràdio i, culturalment, em va enriquir moltíssim.

Finalitzades les pràctiques, el salt a RAC1 va ser imminent?
No, vaig estar molt temps buscant feina i, fins i tot, tenia els bitllets comprats per anar-me’n a estudiar anglès a Oxford. No era allò que més desitjava, però almenys em serviria per allunyar-me de la monotonia que portava aleshores. Però una trucada de Toni Soler ho va canviar tot.

Què li va oferir?
Treballar a RAC1. Inicialment vaig fer-ho durant uns mesos els caps de setmana i, més tard, quatre anys a L’hora del pati, amb l’Albert Om. Tot i que vaig estar uns anys fora, puc dir que soc de l’equip de persones que va estrenar RAC1.

Ara que se celebren 20 anys de RAC1, com s’explica aquest lideratge i la manera en què ha arrelat entre els oients?
El que van fer Eugeni Sallent i l’equip de persones que van idear el projecte va ser oferir un to de ràdio a Catalunya que no existia aleshores. Un concepte de ràdio menys restringida i més natural que la ràdio pública. I aquest és el gran encert de RAC1. L’únic defecte que té RAC1 és el masclisme, perquè sempre ha apostat per veus masculines. És terrible veure els cartells on només hi veus homes per tot arreu i, tot i que és una cosa generalitzada en els mitjans, no hi ha cap mena de voluntat de posar-hi solució.

I quina seria la solució?
Per llei, obligatòriament. I qui no compleixi aquella normativa no pot obrir una emissora, que no pugui emetre o se sancioni directament. Jo no estic a favor de la paritat, sinó de passar per sobre. Com a mínim hi hauria d’haver un 60% de dones i un 40% d’homes per començar a equilibrar les balances de la igualtat. Per tant, hauria de ser una llei i que es complís, ja que ara mateix hi ha una Llei d’igualtat que no es compleix i no passa res.

I quin escenari hi ha actualment?
El sector de la comunicació té el mateix problema que la resta. Actualment, la majoria de redaccions dels mitjans de comunicació estan plenes de dones periodistes que acaben rebent els sous més baixos de la piràmide. I al capdamunt hi ha homes que cobren molt més, alguns d’ells inútils, i que no treballen com ho fan les dones. Aquestes dinàmiques hauríem de començar a modificar-les com més aviat possible.

Creu que hi ha predisposició a canviar-ho a can Godó?
Crec que hi haurà més dones davant del micròfon, però no veig cap voluntat que a RAC1 hi hagi una dona al capdavant de la direcció, per exemple. Ho podríem canviar si hi hagués més pressió, però la majoria és molt obedient i jo acabo sent l’única mosca collonera.

Fa bandera del fet de reivindicar constantment el paper de la dona?
No pas. La meva bandera són les causes perdudes. Com a dona no em queda cap més remei que denunciar el masclisme social. I més encara quan m’he acabat dedicant a l’humor, quan t’has de sentir a dir que les dones no fem gràcia i que no tenim sentit de l’humor. És molt pesat haver-te de defensar sempre, i una injustícia perquè les dones ho patim cada dia en tots els àmbits. El masclisme te’l trobes a tot arreu.

I això fa que, a vegades, el seu discurs sigui borde des de la ràdio?
Sí, perquè a La competència represento un personatge que no permet absolutament res de ningú. Però no tinc cap altra opció. Soc periodista, d’esquerres, i amb un micròfon al davant tinc l’obligació de denunciar-ho. I ser borde no em suposa gaire esforç.

Quin és el paper que té la Natza entre els Òscars?
Soc l’excusa perfecta perquè no ataquin La competència de masclisme recalcitrant i de pollisme, un concepte molt masculí i freqüent de l’ús de la paraula ‘polla’ en el món de l’humor. La meva missió és reduir el volum de pollisme dels dos Òscars i dels guionistes. És una funció molt desagraïda, que m’esgota i no em fa gens de gràcia.

L’única veu femenina a qui podria agafar-se del bracet és l’Angelines.
Sí, però m’hi he de barallar constantment, perquè resulta que enlloc de ser feminista té un paper més masclista que el de qualsevol home. El meu personatge ha anat evolucionant a cop de directe i l’únic que em vaig negar és a fer d’hostessa.

D’hostessa?
Sí, és el paper que se’ns atorga a les dones que fem ràdio amb els requisits de ser simpàtiques i de llegir els missatges als oients… Per a mi, això és fer d’hostessa. I jo m’hi vaig negar absolutament des del primer dia. Davant la meva negativa va derivar cap a un personatge que és tot el contrari a una hostessa.

La competència és el projecte professional del qual n’està gaudint més?
Segur, pensi que jo no he aguantat mai tants anys a la feina com ara. I l’èxit passa perquè tots aportem un aspecte diferent al programa i acaba portant un producte que atrapa i és líder. Amb els Òscars érem amics i ho continuem sent tot i ser molt diferents. I el que més valoro d’ells és el tracte humà, que és el que fa que encara tingui ganes de seguir treballant al seu costat.

Consumeix altres mitjans a banda de la ràdio?
Sí ho faig, és a la carta. Ara bé, l’abocador en la qual s’ha convertit la televisió actual és un aspecte que ens hem de fer mirar tots plegats. Però és tot plegat, des dels informatius fins als missatges de la publicitat. I això té a veure amb què el periodisme està tocant fons fruit de la precarietat laboral.

Per què ho veu així?
És molt gros que s’ofereixin cròniques des de l’estranger a 30 euros! És impossible que la persona que ha de cobrir aquella informació li surti a compte. I davant d’això, què fa el Col·legi de Periodistes? Ni soc col·legiada ni ho seré mai, però quina mena de gremi som? Només sabem queixar-nos quan la policia ens apallissa en les manifestacions, que està molt bé. Ara bé, ens queixem de l’ètica periodística que ens envolta? I dels programes brossa que es fan actualment?

I com ho combat des de dins?
Miri, l’únic periodisme crític que es pot fer actualment és des d’un programa d’humor! Imagini’s on hem arribat. Però al final, a la majoria l’únic que els acaba preocupant és assegurar-se el seu lloc de feina i el sou a final de mes. I aquells autònoms que se’ls paga tan malament acaben acceptant-ho perquè la seva veu sona en un mitjà de referència encara que sigui per 30 euros. El periodisme se n’està anant a la merda perquè no hi ha cap mena de protesta, i això no hauria de deixar-nos indiferents. De fet, l’únic consens que he viscut al llarg de la meva carrera va ser el 8 de març quan les dones de RAC1 vam aturar-nos. Allò em va emocionar.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram