Peyu: “Tot el que havíem de fer amb ‘El búnquer’ ja ho hem fet”

Foto: Joanna Chichelnitzky

Lluís Jutglar i Calvés, més conegut com a Peyu (Les Masies de Voltregà, 1986), és comunicador i humorista, i codirigeix i presenta El búnquer a Catalunya Ràdio juntament amb Jair Domínguez i Neus Rossell. Després de cinc temporades posaran punt final. Va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. En televisió ha col·laborat a Piscina comunitària i Working (Canal Català), Alguna pregunta més? i Està passant (TV3), i ha presentat Bricoheroes i Natura sàvia (TV3). En ràdio va ser col·laborador a El matí i la mare que el va parir (Flaixbac), Fricandó matiner (RAC105), La tribu i El suplement (Catalunya Ràdio), i Versió RAC1. Dirigeix la seva pròpia productora de continguts audiovisuals El Corral. A Comunicació 21, Peyu reivindica continguts audiovisuals de qualitat en català per atraure els més joves.

Cinc temporades a Catalunya Ràdio. El búnquer ha mort d’èxit?
No, i ara! No ha mort, perquè les coses no moren, sinó que s’ha acabat perquè considerem que tot el que havíem de fer amb El búnquer ja ho hem fet. Si faig un exercici d’honestedat i intento pensar per què hauríem de continuar fent el programa, l’única cosa que em ve al cap és per comoditat. I quan les coses es fan únicament per comoditat perden tota la seva essència: per la seva idea original i per saber connectar amb l’audiència.

Aquesta temporada vau començar amb un nou horari. Ha estat un condicionant en la decisió de plegar?
No, perquè abans del canvi de franja horària ja havíem pres la decisió que aquesta seria l’última temporada d’El búnquer.

Definitivament, no hi ha marxa enrere.
No, perquè jo crec que, si ho allargues més, l’humor acaba sent com les matemàtiques. És a dir, els gags tenen una fórmula, em fa molta por que l’audiència se l’acabi aprenent i deixem de ser originals. Per no arribar a aquesta situació, la millor decisió és la que hem pres: acabar-ho deixant-ho a dalt de tot.

Hi hagut alguna opció de renovar, la direcció de Catalunya Ràdio us l’ha posada sobre la taula?
Tothom ha intentat convèncer-nos! Des de la ràdio fins a l’audiència. Ens consta que hi havia oients que volien organitzar-se per manifestar-se. Però és més sa que sorgeixin nous programes i noves veus.

“L’únic motiu per continuar amb El búnquer era per comoditat, i així és quan les coses perden la seva essència”

Amb l’adeu d’El búnquer es trenca un vincle professional amb Jair Domínguez que va començar amb Bricoheroes.
Així és. Quan vam incorporar Neus Rossell a El búnquer va ser perquè ja teníem la sensació que amb 60 capítols de Bricoheroes ja ens ho havíem explicat tot. Imagina’t amb 800 programes d’El búnquer!

Normalment a la gent la fan fora o la conviden a marxar. A El búnquer marxeu vosaltres. No és el món al revés?
[Riu] Sí, normalment és el que passa, però jo ho he fet posant per damunt de tot els meus ideals. Potser m’equivoco i d’aquí a dos anys em lamento d’haver fet aquest pas, pot passar. Però quan prens una decisió sempre corres aquest risc.

Quins han estat els ingredients que han fet d’El búnquer un programa d’èxit?
És la suma de molts factors, però la clau de l’èxit és d’on neix. Si sorgeix d’una idea i d’una il·lusió compartida per un projecte és fàcil que triomfi. En canvi, quan neixen de segons quins estudis i de decisions preses en els despatxos tenen tendència al fracàs. M’ho diu la meva experiència professional. Avui la idea d’El búnquer te la compra tothom, però fa cinc anys no era així, anava a contracorrent del que els teòrics deien que era tendència.

I què era tendència aleshores?
Qualsevol projecte havia de ser dinàmic, a partir d’històries curtes. Ho justificaven dient que l’audiència no té capacitat d’atenció i els joves estan permanentment connectats amb el TikTok. I de cop i volta, plantegem un format de ràdio-teatre amb biografies de 25 minuts de durada que requereixen, sobretot, una certa atenció. Al cap i al fi, quan fas un projecte original i que té una solvència, la gent no és idiota i s’hi enganxa.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Què ha aportat El búnquer en el panorama radiofònic català?
Un to i una manera de fer diferent. A més, El búnquer és el primer programa descentralitzat de la història de Catalunya Ràdio, es transmet més enllà de l’espai físic; és a dir, d’una manera de parlar i de fer, d’entendre què és Catalunya en la seva globalitat. Tot i que cada dia no ho expliquem, és un concepte que es transmet.

Heu patit censura a El Búnquer o algun toc de la direcció de Catalunya Ràdio en alguns dels continguts?
No, a la ràdio tens més llibertat que a la televisió. Possiblement perquè el focus no és tan present. I perquè són massa hores de ràdio com per escoltar-se-les totes! Tinc comprovat que tot el contingut que es fragmenta i acaba a les xarxes socials genera més polèmica, sol transcendir i pot acabar fàcilment amb una pregunta parlamentària a la Corporació.

Heu preparat un comiat al Teatre Tívoli de Barcelona amb una vintena d’actuacions. En què consistirà?
És la gira de comiat del 10 de juny al 14 de setembre. Són onze biografies: de Maradona a Fèlix Millet passant per Joan Carles I i Montserrat Caballé. Uns personatges que no hem fet a la ràdio, perquè en la versió teatral la durada és d’una hora i podem esplaiar-nos molt més.

Què t’emportes d’El búnquer?
Una experiència sensacional. Ara bé, si he de triar, m’emporto el fet d’haver contribuït a crear referents audiovisuals en català per als més joves. Em dono per satisfet que aquests joves d’entre 8 i 12 anys deixin de consumir un paio rebentant globus al YouTube i escoltin el programa. Hi ha pares que ens diuen que El búnquer és l’únic contingut que toleren els seus fills quan van en cotxe i que genera consens familiar. Per a mi és un orgull, perquè és en català. I ho dic perquè jo tinc filles i sé la dificultat que hi ha per trobar continguts de qualitat en català.

“Els gags tenen una fórmula, em fa molta por que l’audiència se l’acabi aprenent i deixem de ser originals”

I què troben aquests joves en El búnquer?
Un punt de gamberrisme que toleren els seus pares i una història que els enganxa. Una biografia no deixa de ser un conte. Avui els mitjans han de ser capaços d’oferir continguts que combinin l’entreteniment i la divulgació. Entretenir per entretenir té una caducitat molt curta, t’ho pots passar molt bé una estona. Si El búnquer fos només per riure l’escoltaria la meitat de l’audiència.

La pregunta del milió: sense El búnquer, què?
A hores d’ara, està tot en l’aire. El meu plantejament inicial era parar màquines i descansar. Portem uns anys molt intensos de feina, i ara m’he embolicat amb l’Albert Pla amb la comèdia Hamlet que escenificarem a partir de finals de maig al Teatre de Calldetenes. Però lluny de parar, el meu equip no deixa de cuinar idees i propostes.

A Comunicació 21 sabem que la teva productora ha presentat una proposta de programa a la direcció de Catalunya Ràdio. Ens pots donar algun detall més?
Hem presentat una proposta, sí. És una idea molt boja que ens agrada a tot l’equip. L’hem plantejada, però s’ha de fer tal com l’hem pensada. Ara estem temptejant si és una proposta viable, però depèn, sobretot, d’una qüestió logística. Si acaba sent viable, tenim números que el projecte vegi la llum.

És una proposta per ocupar la vacant horària que deixa El búnquer?
No depèn de nosaltres, la decisió és de la Corpo.

Som a principis de maig. La decisió ha de ser imminent.
Per la salut de tots, no poden trigar gaire més [riu].

Foto: Joanna Chichelnitzky

El búnquer, com un dels programes de nou format pels quals ha apostat decididament Catalunya Ràdio, ha contribuït a què els joves connectin amb els mitjans tradicionals?
Tendim a menystenir-los, ens pensem que són idiotes i que els hem d’oferir continguts banals sobre ungles i tatuatges, i no és així, ens equivoquem. Per arribar als més joves has d’oferir-los continguts de qualitat.

Durant aquest temps que juntament amb Jair Domínguez heu liderat El búnquer, com heu viscut els EGM?
[Somriu] Si em preguntes quants oients tenim segons l’EGM, no t’ho sabré dir. Ni tampoc he sabut mai el dia que es fan públics. No n’he estat mai pendent, perquè considero que l’EGM és una ficció que ningú vol desmuntar perquè n’hi ha que hi viuen d’aquest sistema arcaic que no té cap lògica. He vist gent discutint-se per un miler d’oients! I potser aquest grapat d’oients és una trucada a la tieta de Tortosa que ha dit per error el nom d’un programa. No té cap sentit, de debò.

Coincidint amb el seu 25è aniversari, RAC1 acaba de sumar un milió d’oients. És molt bèstia sent una emissora en català.
Sí, ho és. RAC1porta molts anys fent molt bona feina, sobretot a l’FM, ja que quant a pòdcasts no es pot dir el mateix. Té uns capitans de vaixell espectaculars, amb un bagatge molt gran. És molt difícil arrencar un programa des de zero i fer-los una mica d’ombra. Ara bé, també tenen hàndicaps. Exceptuant el Vostè primer de Marc Giró, la majoria de programes de RAC1 tenen molts anys, algun dia hauran de canviar.

“Ens pensem que els joves són idiotes i que els hem d’oferir continguts banals sobre ungles i tatuatges, i no és així, ens equivoquem”

Catalunya Ràdio està plantant la llavor per girar la truita i recuperar el lideratge perdut?
S’està fent molt bona feina en l’àmbit del pòdcast. Quant a l’FM, hi ha programes que funcionen molt bé. El suplement amb Roger Escapa és un dels que m’escolto i que està creixent i molt consolidat. Ara bé, la ràdio pública té un pressupost i no pot fer cap bestiesa per fitxar segons quina estrella, que sí que ho pot fer RAC1.

La ràdio en català, que cada cop suma més oients, viu el seu moment més dolç?
No ho sé. Qui es cregui l’EGM, és un moment dolcíssim per la ràdio en català, però jo no me’l crec [riu].

Tu ets especialment un activista de la llengua catalana. Com veus que l’ús del català al carrer cada cop sigui més baix?
Soc pessimista i em fa patir molt. La gent jove no té la consciència de defensar res. No hi ha memòria ni interès. Amb la meva filla de 6 anys hi parlo molt, li explico la importància que té que fem ús del català.

“L’EGM és una ficció que ningú vol desmuntar perquè n’hi ha que hi viuen d’aquest sistema arcaic que no té cap lògica”

T’has convertit en un dels referents de l’humor en català. Qui posa els límits de l’humor en els mitjans públics?
Primer, tu mateix. Els límits de l’humor canvien en funció de qui t’escolta o qui et veu. En els meus cercles íntims, quan conec la persona que ho rep i la seva realitat, puc transcendir tant com vulgui. Ara bé, quan no saps qui tens a l’altra banda, sempre poses una mica el fre, perquè no pretenc ofendre. Dit això, més enllà del sentit comú, a la ràdio o a televisió no tinc un òrgan sensor. Però no m’he trobat amb situacions flagrants.

Amb Bricoheroes vas viure alguna situació polèmica.
Sí, sobretot provocada pel moment polític. Tot i que no hi ha cap ordre, la tendència que hi ha avui és que els catalans independentistes som inofensius. És millor deixar-los dir perquè tampoc aniran enlloc ni tindran capacitat per mobilitzar-se. En canvi, en el moment de Bricoheroes, la situació estava més calenta.

Era en ple procés, tot estava més a flor de pell.
Hi havia personatges com Anna Grau, de Ciutadans, que va agafar-la amb nosaltres. Una fixació que responia a tallar de soca-rel aquella gent que té una manera d’entendre Catalunya i que podia ser un referent per a la gent jove. Això els espanta més que un “puta Espanya” que puguis dir un dia, ja que no passa d’anècdota, no va més enllà. Gràcies a Déu, Grau ja ha desaparegut del panorama polític per la nostra salut.

Vist des de la distància i com a humorista, quina mirada hi poses a l’afer Zona Franca amb Joel Díaz?
No ho havia valorat mai, encara. Va ser una cadena de males decisions que ens va deixar en un terreny molt trist. Primer, era un guió que portava una gràfica que ja s’havia revisat i aprovat. A posteriori, algú es queixa i desencertadament hi ha algú que fa cas a aquell qui es queixa. Quan fas un pas enrere, et deixa en un terreny molt ridícul. Tots fem bandera de la llibertat d’expressió, posem en marxa un late night transgressor, però ho serà fins a aquesta línia. Va ser molt estrany.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Amb l’augment de l’extrema dreta, l’humor corre perill o és més necessari que mai?
L’humor sempre és necessari. I el que seria necessari és que algun moviment polític contrarestés l’extrema dreta, que no ens ho deixin tot a càrrec dels humoristes [riu]. Avui no hi ha cap alternativa política atractiva i, per això, l’extrema dreta continua a l’alça.

Quim Masferrer i Peyu són dels referents de l’ecosistema comunicatiu català amb un distintiu molt identificat: que sou de comarques. El país –sobretot la gran Barcelona– ha superat el menyspreu que, a vegades, genera tot allò relacionat amb el territori i l’etiqueta de ‘poble’?
Hi ha gent que es pensa que Catalunya acaba a la Meridiana i la resta del país és com un parc temàtic per als caps de setmana. La Cerdanya no és un lloc per llogar Porsche Cayenne i beure gintònics, sinó un territori de sector primari amb uns pagesos que s’intenten guanyar la vida. En aquest cas, Quim Masferrer i molts d’altres intentem aportar un to, una visió i una manera diferent de veure el país. Sempre s’havia vist els de poble com els tontos, però sortosament cada cop passa menys. Espero.

Anem al teatre. Què t’uneix amb l’Albert Pla?
M’uneixen moltes coses. Una d’elles és una gran passió creativa. L’Albert és molt treballador, té moltes inquietuds artístiques i d’innovar. Ens uneix una manera d’entendre la feina on prioritzes un projecte on hi hagi bon rotllo més que el resultat econòmic.

“A Catalunya tenim un problema: la gent no sap anar al teatre”

El teatre a Catalunya viu el seu moment més dolç?
Podem aplicar el mateix que et comentava de l’EGM [riu]. Si no, parleu-ne amb les companyies que s’arremanguen, que recorren el país en furgoneta i que els mateixos actors són els qui munten l’espectacle. L’ofici d’actor és precari i el teatre està fotudíssim, com sempre. Si l’Albert Pla i en Peyu, que són coneguts arreu del país, s’uneixen i fan un espectacle, i la feina que tenim! A Catalunya tenim un problema: la gent no sap anar al teatre. Costa molt canviar aquesta tendència.

Has promogut diverses campanyes per descentralitzar el teatre a Catalunya i que arribi a comarques. Per què ho has fet?
Per canviar el marc mental de la gent i, sobretot, per visibilitzar que la cultura no només hi té cabuda a Barcelona. Estem molt orgullosos amb la campanya de L’il·lusionista aplegant més de 12.000 persones a Calldetenes. Amb l’entrada, la gent tenia descomptes en diferents espais de la comarca, cosa que n’ha sortit beneficiat tothom. A més, hi ha una altra realitat: hi ha catalans que se senten expulsats de Barcelona.

Què vols dir?
Si vius fora de l’àrea metropolitana i has d’anar al teatre a Barcelona, et trobes amb molts inconvenients: des d’aparcaments amb preus abusius, amb restaurants que no t’atenen en català, que pagues més i menges pitjor. I amb això no pretenc criticar Barcelona, sinó el model en què s’està convertint la capital del país. No passa només a Barcelona, sinó a les grans ciutats del món. El problema és la globalització, que s’està carregant el paisatge humà de les ciutats del món.

No ets partidari de la globalització.
Ni gota. Avui el més modern és ser el més nacionalista i tancat de mires del planeta. És a dir, en contra del monstre del capitalisme i de la globalització, avui té més valor que mai allò antic. Si ho fiem tot a la globalització, tot serà igual a tot arreu, res tindrà cap encant.

Augusto Magaña: “Si no fos per Línia, molts col·lectius de la gran Barcelona serien completament invisibles”