Ramon Besa (Perafita, 1958) és un dels periodistes esportius de Catalunya de més prestigi. Després d’una llarga trajectòria al capdavant de la secció d’esports d’El País, també exerceix com a professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. L’any passat va ser distingit Premi Nacional Comunicació per la Generalitat i investit doctor honoris causa per la Universitat de Vic. També ha rebut els premis de periodisme Ciutat de Barcelona (2000), Quim Regàs (2008) i Manuel Vázquez Montalbán (2009). A Comunicació 21, Besa traça els ingredients del seu univers particular: Perafita, el periodisme, el Barça i la universitat.

Fa mig any va rebre el Premi Nacional de Comunicació. Va ser la cirereta del pastís de la seva trajectòria?
Així ho entenc i és com haver fet el cim. El vaig rebre amb molta satisfacció, perquè rebre un reconeixement de la màxima institució del país és molt gratificant tenint en compte que, a més, em sento català i catalanista. Va ser una gran sorpresa, perquè aquestes distincions sempre van adreçades a periodistes que toquen els àmbits de política o economia i jo soc d’esports. Tant de bo aquest premi serveixi per dignificar el periodisme esportiu.

Per què va triar el camí del periodisme?
Perquè vaig decidir no ser pagès. El meu pare volia que fos pagès i la meva mare desitjava que estudiés qualsevol altra cosa perquè no fos pagès. La mare em va animar que estudiés per exercir com a advocat o arquitecte. El desencís amb la mare va arribar més tard quan li vaig dir que volia fer de periodista. Ella considerava que era una feina que no tenia cap reconeixement.

Com s’ho va fer per convèncer la mare?
El mèrit va ser d’un mestre gallec, Carlos Pérez Barrio, qui va convèncer la mare que jo podia guanyar-me la vida lluny del poble. En aquells temps, els mestres tenien molt pes en les famílies. Ell em va despertar la curiositat per fer el pas de marxar de Perafita i guanyar-me la vida. Li estic molt agraït.

Quins van ser els primers indicis que van marcar el seu interès per la comunicació?
El que m’allunyava de ser al camp amb el pare ajudant-lo amb el bestiar era que preferia ser a la plaça del poble parlant amb la gent o escoltant les notícies de la ràdio. Allà em vaig donar compte que volia dedicar-me al periodisme. I de fet, és l’únic que he sabut fer fins ara.

Tot i no haver-se dedicat al camp, s’estima l’ofici de pagès.
Sí, molt. Bàsicament perquè és el cordó umbilical que m’uneix amb el meu pare. L’herència que em va deixar van ser les terres de la família. Li diré més, soc un dels fundadors d’Unió de Pagesos, que vam impulsar l’any 1979 a l’Espluga de Francolí. Per tant, el meu lligam amb la terra continua intacte.

Actualment s’hi perd sovint per Perafita?
Sempre que puc i sobretot quan estic estressat de la feina i de Barcelona. És la meva clínica particular que em servei per desestressar-me. El poble em permet passejar, badar, observar… Allà soc un més i participo de les activitats sempre que la feina m’ho permet. A Perafita soc el fill del Cal Cutret, allà no soc periodista. Tot i néixer a Vic, sempre dic que soc de Perafita. Aquest sentit de ser i de pertànyer a espero no perdre’l mai.

Vostè comença la seva carrera com a periodista esportiu al diari Avui.
Sí, mentre vaig treballar com a corresponsal en diversos mitjans a Osona no m’havia plantejat mai que volia dedicar-me als esports. Ramon Serra, que aleshores era cap d’esports del diari Avui, em va oferir una plaça que havia quedat vacant a la redacció de Barcelona. Després de superar un procés de selecció i sortir-ne escollit, vaig endinsar-me per primera vegada en el món dels esports.

Fins que ve el gran salt a El País amb un repte afegit: escriure en castellà.
Va ser un pas molt difícil perquè la meva llengua sempre havia estat el català. L’únic lligam que havia tingut amb el castellà havia estat l’estima que havia rebut durant l’etapa com a estudiant al seminari de Vic a través de la literatura espanyola. Així que vaig demanar-los a Emilio Pérez de Rozas, qui m’havia fitxat, i José María Sirvent que em parlessin en castellà. Em vaig comprar llibres de sintaxi en castellà i vaig haver de fer una immersió a la inversa de la que es fa a Catalunya.

Què va canviar a la redacció d’esports d’El País des que en va assumir el lideratge?
Un dels trets diferencials que vam poder establir és que, en lloc d’estar distribuïts per centres de poder, ho està per temàtiques. Qui es dedica a la Fórmula 1 ho fa sempre encara que resideixi a Santander o a Madrid. I així amb tots els esports. Una estratègia que ha reforçat el meu discurs professional.

Què ha aconseguit amb aquesta estratègia?
Ha permès que el subjecte sempre sigui el partit i no pas els equips. En un Barça-Madrid el més rellevant és què ha passat durant el partit. No puc negar que tinc una proximitat amb el Barça, així es crea un conflicte emocional a partir de l’autocensura i en l’intent de dissimular que tens una afinitat amb el Barça, perquè aquella crònica també la llegiran els lectors de Madrid. La clau és trobar l’equilibri sabent per a quin mitjà treballaves.

Barça i Madrid ho monopolitzen gairebé tot.
Des que el diari Sport va apostar pel Barça i, més tard, el diari As pel Madrid, la premsa de club domina per sobre de la premsa esportiva. La rivalitat esportiva a la vella Europa és molt més accentuada que als Estats Units. Un partit de bàsquet de l’NBA entre els Lakers i els Celtics no juguen Los Angeles contra Boston, sinó els Lakers contra els Celtics. A la vella Europa en la rivalitat dels clubs s’hi barregen moltes més connotacions. És una altra cultura, dos mons molt diferents.

Sempre hi ha hagut una tendència a menystenir el periodisme esportiu.
Sí, i ara ha passat de ser anònim a ser reconegut. I això li dona un valor afegit. És el cas d’Antoni Bassas o Jordi Basté, periodistes que són en la primera fila de la informació general i que van formar-se en els esports. La premsa esportiva et dona eines que no fan la resta de seccions: capacitat de relat, vertigen, improvisar i rapidesa. Des de la irrupció del món digital, els periodistes esportius van un pas endavant de la resta.

I la resta?
La premsa política s’ha futbolitzat i, curiosament, en allò que el periodisme esportiu ha anat fugint en els darrers anys per apropar-nos al periodisme polític i econòmic, ara el camí és a la inversa. El llenguatge que havia enterrat el periodisme esportiu s’aplica ara en el periodisme polític amb els termes de guanyar, perdre, rivalitat o intoxicació.

A banda dels continguts, el que sí que ha canviat la professió és la dinàmica de treball arran de l’aparició del format web.
Moltíssim, perquè han canviat els models de negoci i de producció. Abans treballàvem per elaborar un diari i ara s’hi sumen una multitud de continguts. Abans el vertigen era a l’hora d’enviar el diari a impremta que la competència no publiqués un tema que t’hagués passat per alt. Ara l’edició digital menja 24 hores al dia. I això fa que treballis amb una tensió molt més gran.

La seva vida periodística ha anat lligada al suport paper. Els experts asseguren que els diaris tenen els dies comptats.
Defenso els diaris aferrissadament perquè jo m’he alfabetitzat amb el paper. Formo part d’una generació en què és tan important una portada com un breu. M’agrada consumir els diaris perquè classifica les notícies. I determinen si es col·loquen en una secció o en una altra, en una pàgina parell o senar, a portada o a un breu. Això m’ha permès discernir entre allò important i banal.

En què ha canviat aquest paradigma?
Els webs són una gran calaixera que canvien constantment. I per això dic, si el paper ha de morir, que mori. Ara bé, davant d’un hipotètic escenari en què el món digital acaba amb el paper, reivindico que la mateixa informació que es fa en paper s’apliqui en el format web.

Què troba a faltar en els continguts digitals respecte als diaris?
El periodisme que s’usa al món digital és més fràgil i més intranscendent. S’ha contagiat massa de les xarxes socials amb notícies curtes i canviants, on no hi ha espai per als reportatges. Tot passa més desapercebut.

Les xarxes socials han millorat o han empitjorat el periodisme?
Com tot, has de saber triar. Com a l’hora d’anar a un quiosc i decidir quin diari compres. Són necessàries i tot depèn de com les utilitzes. En el futbol s’ha generat un conflicte si el VAR és bo o dolent. El VAR per sí sol és inofensiu, el problema és qui l’usa. Per tant, la utilització pot arribar a ser perversa i sempre s’ha de trobar l’equilibri. Hi ha molts periodistes que sobreviuen fora de les xarxes.

No és el seu cas, que és actiu.
Sí, hi trobo bona informació i m’ajuda, però a la vegada, també m’emporto disgustos perquè et desacrediten i et diuen el nom del porc. Això et fa sentir més vulnerable i fràgil. Abans quan algú se sentia ferit amb alguna publicació, o si la informació no es corresponia amb la veritat, la resposta era a través d’una carta al director. Ara la rèplica és immediata. Això fa que t’exigeixi molt més la feina. De les xarxes el que no accepto és el perfil anònim i els trols, perquè ni els pots identificar ni pots establir una conversa normal. I en canvi soc molt a favor d’aquells que tenen cara, nom i et poden ajudar a millorar en la feina.

Vostè compagina la feina exercint com a professor a la universitat.
Sí, perquè necessito molt més els alumnes que ells a mi! I és així perquè la meva generació de professors ha caducat. Si han canviat els models de negoci i de producció i s’han de reinventar, la universitat també ha de repensar quin professorat necessita a l’hora de formar els nous estudiants.

I com ho hauria de fer?
Sabent què pensen aquells estudiants que comencen i acaben la universitat. Ells no són els culpables, sinó que és fruit del sistema i d’allò que hem fet entre tots. I això només ho puc fer des de la universitat. Si jo em quedo a la redacció del diari dient que el jovent d’avui penca menys i que és més dispers acaba sent un discurs massa simplista.

El periodisme sempre ha tingut un aspecte vocacional. Encara es conserva?
El periodisme està perdent l’efecte vocacional i tendeix a estandarditzar-se. El periodisme ofereix llocs de treball a professionals que aspiren a tenir una feina molt més estable. I això n’ha contribuït la comunicació corporativa i publicitària, que s’adequa millor als horaris que exigeixen els mitjans convencionals.

Aquesta tendència implica que el periodisme convencional està en crisi?
Sí, perquè cada cop es fa menys periodisme de carrer. I és fruit de dos motius: les empreses ja no contracten i cada cop hi ha menys professionals que accepten el fet de quedar-se més tard a treballar o tenir menys vacances. Aquest era el divertimento del periodista convencional i que avui, malauradament, s’està perdent. I això implica que cal reinventar la carrera. D’aquí ve que necessito els estudiants per saber interpretar el que per a ells és prioritari. I molt possiblement no tindrà res a veure amb el que hem viscut fins ara.

Hi té a veure la precarietat laboral?
Sempre ha existit, però ara més que mai. Ara bé, els joves d’avui estan més ben preparats per afrontar la fragilitat.

Vostè porta tota una vida en la mateixa empresa.
Sí, suposo perquè té a veure que soc molt sedentari i conservador. Estic casat amb el meu primer amor, continuo vivint al mateix pis que em vaig comprar a l’arribar a Barcelona i sempre que puc m’escapo a Perafita perquè penso que és el millor poble del món. Algú pot pensar que soc avorrit, però aquest avorriment em dona seguretat i confiança. He tingut altres ofertes, però a El País sempre m’he sentit bé i recompensat.

Una oferta ha estat dirigir la comunicació del FC Barcelona?
Sí, aquesta proposta l’he rebuda de diferents directives, però jo no serveixo per ser director de comunicació del Barça. No sé fer comunicació corporativa i no m’hi veig capaç. On soc molt feliç és en una redacció de diari, seguint l’actualitat del Barça i havent pogut assistir a mundials de futbol o jocs olímpics.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram