El Consell de l’Audiovisual de Catalunya realitza una tasca tan necessària com sovint qüestionada. Ara, a més, amb la crisi econòmica i del sector, la irrupció de les noves tecnologies, la incorporació de nous actors i els nous hàbits de consum fan que a l’organisme regulador se li giri encara més feina. De tot plegat en parlem amb Roger Loppacher i Crehuet, president del CAC des de juliol de 2012.

Des que va assumir la presidència del Consell, s’ha incidit molt més a controlar i regular els continguts que emeten les televisions, s’han incrementat les actuacions i s’han obert més processos sancionadors.
Tenim dues línies d’actuació en aquest àmbit. Una és en els continguts d’aquelles televisions que emeten sense títol habilitant; són una xacra pel que fa als menors, perquè ofereixen uns continguts que normalment són esoterisme i eròtics, i es fa en horari protegit. En aquesta qüestió som absolutament bel·ligerants, de tal manera que hem obert 18 expedients sancionadors, dels quals hem aplicat unes sancions en conjunt d’1.760.000 euros. Alhora, per primera vegada, hem resolt el tancament de quatre d’aquestes emissores, i en tenim cinc més en marxa. Per tant, estem absolutament determinats a acabar amb les televisions pirates amb continguts contraris a la normativa, perquè nosaltres podem actuar sobre continguts, no sobre els canals que emeten sense títol habilitant, cosa que fa la Secretaria de Comunicació de la Genera­litat.
L’altre tema en el qual també hem volgut incidir és en aquells continguts que s’emeten des de televisions estatals que poguessin afectar sobretot a menors; considerem que determinats programes no es poden emetre en una franja horària superprotegida. Aquí no podem obrir expedients sancionadors, però hem actuat posant-ho en coneixement, al principi, del Ministeri d’Indústria, que era l’organisme competent, i ara de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Creiem que la nostra actuació ha estat eficaç perquè hi ha hagut correccions en aquest sentit.

De fet, des que la CNMC ha assumit aquesta competència s’han obert força expedients sancionadors.
Són bastant més actius, però una part també ve de la nostra actuació en aquest tema, que després Competència ha recollit.

Així doncs, les denúncies sobre continguts de TV estatals fetes pel CAC es van tenint en compte?
Sí, s’han obert alguns expedients sancionadors sobre actuacions que havia iniciat el CAC, agafant com a base el nostre expedient, que està molt ben documentat i format, en què se citen els articles o preceptes de la llei general de comunicació audiovisual que es creu que s’han infringit. Això permet d’una manera raonable obrir l’expedient sancionador corresponent. No tenim competències per sancionar, però sí per instar perquè s’adoptin aquelles mesures que es creguin convenients.

El criteri quant a la senyalització de les edats, però, en alguns casos és diferent.
Nosaltres som més estrictes quant a senyalització, hi ha continguts que ells consideren no aptes per a menors de 13 anys i nosaltres creiem que no ho són per a menors de 7. El tema de la senyalització s’està parlant a través d’una comissió, en la qual participem la CNMC i el CAC, per veure com podem adequar-la. No és un tema estrictament estatal, també s’està debatent a Europa, on també preocupa. És veritat que les cultures són diferents, però crec que la senyalització s’hauria d’intentar homogeneïtzar dins l’àmbit europeu.

Precisament perquè les cultures són diferents, no serà fàcil.
No ho serà, però crec que es podria trobar un mínim comú denominador.

Quan podria estar enllestit?
Les últimes informacions que tenim és que la Directiva de serveis de comunicació audiovisuals es revisarà el 2015, com a tard el 2016. Seria el moment en què es podria incloure el tema de la senyalització, si hi hagués acord entre les diferents parts.

ELS NOUS ACTORS DE L’AUDIOVISUAL

La irrupció d’internet ha deixat la normativa audiovisual una mica desfasada…
És cert, en l’última reunió de l’EPRA (Pla­taforma Europea d’Autoritats Regulado­res), a Geòrgia, es va palesar l’existència de tots aquests serveis de continguts sota demanda que no se sap ben bé si estan sota la Directiva de serveis de comunicació audiovisuals o no. Aquest és un dels temes que es demana aclarir. Des del CAC estem treballant en com podem començar a ana­litzar continguts, preferentment aquells que siguin perjudicials per als menors: pornografia, violència extrema, racisme, xenofòbia, etc. No inventem res, tenim un conveni amb la Bayerische Landeszentrale für neue Medien (BLM), el nostre equivalent a Alemanya. Hi tenim molt bona relació, i a partir de la seva experiència volem treballar en aquest tema en tres línies: anàlisi dels continguts, filtres de control pa­rental i alfabetització mediàtica i audiovisual.

En el control de continguts no adequats a internet, les dificultats seran molt més grans.
Sí, evidentment no hi ha un horari d’emissió, però podem veure quin tipus de senyalització es podria posar i el tipus de recomanacions que es podrien fer en el servidor per veure quines actuacions es fan sobre aquesta qüestió. Com diu el president de la BLM, el futur ja és aquí. On hi ha les fuites de control no és a la televisió tradicional, que està més o menys reglada, amb algunes excepcions. En canvi, a la xarxa és on hem d’esmerçar tots els esforços, i és el que farem. A partir d’aquest any ens estem centrant en l’àmbit dels continguts a internet.

En el panorama audiovisual estan agafant molt pes les operadores de telecomunicacions, que a més també són proveïdores de continguts. Ens en faria falta una de catalana?
No és fàcil. Si n’hi hagués una, seria benvinguda, però és complicat, perquè el que s’està fent és un procés de concentració d’operadores de telecomunicacions. A tot Europa la consideració és que hi ha un excés d’operadores. Per tant, crec que se­ria perfectament factible, però no sé si el mercat dóna per a tantes operadores.
L’altre tema, que a nosaltres sí que ens preocupa extraordinàriament, és si hi ha continguts propis en català en la seva oferta. El canvi de consum fa que la televisió tradicional perdi pes, i estan entrant nous actors en l’àmbit dels continguts audiovisuals: des d’internet, com ara Netflix, Apple TV o Google TV; els propis fabricants, com Samsung i Sony; i finalment les operadores de telecomunicacions. Tot això va en detriment de l’oferta clàssica i tradicional, i molt particularment de la catalana, i si afinem una mica més de l’oferta de servei públic en català. Aquí hem de veure com podem consolidar i enfortir la nostra oferta. És un repte important. El Parlament ens ha encarregat la realització del Llibre blanc de l’audiovisual, i aleshores veurem quines possibilitats hi ha de fer front a aquesta situació.
Aquest no és un repte només català, també passa a altres llocs. El regulador noruec exemplificava en una reunió que estem en una situació en la qual tenim una casa amb finestres i portes, però sense parets, i aleshores penetra tot. En el seu cas, a més, tenen un millor coneixement de l’anglès, així que els productes anglosaxons els consumeixen d’una manera molt més fàcil, i per tant els productes locals van perdent pes. El repte és veure com es pot consolidar l’oferta pròpia, i després l’oferta pròpia de servei públic. En el nostre cas, al no tenir un Estat propi, l’oferta que ens arriba encara és més potent.

“La penetració de la TV de pagament a l’Estat espanyol és baixíssima, però és que a Catalunya encara és més petita. Una oferta en català podria ser un impuls per aconseguir que hi hagi més gent que s’hi aboni”

Amb la CCMA pràcticament en solitari no en tenim prou…
En el Fòrum de la Comunicació, el director general de Telefónica a Catalunya, Kim Faura, va dir que mirarien de buscar continguts en català per a la seva oferta. Nosaltres insistim públicament i privada en què augmenti, també pel que fa a les transmissions dels grans esdeveniments esportius. Abans eren en obert i TV3 n’oferia bona part, però ara cada vegada l’oferta és més reduïda. Per tant, hem d’aconseguir que hi hagi una oferta en català en tancat, i no només en llengua, sinó també en llenguatge, amb perspectiva. Aquest és un dels reptes que tenim i al qual volem intentar donar resposta amb el Llibre blanc. El diag­nòstic és clar, les solucions són més difícils, però les començarem a treballar.

Algunes televisions estatals han emès transmissions esportives en català utilitzant el sistema dual, però les operadores de telecomunicacions no ho tenen previst.
Aquest és un dels temes que ens preocupa extraordinàriament. Crec que Telefó­nica, que s’està consolidant com una de les operadores principals en aquest àmbit, ha de fer un esforç. La penetració de la televisió de pagament a l’Estat espanyol és baixíssima, però és que a Catalunya encara és més petita. Una oferta en català podria ser un impuls per aconseguir que hi hagi més gent que s’hi aboni.

Després de sis anys de TDT, es pot considerar un fracàs la seva implantació?
Jo no seria tan crític. La TDT ha permès una oferta espectacular. El tema és si el mercat l’ha pogut absorbir, perquè hi ha hagut la crisi, i ha afectat molt. Però l’oferta s’ha ampliat. Qualitativament? Això ja és més discutible. Nosaltres considerem que alguns productes són de qualitat molt dubtosa.

LES DIFICULTATS DE LA TDT LOCAL

En la TDT local han tancat alguns canals i d’altres ni tan sols han arribat a emetre…
Amb la crisi, la TDT local ha patit d’una manera extraordinària. En determinats casos la inversió publicitària ha arribat a baixar fins al 70%, i això ha impactat molt negativament.

No s’hauria de repensar el mapa de la TDT local?
S’ha de repensar, el que passa és que el conjunt de Catalunya és molt divers: una cosa és l’àrea metropolitana i l’altra les singularitats territorials de la resta. S’ha de veure si les demarcacions són sostenibles, en el sentit de si el mercat publicitari que hi ha en les actuals dóna per tenir una TDT local i també per a quantes. L’excés d’oferta el que ha fet és, poc a poc, anar-ne penalitzant algunes. També hauríem de pensar que, si finalment hi ha recuperació econòmica i la inversió publicitària retorna, això podria consolidar alguns projectes que siguin bons i raonables.

Però per molt que es recuperi la inversió publicitària, la despesa és molt major que en analògic, molts canals locals, d’entrada, ja no eren sostenibles.
És veritat, i això ens ha de comportar repensar el mapa. Però crec que si no és per la caiguda tan brutal de la inversió publicitària, moltes que han hagut de plegar es podrien haver mantingut bastant millor.

També hi ha la disminució de recursos dels ajuntaments.
Evidentment, la crisi ha provocat la caiguda tant dels ingressos estrictament publicitaris com dels ajuts o subvencions dels ens locals. L’element de proximitat és realment important. En el sistema català de comunicació hem de tenir uns bons prestadors nacionals, però també una xarxa local que doni aquesta informació de proximitat, perquè això sí que no es trobarà enlloc. I moltes vegades pot ser també un contingut diferencial que ens permeti tenir una audiència. Al CAC estem treballant ara en un estudi de la TDT local, que incorporaríem al Llibre blanc.

Els continguts d’algunes televisions locals no compleixen amb la concessió… Se les controla tant com a les que no tenen llicència?
Hi ha emissores que tenen uns compromisos que d’altres no tenen. Amb els recursos que tenim, crec que és lògic i coherent, estem més centrats en l’àmbit d’allò que és Televisió de Catalunya, molt concretament amb el tema del pluralisme, amb un informe mensual molt documentat i ben valorat que pren molt de temps; a més tenim l’anàlisi de les ràdios d’àmbit nacional, així com la televisió privada també nacional. Això fa que a les locals no els dediquem tot el temps que ens agradaria, i pot ser que algunes facin continguts diferents dels quals estrictament s’han compromès.
Però en general, els continguts de les locals que emeten amb títol habilitant són raonables. Sobretot si ho comparem amb les pirates. Si és legal, paga les seves taxes, té la seva concessió i, a més, té una competència il·legal amb continguts contraris a la normativa, s’ha de buscar un punt d’equilibri. És una de les idees de quan vaig arribar al CAC: primer hem de penalitzar aquelles cadenes que no tenen llicència. Si dius que emeten sense concessió però fan uns continguts d’una gran qualitat, però no és així, precisament són els canals que fan continguts d’esoterisme i eròtics.

“El CAC té la voluntat d’impulsar la regulació del mitjans comunitaris, que penso han de tenir un espai en l’àmbit audiovisual”

TRANSMISSIONS DE LLICÈNCIES

Darrerament hi ha hagut diversos traspassos de llicències de TDT local.
No tants com la idea que es té, potser més a partir d’ara. Hi ha hagut alguns tancaments de canals, altres que no han emès –actualment ho fan poc més de la meitat–, però transmissions no n’hi ha hagut tantes perquè, precisament per la crisi, era poc atractiu. La qüestió és si a partir d’ara pot ser més atractiu i comença a haver-n’hi més. S’ha de tenir en compte que en la normativa catalana no estan previstes, i que és a partir de la Llei general de la comunicació estatal de 2010 que es tenen en compte les transmissions i arrendaments. És un tema que no deixa de preocupar-nos.

Entre els arrendaments destaca els d’El Punt Avui a Canal Català, que emet els mateixos continguts per a les diferents demarcacions, cosa que la normativa no permet.
El Punt Avui haurà de fer necessàriament programació de proximitat, perquè té la concessió de diverses freqüències, no una de nacional. Això li permet fer un 25% de programació en cadena i una altra part de sindicada, la resta ha de ser de proximitat. Hauria de començar ja a fer aquest tipus de continguts en desconnexió, i crec que així serà. També per al propi negoci, perquè emetre en cadena també penalitza la possibilitat d’agafar publicitat local, perquè la d’àmbit nacional ja la perceben TV3 i 8tv.

El pastís publicitari és limitat…
El 92,8% de la publicitat en l’àmbit de l’Estat està en mans del duopoli que representen Atresmedia i Mediaset. Una altra de les preocupacions és que el mercat publicitari català és molt petit, i és més petit del que hauria de ser. El mercat català és molt més ampli, però el mercat publicitari, sobretot de televisió, és reduït. Per a TV3 i 8tv realment hi hauria possibilitats de tenir més recursos publicitaris.

En ràdio el mercat una mica més ampli.
Sí, però també la competència estatal és important. El mercat de ràdio està una mica més estabilitzat, no té les incerteses del televisiu, amb aquests nous actors globals que a poc a poc et van erosionant el mercat.

LA REGULACIÓ DELS MITJANS COMUNITARIS

Els mitjans comunitaris estan reconeguts però no regulats, una qüestió que ja seria hora d’anar solucionant.
Evidentment. És un tema que no s’ha afrontat, crec que com a conseqüència de la situació de crisi, amb la qual els mitjans –diguem-ne convencionals– patien una situació molt difícil. Suposo que introduir mitjans comunitaris ho feia més complicat. Però és un tema en el qual el CAC té la voluntat de, si més no, impulsar la regulació d’aquests mitjans, que penso han de tenir un espai en l’àmbit audiovisual. No és fàcil, perquè l’oferta és tan àmplia, que fer-se un espai no és senzill, però ha d’haver-hi una regulació que permeti els mitjans veritablement comunitaris tenir una adequada presència amb la seva oferta, que moltes vegades és complementària del servei públic.

Alguns d’aquests mitjans han patit sancions i precintaments…
No és competència nostra, sinó de la Secretaria, nosaltres sancionem continguts. El que sí és veritat és que s’ha de regular, perquè si no estan en una situació que en podríem dir al·legal. Crec que s’han de fixar els objectius en aquelles emissions sense títol i que a més fan continguts contraris a la normativa.

Entitats del tercer sector i el Sindicat de Periodistes reclamen un terç de l’espai radioelèctric per als mitjans públics, un terç per als privats i un terç per als comunitaris.
Tot es pot comentar, però no sé si realment els mitjans comunitaris poden omplir aquest terç. En el cas de la televisió, fer-ne és car i tenir una oferta mínimament de qualitat per omplir aquest espai no és fàcil, i cal tenir en compte que l’espectre és limitat. És un tema per parlar, però el que sí està clar és que s’ha de regular i donar sortida a aquests mitjans. Després l’espai ja es veurà en funció de l’oferta que hi hagi.

El Consell periòdicament publica informes amb recomanacions sobre la representació dels joves o les persones grans a la televisió, els immigrants, la violència masclista… Els mitjans en fan cas?
Sí i ha tingut una evolució positiva. Ha anat millorant, però ho fa lentament, re­quereix temps. Aquí mirarem d’obrir el fo­cus, perquè ens centrem bàsicament en els mitjans catalans, que no són precisament els que estan en pitjor situació en aquestes qüestions. Per exemple, en el tema de la violència de gènere, voldríem veure quin és el tractament que es dóna a les tertúlies, i si poguéssim, analitzar no solament les d’aquí. Perquè sí que ens trobem que als informatius pot estar ben tractat, però en les tertúlies dels magazins això pot canviar, i ho volem veure per buscar-ne la correcció.

El CAC també treballa en l’alfabetització mediàtica…
Estem construint una gran campanya sobre aquest tema. Vam signar un conveni amb el Departament d’Ensenyament per treballar-hi, i volem desenvolupar l’alfabetització me­dià­tica amb continguts dirigits a professors, pares i menors. L’objectiu és introduir-la al currículum, però això és difícil, perquè ja hi ha moltes matèries. Volem començar in­tro­duint l’alfabetització de manera més informal, i, en això estem treballant amb el Departament.

EL QÜESTIONAMENT DE LA FIGURA DEL CAC

El fet que l’Estat no tingui un ens regulador equivalent al CAC, dificulta o facilita la feina?
Crec que la dificulta, perquè realment faria falta una actuació més activa, tot i que des que se n’encarrega la CNMC ha incrementat. Però, per exemple, així com nosaltres fem un informe sobre el pluralisme, ells no. Crec que s’hauria de vetllar més per un cert pluralisme del conjunt de les televisions estatals. També en tema de menors podrien tenir algun tractament millor. Dit això, fa poc tems que la CNMC se n’ocupa i crec que anirà incrementant les seves actuacions. Una altra cosa que s’ha de tenir present és que la Subdirecció del Sector Audiovisual hauria de tenir la seu a Barcelona, tal com preveu la llei. Esperem que així sigui, la qual cosa permetria tenir unes relacions més fluides, tot i que ja hi són.

Algunes de les actuacions del CAC han estat força qüestionades des de diversos àmbits, però també la pròpia existència de l’ens. Des de dins, com es viu?
Amb absoluta tranquil·litat. De vegades pot sorprendre, perquè és un organisme que existeix arreu d’Europa. Tots els països tenen el seu ens regulador: n’hi ha alguns que tenen una gran independència, crec que la nostra és de les més elevades, i n´hi ha d’altres que en tenen menys. Amb diverses modalitats i intensitats, però tots tenen un regulador, des del darrer país constituït a la Unió Europea, Montenegro, fins als de més tradició com França i el Regne Unit.
Entenc que per motius diversos hi hagi gent que ho plantegi… Per als prestadors, que hi hagi un control sobre ells no els entusiasma, i després hi ha altres grups i organitzacions amb interessos determinats, però no hi ha país a Europa que no tingui un regulador.
Això sí, amb competències diverses: cada vegada es va més cap a un regulador convergent, en el sentit d’abastar tant telecomunicacions com audiovisual, perquè cada vegada la convergència tecnològica és major, i anar per aquest camí és la nostra voluntat. Per tant, la necessitat l’existència d’un ens regulador és absolutament inqüestionable.

A banda de les crítiques que puguin sorgir del sector mateix, hi ha les d’alguns partits polítics que qüestionen les decisions del CAC, en algunes de les quals hi ha hagut desacord entre els consellers.
És veritat, aquí hi ha diverses sensibilitats, es manifesten lliurement i de vegades les opinions no són coincidents. També és veritat que el moment que viu el país fa que les coses estiguin més sensibles i, per tant, les apreciacions, la manera de veure-les, no són les mateixes. Es parla, si es pot arribar a un acord per unanimitat, s’hi arriba; i si no, es prenen les decisions a partir de les votacions, que és com s’expressen els òrgans col·legiats. No passa absolutament res, és de plena i absoluta normalitat.

INTRODUCCIÓ D’UN CÀNON TELEVISIU

Abans de donar per acabada l’entrevista, Roger Loppacher demana remarcar un parell de temes sobre els quals reflexiona el Consell de l’Audiovisual.
Ens preocupa aquest desequilibri entre l’oferta televisiva catalana, que és del 20-22%, i l’estatal. Nosaltres volem que els mitjans catalans i en català puguin tenir la seva presència, perquè és molt important des del punt de vista de la normalització lingüística, de la cohesió social, de l’imaginari col·lectiu català i de la indústria audiovisual. Volem veure com hi podem abocar tots els nostres pensaments, perquè de recursos no en tenim, i compartir aquesta reflexió amb austríacs, danesos, noruecs, etc.; de com podem preservar l’oferta pròpia davant d’una oferta tan global com la que està entrant.
Una altra qüestió sobre la qual estem reflexionant és la inclusió o no d’un cànon per fer front al finançament de la televisió pública. Això està implementat pràcticament arreu d’Europa. La cultura llatina en general és de pagar poc i no és un tema fàcil, però crec que cal reflexionar-hi, perquè és una manera de disposar de recursos que facin sostenible de cara al futur una televisió pública de qualitat i que tingui una audiència important.

Ja em sembla sentir les veus que diran que ja es paguen impostos…
Evidentment, i a més són veus que tenen raó. Però arreu d’Europa també paguen impostos i igualment el cànon, i en el cas d’alemanys i britànics és elevat. Hi ha models diversos. En alguns casos els governs continuen fent aportacions i en d’altres no: si el cànon és molt elevat, no n’hi ha; però si és més reduït, pot haver-n’hi. Passa igual amb la publicitat: la BBC no en té, però els alemanys en tenen una mica. Només és pura reflexió, especulació, però que cal tenir present.

Text: Pere Giménez

Fotografia: Pamela Martínez 

Article publicat en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram