Un equip d’investigació de l’Institut RTVE, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla ha realitzat un estudi per detectar l’efecte de la narrativa audiovisual davant l’estil del muntatge en la freqüència del parpelleig dels espectadors. La conclusió és que es modifica en funció del que es veu, de manera que el contingut preval sobre la forma de mirar-lo.

La investigació, publicada a Brain Sciences, aborda si la freqüència de parpelleig dels subjectes coincideix entre els diferents estils audiovisuals en funció de la narrativa presentada. Prèviament s’havia demostrat que l’estil de muntatge audiovisual afecta la freqüència de parpelleig dels espectadors. I ara s’ha provat que la sincronització d’augments i descensos de freqüència de parpelleig succeeix en moments específics de la narrativa, independentment de l’estil de muntatge en el qual esdevinguin.

Per tant, segons l’estudi, es pot afirmar que el contingut narratiu té un paper més rellevant que l’estil d’edició per a les gestions de l’atenció. Aquests resultats tenen una aplicació directa per als creadors de continguts narratius com realitzadors, editors de vídeo, directors de fotografia, directors d’actors o guionistes, entre d’altres.

“És molt interessant conèixer com fluctua l’atenció dels espectadors en funció de determinats continguts narratius. Saber trobar aquests patrons significa un avenç significatiu en la planificació, realització, i guió de continguts audiovisuals”, assenyala l’autor de la investigació, el doctor Miguel Ángel Martín-Pascual de l’Institut RTVE i la UAB.

La doctora Celia Andreu-Sánchez, del grup Neuro-Com de la UAB, entén que “es tracta d’una eina objectiva per ensenyar als futurs creadors de continguts audiovisuals com gestionar l’atenció dels seus espectadors”. Segons ella, aquests resultats no només són útils en l’àmbit audiovisual, sinó que també “poden tenir una repercussió directa en l’educatiu”.

Per la seva banda, Agnès Gruart i José María Delgado-García, catedràtics i investigadors de la divisió de neurociència de la UPO, coincideixen en què aquest treball és “un pas cap endavant en la difícil feina d’accedir a l’inconscient del cervell humà, ja que els espectadors estan realitzant aquesta gestió de la seva pròpia freqüència de parpelleig per adaptar-la a la predicció de continguts narratius audiovisuals, d’una manera totalment inconscient”.