El Palau Robert de Barcelona acull fins al 2 d’abril l’exposició Joana Biarnés. A contracorrent, dedicada aquesta pionera del fotoperiodisme. La mostra presenta una selecció de 90 fotografies corresponents al període 1963-1973, quan Biarnés treballava al diari vespertí Pueblo.

Coincidint amb l’exposició també es publica el llibre Joana Biarnés. Disparant amb el cor, editat per la Fundació Photographic Social Visión i Blume, que resumeix àmpliament el llegat de la fotoreportera. El treball conté textos en primera persona de Biarnés comentant les seves imatges i anècdotes de vida, a més d’una biografia del periodista Jordi Rovira, i pròlegs del fotògraf i periodista Chema Conesa (comissari de l’exposició) i l’escriptora Natalia Figueroa.

La mirada femenina

Chema Conesa destaca el compromís de Joana Biarnés amb el fotoperiodisme: “Ella creia en la necessitat de fer periodisme d’una manera absolutament honesta. S’apropava molt als personatges, parlava amb ells i d’alguna manera construïa el seu món. Era gairebé impossible resistir-s’hi, dir que no a una dona tan propera”, assenyala el comissari de l’exposició.

Sobre la mirada femenina en la fotografia, Conesa remarca que en la premsa d’aquell moment era una qüestió nova. “Ella buscava el detall que millor podia definir la notícia. I aquell detall, gairebé sempre, era absolutament femení”, apunta el periodista i fotògraf.

“L’esperit documentalista, curiós per naturalesa de la Joana, es pot veure reflectit en gairebé tots els treballs realitzats per ella, des del retrat de famosos fins als treballs en el món de la moda. L’ull còmplice de Joana Biarnés sempre va estar atent als detalls i als gestos de la gent del carrer, com una fina observadora de la realitat social”, explica per la seva part Silvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision i representant de Biarnés.

Reconeixement tardà

Joana Biarnés va aconseguir vèncer els prejudicis de l’època i triomfar en el món del reporterisme gràfic abordant diferents àmbits: crònica social, esports, moda o retrat. El 1985, però, desencantada de la professió i decebuda amb la direcció que prenia amb l’arribada dels paparazzi, va marxar a Eivissa, on va muntar un restaurant amb el seu marit.

Després de més de 20 anys a l’illa, es va jubilar, va tancar el restaurant i es va traslladar a Viladecavalls. I quan menys s’ho esperava, la seva tasca com a fotoperiodista va començar a ser reconeguda i reivindicada.

El seu redescobriment es va iniciar quan el fotògraf seu Cristobal Castro va rebre l’encàrrec de preparar una exposició a Terrassa pel 50è aniversari de les riuades del Vallès de 1962, de les quals Biarnés en conservava nombroses imatges. A partir d’aleshores, es va començar a reivindicar la seva figura i a difondre la seva obra.

El 2014, la Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi pel seu “paper pioner” com a dona en el camp del fotoperiodisme. Un any més tard s’estrenava el documental Joana Biarnés. Una entre tots, dirigit per Jordi Rovira i Òscar Moreno, el qual va acabar de projectar la seva figura.