El paper jugat per bona part dels mitjans de comunicació espanyols –i algun de català…– envers el procés polític que està protagonitzant la ciutadania catalana en aquests darrers anys ha estat prou analitzat pel que fa al tractament –hauríem de dir manipulació– d’imatges i terminologies, que projecten una visió funesta i profundament negativa del dret a decidir dels catalans i catalanes.
Voldria anar un pas endavant del que és l’estudi del tractament tergiversat de la informació amb finalitats ideològiques que tan bé han realitzat comunicòlegs, dircom i periodistes diversos, per apuntar com des d’aquests mèdia es difonen missatges típics de la propaganda de guerra sota l’aparença d’informació. Sí, sí, el terme és molt fort, però és el que hi pertoca. Feliçment, la situació que viu el país res té a veure amb cap conflicte bèl·lic, però el terme emprat no és cap exageració ni cap hipèrbole descriptiva.
La negació dels arguments democràtics en favor de la consulta del 9N, es planteja presentant les seves manifestacions cíviques i els seus portaveus o representants com a simples objectius a combatre i derrotar. En aquest cas, per tant, primer de tot cal situar i presentar el legítim conflicte polític –normal en qualsevol procés democràtic de canvi jurídic-polític– com un enfrontament social amb violència inclosa, real o fingida, ni que sigui verbal. Som en una “guerra” i cal destruir l’enemic.
Fa 86 anys, Lord Arthur Ponsonby publicà Falsehood in Wartime, on sistematitzà l’anàlisi de la propaganda de guerra a partir de 10 grans principis, que es destil·laren del seu aprofundit estudi de la tasca de les incipients oficines de comunicació dels exèrcits dels dos bàndols de la Gran Guerra, així com del paper jugat per la premsa de l’època a l’hora de donar cobertura als enaltiments d’uns i la criminalització dels altres. La propaganda de guerra ja existia de feia segles, però a inicis del segle XX tingué eines de difusió massiva, i comptà amb organismes i professionals especialitzats en ella. Es passava de l’artesania a la indústria de la propaganda. No és només que la primera víctima de la guerra fos la veritat, sinó que la construcció del relat oficial esdevingué una molt útil arma fora de les trinxeres.
L’atribució a la Constitució espanyola de totes les connotacions, més que polítiques, morals positives, i a la secessió de Catalunya de tots els mals i vicis concebibles, és l’escenari “bèl·lic” més adequat per a l’ús de la propaganda de guerra en un afer polític com aquest. No es confrontaran ni debatran arguments ni idees, sinó que els “bons” han de derrotar com sigui els “dolents” en nom de la Constitució, sinònim d’entesa, diàleg, llibertat, i tot el que vostès vulguin. Tot –tots– els aparells de l’Estat estan implicats en una “guerra” en què l’ús i abús interessat de les lleis semblarien oferir un “armament” vencedor.
Tot i que la importància i gravetat del tema donaria per anar deixatant cadascun dels 10 principis, en aquest article apuntarem només els titulars d’alguns d’ells. Ponsonby descrigué una de les fal·làcies de la propaganda de guerra amb el següent principi: “Nosaltres no volem la guerra, sinó la pau”. Canviïn pau per diàleg, i treguin les conclusions.
Un altre gran principi de Ponsonby, molt important, identificar algú com la personificació de l’enemic i demonitzar-lo. Traslladat al tema que ens ocupa, “l’enemic número 1” és el president Mas, i trobarem exemples quasi cada dia en aquesta construcció d’un relat demonitzador contra ell: l’ús de dossiers incriminatoris, la qualificació “d’amenaça” a qualsevol de les seves propostes…
Com a darrer principi d’aquesta breu selecció, ens trobem amb un dels més emprats envers les aspiracions catalanes: emmascarar les finalitats reals de la guerra (aquí diríem de com impedir les urnes) presentant-les com a nobles causes. Cal trobar i mostrar unes víctimes a les quals anar a defensar de la injustícia que pateixen amb totes les armes. L’alemanya nazi emprà aquest principi amb màxima intensitat quan intentà justificar la invasió de Polònia, presentant davant la premsa i les cancelleries estrangeres la qüestió de les minories alemanyes “perseguides” a Polònia. I aquí servia tot: des d’inventar-se atrocitats i columnes de refugiats, a tergiversar la mort d’un home per part de la seva parella com si fos un exemple de “neteja ètnica”. Aquí, fa anys que coneixem versions light d’aquestes pràctiques, com les de la suposada persecució de les famílies castellanoparlants a les escoles, o ara amb la magnificació fins al paroxisme de suposats episodis violents contra polítics no sobiranistes… com el que acabà sent protagonitzat per una antiga integrant de candidatures del PP davant del seu exalcalde. Que la realitat no espatlli un bon pamflet!
Massa sovint, quan es pensa en mitjans de comunicació que actuen, deliberadament, en contra del principi democràtic que vol fer ús la majoria de la ciutadania catalana el 9N, es pensa en els diaris, emissores, canals de TV i digitals agrupats amb l’etiqueta de “la caverna mediàtica”. En l’ús dels principis de la propaganda de guerra, la llista és malauradament més extensa i de límits imprecisos. Per posar un exemple només, abans de l’estiu els informatius de dos dels principals canals televisius estatals van donar cobertura, com si fos una gran notícia, a un pintoresc –per no dir friki– “congrés” organitzat a una de les capitals simbòliques de la Catalunya vella, on uns pretesos experts pretenien demostrar, davant una vintena escassa d’assistents ja convençuts, que tot això de la nació catalana no és res més que una enganyifa descomunal per manipular la crèdula gent; que no deixa de ser un tèrbol complot que atempta contra les mateixes arrels històriques de Catalunya…
Millor que ens ho agafem amb humor. En un proper article, ens endinsarem en l’ús de les pràctiques de la propaganda negra contra el 9N emprades des d’alguns d’aquests mitjans de comunicació.
El periodisme és una altra cosa.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
