La censura és un dels trets distintius dels règims autoritaris, siguin directament dictadures o democràcies formals que han rebregat a la seva conveniència política drets i llibertats fonamentals. I, si no ho impedim –i podem fer-ho exitosament– aquesta s’imposarà als mitjans de comunicació nacionals i públics del nostre país. Fora d’aquests mitjans, n’hi ha d’altres que ja la practiquen amb accelerada eficàcia de fa temps.

Dimecres, com informava aquest portal, les direccions i els professionals de TV3, Catalunya Ràdio i l’ACN presentaven un manifest conjunt contra la intervenció manu militari d’aquests mitjans que, pretesament, permetria l’aplicació de l’article 155. En un curt, clar i contundent text –es nota la mà de professionals de la comunicació– el manifest adverteix que el Govern espanyol vol practicar una ingerència “que és inacceptable a l’Europa democràtica i dinamita principis fonamentals de la Unió Europea”, en tant que “suposa un atac a la ciutadania i vulnera el seu dret a rebre una informació veraç, objectiva, plural i equilibrada”. I dic manu militari perquè per als qui han redactat aquesta versió 2.0 de la Llei de derogació de l’Estatut de Catalunya del 1938 –i són varis els partits implicats– els mitjans de comunicació nacionals són un objectiu estratègic a anorrear.

Precisament, al dossier que es va lliurar als periodistes assistents a l’acte de lectura del manifest, majoritàriament estrangers, s’adjuntava còpia del demolidor informe del CAC sobre el tractament informatiu de les principals televisions que es veuen al nostre país l’1-O. Un informe que, recordem-ho, subratllava que només TV3, només ella, va donar veu a les víctimes de la violència dels cossos policials espanyols; i que TVE i Antena 3 –i podríem incloure Tele 5– van amagar del tot o quasi aquestes brutals actuacions. Un informe de la nostra autoritat audiovisual que s’acompanyava amb les dades quantitatives del CEO i les qualitatives de la consultora GFK, que demostren la incidència social i el reconeixement dels informatius de TV3. I això és el que pretenen destruir.

I què volen fer, si els deixem? Doncs el mateix capteniment que ha denunciat el consell d’informatius de TVE, assenyalant 23 accions de censura i de barroeres manipulacions sobre el referèndum d’autodeterminació i els dies posteriors. Una denúncia tant argumentada i elogiable com aïllada dins el panorama professional i mediàtic espanyol; cada cop més fosc i més agressiu envers Catalunya. Posem dos exemples de l’actitud còmplice de molts professionals espanyols de la comunicació cap a la derogació dels principis deontològics del periodisme: l’esperpèntica situació que, tot i les creixents protestes –com l’apuntada abans– de molts periodistes de RTVE, el Telediario acaba de rebre el premi al millor informatiu per part de l’Academia de las Ciencias y las Artes de Televisión de España. Tot un missatge. I el segon, és la ‘neteja ètnica’ protagonitzada pel diari El País amb els columnistes –no només catalans– que no combreguen amb la seva línia editorial, agressivament unionista i intolerant, dels darrers temps. El pluralisme d’opinions, esborrat. Liquidat.

Si no ho aturem, i podem fer-ho, veuríem com allò que li va passar fa vint-i-cinc anys a un dels grans radiofonistes catalans, Jordi Vendrell, esdevindria mètode generalitzat contra els professionals compromesos amb la professió i el país. Llavors, la pressió desaforada d’un partit va aconseguir suprimir un programa magnífic de Catalunya Ràdio com era L’orquestra. Llavors, la direcció de la casa ho va tolerar vergonyantment. La d’ara, n’estic segur, de cap de les maneres ho permetria. Ni amb amenaces com les que viurem.

I recordem-nos-ho aquestes dies: endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba… ens en sortirem.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram