Crec en el periodisme de proximitat per molts motius. El primer és perquè el conec des de dins de quan tenia 14 anys i vaig treure el cap a Revista de Badalona. El segon és perquè està recolzat en un model més proper, en aquesta proximitat que sempre funciona en comunicació, la qual cobreix les necessitats més immediates en el temporal i en l’espacial: això, indefectiblement, ajuda a què la seva continuïtat sigui més que justificada. En paral·lel, mai ha necessitat de tant bagatge econòmic com els projectes de més envergadura; les altes inversions suposen també el compromís de recollir suprems dividends que no sempre s’aconsegueixen en temps de crisi; en els últims anys el món digital encara ho ha posat més a l’abast.

A més, la confiança publicitària es demostra més en allò que es veu, en el que es troba més apegat a la realitat on operem. En l’acte de presentació de la Història del periodisme de Catalunya –que vaig comentar àmpliament en el meu darrer article– el director editorial del projecte, Francesc Canosa, va insistir en la idea que el periodisme és “una explicació necessària” de la realitat que acaba esdevenint memòria col·lectiva. Un relat que “en aquest país és més necessari perquè, si no t’expliques, t’expliquen”. I jo afegeixo que, en el cas del periodisme comarcal i local, els mitjans esdevenen “premsa de casa”.

Tinguem present que, com tot projecte petit, el mitjà local acaba sent l’estructura més sòlida de qualsevol societat en tots els seus perfils. No oblidem que, al territori estrictament econòmic, són les pimes, les petites i mitjanes empreses, les que tenen menys de 50 treballadors (la majoria de les vegades, estan entre deu o vint); són, diem, les que aguanten millor les envestides de les mancances financeres i, per tant, els llargs períodes de crisi com del que estem intentant sortir.

Per afegir un argument a tot això, és més difícil no “empatitzar” amb una empresa petita que amb una de gran, i això fa que, a l’hora d’estrènyer el cinturó, tots i cada un dels treballadors vegin la dinàmica d’aquest tipus d’entitats com a pròpia i suportin molt millor els moments dolents o trencadissos. Qüestió aquesta que ha quedat ben palesa en els dos actes organitzats per les associacions de premsa de proximitat, organitzats tots dos en poc menys d’un mes, i on vàrem poder entendre –amb arguments i amb xifres– que són temps pèssims i nefastos els que ens toca experimentar. Han desaparegut capçaleres, s’han perdut llocs de treball i els que queden laborant han vist reduïts els seus salaris i/o les seves condicions laborals…

Acceptem que on ha colpejat més fort la crisi ha estat a la gran indústria periodística, això sí. S’ha prescindit de molts col·laboradors, de molts contractats, de molts corresponsals o delegats, i s’ha aplicat la “multifunció” a tots els que han quedat, de vegades amb rebaixes salarials importants, amb el que això suposa. Davant d’aquesta tessitura, les petites empreses de comarques (inclosa el Barcelonès), lliurades a una tasca encomiable i de resistència des de la seva creació, han sabut veure, des del principi, que tot era crisi i han fet dels problemes i vicissituds oportunitats de negoci, com ho va demostrar a l’ACPC l’Enric Yarza, primer, i en Francesc Canosa, després; i en la jornada internacional de l’AMIC, les veus es refermaren fins i tot amb l’admiració d’editors i periodistes de la resta d’Europa i Nord-amèrica.

No és el periodisme un menester que enriqueixi en l’econòmic. Pocs periodistes són rics, i, quan ho són, no treballen gairebé mai com a professionals de la comunicació, no de manera completa. Si hi ha companys que han après això que ressenyem són els que treballen en els territoris més petits, que es fan més grans per les dificultats que superen i per l’encomiable tasca de servei públic i d’interès general que desenvolupen. Ells i els seus editors, que a vegades han hagut de fer pur proselitisme.

Per tot això, i segurament per raons objectives i subjectives –potser influït pels tres actes fets recentment a Barcelona pels editors–, crec en el periodisme que es porta a terme en l’àmbit local, des del local i comarcal, en pobles i ciutats petites o comarques poc poblades, on un òrgan de comunicació es desenvolupa amb honorabilitat, amb afany de coneixement, i mitjançant les arrels mateixes d’aquells que es van esforçar pels canvis socials, econòmics i polítics en les societats democràtiques i que ara ho estan tornant a fer, amb èxit, amb més empenta, si cal.

En aquest sentit, mitjans com els Línia editats per Comunicació 21 són bàsics. Pensin en què seria de tots nosaltres sense aquesta petita informació (o ingent en el pròxim) que ens expliquen només ells, els editors i els periodistes “de casa”, sense saber d’una determinada actuació municipal i dels parers que genera, sense conèixer d’aquesta visita institucional o dels assoliments dels nois i noies dels seus respectius centres educatius en l’esfera investigadora, per posar uns exemples més o menys quotidians. Segur que se sentirien una mica orfes, una mica abandonats, sense la suficient identificació, sense senyals que els/ens fessin veure que la vida en societat val la pena i, sobretot, des dels fonaments de la concòrdia i el bon fer que ara mateix ens ofereixen l’oportunitat d’aixecar un país nou.

La pluralitat i els valors universals que obtenim cada dia per un preu simbòlic –o senzillament de manera gratuïta, tant en paper com des de la xarxa– tenen l’estimació intangible de totes les fortunes del món, encara que, de vegades, per immaterial, no sempre es capta la seva vàlua, però aquí està. És just, doncs, que en aquests moments d’incertesa política i econòmica, donem l’enhorabona als professionals que treballen en aquests mitjans periodístics, als seus editors, i, fonamentalment, a les societats que simpatitzen amb ells i que saben que la seva feina no és qüestió de diners. Per això, precisament, no hem de deixar de contribuir perquè surtin a la llum. Si creiem, podem.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram