De fa dies triomfa a la cartellera de cinema el més que recomanable film Los archivos del Pentágono, que ens parla d’un episodi magnífic del periodisme d’investigació, protagonitzat pel Washington Post. Un episodi que es produí poc abans del cas Watergate, del qual en tenim una altra memorable pel·lícula: Tots els homes del president (d’aquesta segona sí que en tenim una versió doblada al català).
Periodisme d’investigació… tota una rara avis de la professió, salvant molt meritòries excepcions a casa nostra, que sovint es confon amb filtracions interessades de documentació a determinats mitjans. Tots recordarem força exemples d’aquestes, fins i tot de documentació que era directament falsa, sense que el mitjà ho hagués ni tan sols comprovat abans de publicar-ho. Un pseudo-periodisme que en aquests darrers anys ha estat una arma contra líders i organitzacions polítiques catalanes, al costat de tota mena d’intoxicacions interessades que en altres articles he situat en el terreny de la propaganda negra.
Malauradament, de periodisme d’investigació se’n fa molt poc, i dubto que sigui promogut suficientment des de la universitat. Requereix d’una alta preparació professional, molta dedicació d’hores i recursos, i una valenta decisió per part del mitjà de comunicació que l’encarregui o li doni cobertura. I de recursos, els nostres mitjans no en van gens sobrats.
Un dels episodis de la nostra història més recent que mereix un reportatge d’investigació, que doni llum als punts foscos existents, és el dramàtic atemptat del 17 d’agost. Que posi definitivament punt i final al lamentable muntatge de “the nota” que recentment ha tingut un nou capítol.
El darrer article en profunditat que ha aparegut l’ha publicat la revista del Centre de Lluita contra el Terrorisme de l’acadèmia militar de West Point, elaborat per dos especialistes en gihadisme del think tank Real Instituto Elcano. Però és un article que, sent molt rigorós en la major part del seu text –casualment?– passa de puntetes sobre les relacions i seguiments del CNI i la policia espanyols a Abdelbaki es Satty. I no només això, sinó que seguint l’estela d’alguns vergonyants editorials publicats l’endemà dels atemptats, responsabilitza –igualment sense proves– el Govern i el procés polític català de la manca de coordinació informativa entre els cossos policials català i els espanyols. Del veto a l’accés a les dades d’Europol, ni mitja paraula, no fos cas.
Davant d’aquest article que respon novament al relat interessat dels poders fàctics espanyols envers els Mossos d’Esquadra i la resta d’institucions nacionals, ens cal, per moltíssims motius professionals i de país, que més d’hora que tard el periodisme català publiqui o emeti un reportatge que expliqui als catalans –i a la resta del món– tot el que hi ha darrere, davant i de costat d’aquest horrorós atemptat.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
