Un periodista que està fent carrera en un diari de renom, i abans fou redactor en una important cadena de ràdio, explicava a un grupet de companys de professió –reunits a l’entranyable Can Lluís, al carrer de la Cera– que està fent gestions per exercir la seva professió al Parlament Europeu. L’ànsia d’obrir el seu punt de mira el va portar a comparar, desafortunadament, el periodisme que es fa a Barcelona amb el de la premsa de proximitat.

Li vam demanar que ho argumentés: “El periodisme de primera divisió es fa a les capitals, com Madrid. Aquí fem notícies locals”. I és clar, la discussió es va moure amb els arguments fal·laços de sempre: si treballes en notícies locals, coneixes els números de misèria en què es mouen. Les grans capçaleres barcelonines han baixat a l’infern, amb centenars de llocs de treball perduts durant les últimes tres dècades; any rere any de descensos percentuals de dos dígits en la circulació impresa; centenars i centenars de milions d’euros d’ingressos publicitaris perduts. Es passa compte d’on s’ha arribat: deserts de notícies, redaccions de notícies de zombis, notícies falses, desconfiança pública en el que fan els periodistes i, encara pitjor, en les marques que representen.

Davant el panorama desesperat, la fugida cap al proteccionisme d’un organisme públic realment pot semblar una bona notícia. El company de més edat de la taula, que feia estona que cercava ves a saber què mitjançant el telèfon, ens fa callar. Ha trobat el que cercava, un article de la versió europea del setmanari Politico. De manera solemne ens diu que, certament, pot ser difícil no desesperar. I llegeix del digital quelcom escrit per l’eminent periodista Jack Shafer: “La indústria de la premsa està tocada de mort”. I continua després: “Les editores de notícies locals s’enfronten de veritat a dificultats sense precedents? Sí. És un treball dur –i arriscat– reconèixer deficiències, i després intentar activar les coses apostant per un periodisme local sostenible i d’alta qualitat”.

“Sobreviu amb èxit i així serà sempre, el periodisme més proper, el periodisme local que es fa a les ciutats més petites, fins i tot en comtats llunyans de les grans urbs”. L’altra premsa local, la més gran però lluny de la nacional, ha tingut i té un punt feble, reconeixem tots a taula. Els editors no han estat a l’altura, han cregut que la mamella rajaria sense aturador i que no calien mesures per preveure un crac en una crisi no només estructural, sinó global. El nom de l’editor, el prestigi de la marca, milers i milers de subscriptors i lectors fidels, eren elements suficients per mantenir l’eufòria i no tenir por del que alguns malpensats feien preveure. I la crisi va caure a sobre dels diaris –de tots els diaris, i primer dels més prepotents. I va venir la gran fugida.

Tots afirmem que els editors han estat negligents i que els staffs que costen una milionada a l’any no han donat la talla (la donen ara?). Naturalment, vist el caos, es van adoptar les posicions més fàcils, les que cap professor d’escola de negocis aplaudiria: aprimar la redacció, aprimar la paginació, aprimar la impremta, aprimar les seus socials… el que ha comportat perdre el quart poder, cosa grossa! La discussió ens va dur a reconèixer que tampoc es va saber fer la revolució dels continguts. Avui, el bon periodisme es fa amb públics orientats amb contingut orientat. Han passat els dies de ser la “botiga” general de tots els continguts de notícies generals. És moment de l’especialització i de tenir l’orella ben aguda.

Arribats aquí és fàcil consensuar que no és el mateix el periodisme pretesament local de la gran premsa de Barcelona i el veritable periodisme de proximitat, aquest que m’agrada dir “de casa”.

Defenso que els editors catalans de comarques –i els hiperlocals de Barcelona– han sabut identificar i centrar-se en el seu públic objectiu amb necessitats, interessos i problemes, que ha arribat el moment de saber adreçar i monetitzar. L’assemblea de l’AMIC, prevista per al 6 de juliol, anuncia que vol que els seus associats utilitzin el coneixement, la perspectiva i la presència del mercat local per servir millor que els seus competidors de fora al seu públic natural. Ho farà utilitzant l’R+D de manera multiplataforma. Arribarà al seu públic-lector en lloc d’esperar que sigui aquest el que arribi a ells, de manera que satisfaci les seves necessitats i interessos en l’ús de cada plataforma i aprofiti millor les característiques i dinàmiques particulars de la multidistribució d’informació; és a dir, des d’enfocaments que són una plataforma òptima més que no pas plataforma agnòstica, com es fa des de la distància.

La premsa de proximitat fa temps que produeix i publica de forma contínua perquè coincideixi amb la vida dels ciutadans que conformen la seva audiència, organitzant un flux de contingut digital –primer– que coincideix amb els ritmes i els hàbits de la seva audiència, la disponibilitat del temps i l’atenció, i els seus interessos, necessitats i problemes del moment.

La nova fórmula per la qual aposten aquests mitjans locals vol aconseguir que els lectors que s’hi acostin, es quedin i a poc a poc estiguin disposats a pagar, que és el consell més enraonat. És com fer un embut, apunta un dels comensals. És veritat, l’editor de proximitat ha de fer el mateix enfocament d’embut de pas a pas per maximitzar el valor del seu públic als anunciants i augmentar la participació/ingressos dels esdeveniments, les vendes de comerç electrònic i molt més. La pràctica de l’R+D que vol propagar l’associació AMIC intentarà aconseguir això (o així ens ho sembla): obtenir amb dades i analítiques, informació de contingut, tecnologia i estratègies de plataforma, múltiples tipus i enfocaments d'”ofertes” i “preguntes”, i proves continuades fins a l’èxit.

A propòsit d’això, assentim tots, sense oblidar el partenariat per ampliar la capacitat de l’editor local i les capacitats del negoci a un cost més baix i més flexible. Com ja s’havia fet a la premsa local i comarcal, es necessita utilitzar associacions, serveis de tercers, arranjaments de recursos compartits i personal flexible per ampliar la capacitat i capacitats a totes les parts de l’editora, més gran o més petita: creació de contingut, màrqueting i distribució per a destinataris, nous serveis i productes, accés a les habilitats necessàries, eines i dades, i molt més.

Feliçment, l’àpat acaba profitosament, com si fos el d’un consell d’administració amb bons acords. La premsa de proximitat no és cap rebot del periodisme local que es faci o pugui fer a les grans capçaleres barcelonines. És un producte diferenciat i nostrat i d’aquí que, per mantenir les “distàncies”, ha de continuar sent diferent, impulsant el creixement i la rendibilitat de l’audiència des d’una perspectiva de “minieditor”. Demanant que els equips i líders d’equips d’aquestes “minieditores” funcionals utilitzin una perspectiva de gestió general i un fort sentit de propietat i rendició de comptes per al creixement, la satisfacció i els resultats econòmics fruit de l’audiència.

Tots estem d’acord en el fet que cal fer l’aposta per l’èxit del periodisme local. El periodista més veterà del grupet que estem dinant al Raval torna a llegir de la pantalla del telèfon un consell de Jack Shafer als editors locals nord-americans, ben assenyat i vàlid també per als nostres: “Amplieu l’abast de la responsabilitat dels vostres equips més enllà de la creació de contingut, incloent-hi també la distribució de continguts, el desenvolupament de l’audiència, la generació d’ingressos, l’èxit financer i la qualitat i el creixement de la marca”. Es pot afegir alguna cosa més?

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram