Les planes dels diaris i les pantalles dels informatius de principis d’octubre van donar força espai a un conjunt de situacions en què algunes esportistes es queixaven obertament de l’actuació dels comitès d’àrbitres en els tornejos en què participaven.

El tema que centrava l’interès dels titulars no era l’error arbitral sinó la sorpresa per l’aparició d’opinions i discrepàncies que s’expressaven de forma contundent, tant gestualment com verbalment.

L’ús de llengots o talls de mànigues, sense entrar en l’eficiència que poden arribar a tenir per assolir l’objectiu que perseguien, és a dir, revertir un decisió arbitral, ha estat una novetat per al món periodístic, que ha dedicat espais de gran rellevància a la seva aparició. Evidentment, darrere d’aquesta “sorpresa” hi ha una incontestable desautorització d’una forma de protesta que no es considera prou femenina.

En canvi, quan es tracta de les mateixes expressions de discrepància realitzades per homes esportistes és poc freqüent que el focus es posi en el “com” es manifesta aquesta discrepància, habitualment de forma grollera i fins i tot obscena, i sí, en canvi, en el “què”.

L’expressió de la dissidència de les dones sembla que només sigui tolerable si s’expressa en el marc d’un suposat decòrum que minimitzi el seu abast i la seva profunditat i que sobretot, de retruc, la invalidi.

Quan algunes esportistes han gosat sortir dels límits d’aquest marc han creat una incomoditat evident i, d’aquesta manera, paradoxalment, han aconseguit titulars i espais informatius.

Quan reclamem més visibilitat de l’esport femení no ens referim, precisament, a aquesta.

Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram