Fa pocs dies es coneixia –perquè d’anunci oficial no hi ha hagut – que el canal Cuatro suprimiria els seus dos informatius diaris el mes vinent. Uns programes que feia anys que anaven a la cua respecte a tota la resta de l’oferta televisiva estatal però que, especialment, resultaven una autèntica rara avis per a un Cuatro que ha esdevingut, de fa temps, una mena de segon canal de Telecinco, orientat de dalt a baix als continguts d’entreteniment.
Què lluny queda l’aposta del grup Prisa d’impulsar una oferta diferenciada de Telecinco i Antena3 a la TDT! De la còpia adaptada del Canal+ francès per oferir una oferta privada “de qualitat” i que competís informativament amb TVE, ja no en queda res. Amb l’absorció per part de Mediaset, primer es va tancar CNN+ fa una mica més de vuit anys. Aquell CNN+ havia estat una aposta certament ambiciosa de canal informatiu 24/7, gestat a quatre mans entre Prisa i Time Warner, i que arribà a tenir una petita redacció pròpia a la mateixa seu central de la CNN a Atlanta (una gegantina seu que amb tota seguretat va inspirar el disseny intern de la New Broadcasting House de la BBC). D’aquella aventura de submergir-se en les rutines de treball periodístiques i de beneficiar-se dels serveis del canal nord-americà que marcava l’agenda informativa de mig món, tampoc en queda res.
Tot i que el procés no ha estat el mateix, no deixa de merèixer una reflexió constatar com dos grans grups mediàtics, Prisa i Godó, amb diaris i ràdios de referència cadascun d’ells, han fracassat en la seva aposta televisiva. El grup espanyol va aprofitar l’operació amb Mediaset per sanejar part dels seus astronòmics números vermells; i el català manté en emissió un canal que ja ha quedat reduït a ser un trist contenidor de continguts enllaunats, condimentats amb alguns espais de “ràdio en colors”. Un canal sense cap trellat ni utilitat per a l’espai català de comunicació, que s’arrossegarà fins que algú prengui alguna decisió entenimentada en relació a un dels dos únics MUX de cobertura nacional que depenen de les institucions catalanes. Parlem de dos fracassos, certament singulars, dins el panorama internacional.
Ja han sortit veus que assenyalen aquest proper tancament com un símptoma de la crisi –real– que pateixen els informatius a la televisió, com a conseqüència de la mutació de la dieta mediàtica i de l’accés a la informació per part de la ciutadania, especialment dels més joves. Certament, si els informatius televisius no evolucionen, en els propers anys patiran i molt. Els grans titulars ja són coneguts per molts dels seus potencials televidents abans –hores abans que els presentadors i presentadores apareguin en pantalla. La dinàmica d’intentar-los fer més atractius i cridaners per la via de les imatges espectaculars, les anècdotes vistoses per irrellevants que siguin trufades amb testimonis i testimonis que no aporten res de res que no s’hagi explicat abans al plató o a la veu en off, la reducció de la informació política a la simple edició de declaracions més o menys altisonants, la inflació de cròniques de successos –quan més luctuosos millor– i de minuts i més minuts esportius hi hagi o no competició… és una fórmula de la qual poques, molts poques televisions se salven, i quasi totes elles n’acaben contaminades. I és una fórmula que no fidelitzarà el públic jove ni el que, amb independència de l’edat, busca informació de qualitat.
Aquesta crisi no és pas la que ha portat al tancament dels noticiaris de Cuatro, ja que respon més a la lògica de Mediaset España de satel·litzar tota la seva oferta de canals de la TDT a l’entorn de Telecinco, i que farà néixer aviat alguna mena d’espai d’infoentreteniment per als vespres de Cuatro que omplirà el buit horari que deixarà Noticias Cuatro 20 h. A aquesta crisi, que encara no és ben bé de quota de pantalla, caldrà saber-li respondre, no amb més focs artificials als platós, sinó repensant i reforçant el seu paper dins l’evolutiu entorn digital.
Si la informació bàsica ja és coneguda prèviament pel televident, cal –caldrà– oferir-li més anàlisi, més claus interpretatives d’una realitat cada cop més complexa, i més exclusives de pes, alhora que s’exploren les noves narratives que es poden oferir des de les xarxes socials i les aplicacions mòbils. Més periodisme, en definitiva.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
