20 anys després

Fa vint anys, l’empresa més gran del món era una petroliera, estàvem a punt d’enterrar la pesseta i Bill Clinton se sotmetia a un impeachment per unes taquetes orgàniques a la falda d’una becària. Cohabitàvem encara amb els diskettes i les cassettes, el rotllo fotogràfic (Kodak era una marca important), els beepers (“busques”), els transistors de ràdio de piles (encara queda algun noctàmbul que els utilitza), el discman i les càmeres fotogràfiques, que disposaven d’un servei trencador: permetien fer fotos de nit gràcies a l’anomenat flaix… Fa mal els ulls seguir amb la llista perquè un excés de nostàlgia mai no és bo, però fa 20 anys la majoria dels periodistes de l’actual redacció del Grup Comunicació 21 estaven fent primària i tot just començava una sèrie que va marcar un abans i un després en gairebé tot: Els Soprano.

Pocs mesos abans que acabés el segle i comencessin els bojos anys 2000, naixia modestament aquesta revista que teniu a les mans i el digital que la va acompanyar posteriorment, un dels primers mitjans que van néixer a la xarxa catalana, juntament amb VilaWeb i NacióDigital. Per què? Senzill: en aquell moment no hi havia cap publicació específica del sector de la indústria dels mitjans a Catalunya (20 anys després continuem igual). En aquests dos decennis, entre el paper i el digital hem publicat més de 30.000 notícies, entrevistes i reportatges sobre la comunicació a Catalunya i als Països Catalans. I més de 300 professionals hi han opinat amb els seus articles de forma estable o puntual.

No cal recordar que quan va néixer Comunicació 21 i es va fundar el grup no existia Twitter ni Instagram, Facebook, el 5G, els iPhone ni Netflix. Tot això eren conceptes inexistents o com a molt només somnis i idees aïllades que estaven més a prop de La dimensió desconeguda que va emetre TV3 que de la realitat d’uns usuaris feliços amb els nostres moderns artefactes del segle XX. Com serà tot d’aquí a 20 anys?

En aquestes dues dècades, Comunicació 21 i el grup han viscut terratrèmols, huracans, guerres civilistes, crisis i angoixes on el romanticisme amb el qual van néixer (necessari per néixer) va donar pas al pragmatisme més auster (necessari per subsistir), i d’aquest al realisme cínic (necessari per persistir i existir avui en dia). Fent una analogia: passar de tenir a la paret el pòster de Madonna al de Winston Churchill i no generar una neurosi no és fàcil. Resistència és una paraula poc abstracta per a mi. I seguim.

Podria dir que estic orgullós del que tenim (ho estic) i de la fita que estem celebrant, però en aquest sector rebre felicitacions i premis acostuma a ser el preludi de més sacsejades. I el clima social i polític no ajuda a celebrar res. Escric aquestes línies pocs dies abans de caure les sentències dels presos polítics i, malauradament, haig d’esperar una nova tanda de garrotades al carrer. Sí, fa vint anys no hauria sospitat que tindríem mig Govern a la presó o a l’exili. Potser haurem de deixar el pòster del meu amic Winston una temporada més a la paret.