Suposo que cap persona que segueixi els articles que hem anat publicant sobre el (no) pluralisme de la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols sobre el procés polític català, no li sorprendrà gens el meu pronòstic respecte la cobertura informativa de les eleccions del 20D: Les veus i cares del sobiranisme català seran mudes i invisibles, quasi no existiran. I, per tant, gran part de la ciutadania catalana ni els veurà per la televisió ni els escoltarà per la ràdio.

Som a les portes d’una nova campanya electoral amb urnes a Catalunya, on la neutralitat i la proporcionalitat que pretesament garanteix la LOREG seran absents de la majoria de pantalles enceses a les llars del nostre país. Fent una metàfora potser tan forçada com sí dotada de molts significats suggeridors, seran llars que veuran una campanya electoral per la tele que, quan s’esmenti Catalunya, serà en blanc i negre.

Parlem d’un fet que té una greu incidència en el procés electoral, i que corrobora la consideració internacional sobre la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol a nivell mediàtic, assenyalada enguany tant des de diaris prestigiosos com el New York Times com als estudis de l’International Press Institute o del Reuters Institute, que depèn de la Universitat d’Oxford.

No és una afirmació producte de cap consulta a una bola de vidre ni a cap tirada de cartes del tarot. Em remeto al que ha passat fins ara. Si durant la campanya del 27S els informes del CAC i de la Sindicatura de Greuges van evidenciar la manca de pluralisme d’aquests poderosos mitjans pel que fa al seguiment de les candidatures i –encara més greu– sobre els temes que van monopolitzar la darrera setmana de campanya, ara serà pitjor. Serà molt més semblant al que assenyalava un informe de Mèdia.cat sobre el 9N de l’any passat, que donava una xifra demolidora sobre la presència a les principals tertúlies de les ràdios i televisions espanyoles –públiques i privades– de veus favorables a la independència de Catalunya: zero. Ni una. Cap. Ni per casualitat ni per error.

Venint més cap aquí i centrant-nos només en TVE, tres fets recents dibuixen el panorama desolador que viurem: L’Informe Semanal de fa unes poques setmanes que, amb un títol tan “neutre” com Freno al independentismo, sortien 19 testimonis distints i tots, tots, eren contraris a què Catalunya pugui esdevenir un país independent. L’herència del No-Do perviu.

El segon és el programa de Bertín Osborne –aquell que s’inicià amb l’entrevista a la néta de Franco mostrant el sanguinari dictador com un avi entranyable– que portarà abans de l’inici de campanya només als líders del PP i del PSOE, no fos cas.

I la tercera situa els mitjans públics de l’Estat espanyol –que també paguem els catalans– al nivell d’algunes repúbliques caucàsiques de l’antiga URSS: es pretén deixar fora del debat de candidats a forces amb representació parlamentària, com ERC, i ja veurem si també CDC, i en canvi es convida a dues formacions que en aquests moments no tenen cap diputat ni diputada. De traca i mocador!

Calen més fets per confirmar el pronòstic?

Mentre Catalunya decideix –o no– què vol ser un dia d’aquests, a diferència de l’Estat espanyol tenim una autoritat audiovisual, homologable a nivell europeu, però amb un greu problema pel que fa a la seva composició interna. Per segon cop consecutiu, tres dels seus consellers han votat en contra que el CAC incorpori els principals canals de TV espanyols al seu informe de pluralisme.

No només el més mínim sentit comú no els ha acompanyat per evitar el greu error del seu vot, sinó que el seu no atempta directament contra les atribucions d’actuació del CAC, estipulades a la llei que va aprovar el Parlament i per la qual van ser nomenats conseller i conselleres. No és potser un intent d’abús de poder, però s’hi acosta força. Això també resta qualitat democràtica. I volem un país que en tingui una nota molt alta.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.