La direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals prepara durant aquests dies la transformació dels seus canals informatius de ràdio i televisió –Catalunya Informació i 3/24– cap a una nova aposta conjunta a l’aixopluc de la marca 3CatInfo. Aquesta decisió, incipient encara i sense detalls clars de programació, porta implícita una doble voluntat. La primera és reordenar el complex panorama de capçaleres informatives de la CCMA, i la segona, redefinir els models all-news per afrontar-ne el seu progressiu desgast.
La simplificació de l’estructura de capçaleres és una decisió valenta. Si els terminis marcats es compleixen, a partir del pròxim mes de setembre els mitjans públics de Catalunya parlaran amb una sola veu i amb un sol criteri editorial. Aquesta decisió hauria de fer molt més senzilles i eficients les operacions de les redaccions d’informatius de TV3 i Catalunya Ràdio i, sobretot, facilitar a la ciutadania un accés a la informació més clar i més adaptat a les noves maneres com la societat construeix avui la seva dieta mediàtica.
Però seria un greu error entendre aquest rearmament dels canals informatius només com una operació de màrqueting. Canviar les capçaleres i aplicar retocs de caràcter estrictament formal a tot allò que apareix en pantalla o sona per antena no és condició suficient per a l’èxit del projecte.
Em permetré una breu digressió sobre el context en què neix Catalunya Informació, el primer canal informatiu del grup CCMA i model per a la resta de tot-notícies de l’Estat, tant en ràdio com en televisió.
Catalunya Informació va inaugurar les seves emissions l’11 de setembre de 1992. Poc temps abans, el gener de 1991, les forces de la coalició internacional que lideraven els Estats Units van començar els bombardejos sobre l’Iraq en l’operació batejada com a Tempesta del Desert. Més enllà dels desequilibris geopolítics que va representar aquella guerra durant dècades per a tot el món, els bombardejos sobre territori iraquià van transformar la manera d’entendre el periodisme en molts dels seus aspectes.
“Seria un greu error entendre el rearmament dels canals informatius de la CCMA només com una operació de màrqueting”
L’operació Tempesta del Desert va ser la primera guerra que el món va poder veure en directe. La narració que en va fer la CNN s’ha interpretat amb el pas dels anys com un dels moments fundacionals d’una nova manera de fer i entendre el periodisme: fins i tot la guerra pot ser explicada en directe. Aquella transmissió televisiva va generar admiració en molts aspectes i va obligar les empreses de comunicació de tot el món a assumir noves velocitats informatives mai vistes fins llavors.
En paral·lel, l’any 1991 Catalunya vivia immersa en la bombolla que va esclatar l’estiu de 1992 amb l’organització dels Jocs Olímpics. Catalunya es presentava al món com un país d’èxit, modern i obert. Les inversions en infraestructures canviaven la fisonomia de Barcelona i l’economia espanyola vivia abstreta de la crisi econòmica a què havia arrossegat occident la inestabilitat de la invasió de l’Iraq.
Viatjar fins als anys 90 ens ajuda a comprendre el sentit fundacional dels canals informatius i particularment de Catalunya Informació: explicar les coses que passen just en el moment en què passen o, dit d’una altra manera, ser a tothora a tot arreu.
L’any 2005, un equip d’investigadors britànics publicava una interessant recerca sobre els canals de notícies de 24 hores al Regne Unit. Resumien el sentit d’aquest tipus de mitjans en tres propòsits diferents: permetre els ciutadans consumir butlletins de notícies actualitzats en el moment que vulguin; facilitar que l’espectador segueixi esdeveniments importants en directe; i proporcionar informació més detallada, context, antecedents i anàlisi sobre les notícies o els afers d’actualitat. Les dades que presentaven ja l’any 2005 suggerien un notable fracàs d’aquest tipus de canals a l’hora d’utilitzar el seu temps per proporcionar més context i més anàlisi.
Avui, aquesta realitat és molt més evident que no pas 20 anys enrere. El context de sobreinformació en el qual estem immersos fa més agut el problema. Tant el procés d’hiperinformativització de les cadenes generalistes com l’eclosió de l’era digital en forma de notificacions push als telèfons mòbils, cotxes connectats i assistents de veu, urgeixen a replantejar en profunditat els continguts dels canals tot-notícies i els obliguen a abandonar els formats estrictament informatius per posar el focus sobre altres gèneres de caràcter més analític, interpretatiu i, fins i tot, opinatiu.
“Les diferències de llenguatges fa molt qüestionable un model híbrid que permeti excel·lir els dos mitjans alhora”
Catalunya Informació, el 3/24, France Info, Radio 5 o el Canal 24 Horas de RTVE, per posar només alguns exemples, ja no són imprescindibles per conèixer l’última hora de l’actualitat, però sí que poden acabar esdevenint instruments determinants per presentar elements d’anàlisi, context i opinió rigorosa que la resta de canals generalistes no ofereixen per falta de competitivitat del producte en el seu context de batalla per l’audiència.
Però contingut a banda, també són rellevants dues consideracions de caràcter formal. Des de bon principi, un dels grans reptes que plantejava el model de radiofórmula de Catalunya Informació era fer entendre a la seva audiència la lògica de la repetició constant de les notícies cada mitja hora. Més de 30 anys després de la seva fundació, els oients del canal segueixen assenyalant l’excessiva redundància dels blocs informatius de 30 minuts com un dels motius per deixar-lo d’escoltar. Des d’aquest punt de vista, convé plantejar sense complexes la possibilitat que el model hagi embarrancat i calgui reconsiderar la graella des d’una perspectiva més convencional.
I una segona i última consideració: davant la legítima temptació de compartir en algunes franges l’antena de Catalunya Informació amb la del 3/24, cal no perdre de vista que serà la ràdio qui acabarà fent renúncies més lesives per als seus interessos. Les diferències de llenguatges fa molt qüestionable un model híbrid que permeti excel·lir els dos mitjans alhora. En un context d’alta competència tant en ràdio com en televisió, renunciar a una part –per petita que sigui– de la capacitat d’excel·lència dels mitjans pot condemnar-los a la residualitat.
Francesc Cano Castells, director de La Manchester.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
