Escric aquesta columna en un moment en què la maleïda prima de risc se situa en els 540 punts. Ens diuen que cada vegada estem més a prop de la intervenció, com si algú encara pensés que no ho estem ja d’intervinguts. Si fa no fa, ara tots som petits experts en economia i seguim la crisi financera assumint l’argot propi de la premsa especialitzada. Fins i tot, hi ha uns quants milers de “bankers” nous (forçats això sí) al pensar que compraven accions d’un banc sòlid quan en realitat jugaven a la ruleta russa.
Assenyalo tot això perquè em toca celebrar una petita efemèride en un context que no anima a concedir-se massa alegries. Però sí, Línia Vallès arriba a les 400 edicions, motiu de satisfacció suficient com per remarcar-ho. Arribar a un número tan alt d’edicions no és pas fàcil i qui viu, pateix o sobreviu en aquest petit sector de la comunicació local sap a què em refereixo.
Em toca agrair als 32.000 lectors setmanals la seva fidelitat i confiança per una publicació de proximitat pionera a la comarca. I ho fem amb l’alè i l’esperança de recuperar uns quants milers més que hem perdut pel camí de la crisi que aquesta casa ha patit en els últims mesos.
Una crisi francament lletja, especial i singular, molt personalitzada. Qui ha seguit de prop les vicissituds que hem patit els últims mesos s’adonarà que hi ha ingredients per a tots els gustos i colors. Si fos una pel·lícula de ficció estaríem parlant pràcticament de la quarta part d’El Padrí que el genial Francis Ford Coppola mai va es va atrevir a filmar… Ara toca encarrilar la recuperació, ordenar l’escenari després de la tempesta i iniciar un nou camí que continuarà ple de dificultats, com no pot ser d’una altra manera. Queda molt per fer, molts ponts per restablir. I el repte és ambiciós, donada l’extrema gravetat que vivim els mitjans de comunicació.
La periodista Mònica Terribas va obviar molts altres miralls trencats en el seu famós article, però existeixen. Sense despertar l’atenció mediàtica que segurament mereixen, i sense arribar a ser ni tan sols miralls de res, potser simples centelleigs, hi són. En alguns casos parlem de petites històries de petits mitjans que van desapareixent enmig d’una crisi que s’ho empassa tot sense contemplacions. D’altres fan referència a aventures amb un retorn dubtós, fugides cap endavant i una bona dosi d’imprudència amb gotes messiàniques. Si fer país és arruïnar-se, algú hauria de fer-s’ho mirar.
Així doncs, sense demanar permís, els centelleigs es van difuminant enmig d’un color negre vermellós. I acaben essent reflexos d’allò que podia ser i no va ser, per donar pas a simples records que només podran ser ‘rescatats’ de l’oblit a través d’alguna hemeroteca digital.
Arribats a aquest punt, a algú li pot sorprendre la inexistència de bones notícies al panorama comunicatiu. Potser continuar existint ja és una bona notícia en si mateixa… Mal assumpte. Les guerres de resistència no acostumen a portar res de bo, però no hi ha més remei.
Resistir a l’espera d’un cicle millor es presenta insuficient i un pèl ingenu; cal doncs, entendre –per actuar en conseqüència– que la nostra indústria comunicativa s’està redimensionant, fent-se més petita –això tothom ho entén–, però de forma irreversible –això no tant.
La desaparició de mitjans no és el problema, sinó el símptoma que alguna cosa no rutlla bé entre les parets de la casa comunicativa. Ni ara enmig de l’escassetat, ni abans en plena abundància.
La crisi és misèria però també canvi i, per tant, oportunitats, diuen els més optimistes. Depèn com es miri, fins i tot, les crisis són autèntiques escoles pragmàtiques on els professionals que se’n surten –o que ho intenten– aprenen el triple i poden experimentar en carn pròpia dels fracassos i, per tant, acumular experiència vital per al futur. Qui sobrevisqui en sortirà enfortit, és indubtable, però primer s’ha de passar el mal tràngol de sobreviure.
Vist així, la crisi –inevitable i necessària– no hauria de ser tan dolenta. Però ho és perquè, malauradament, el curt termini (avui, demà passat) marca la diferència. I sense diners a la butxaca, al banc o sota el matalàs, la vida no és fàcil. Parlar de ‘perspectives de futur’ en aquest context sembla una frivolitat: és la perspectiva, estúpid! I aquesta avui és molt negra.
En fi, algú haurà de reclamar drets d’autor en nom de la Mercè Rodoreda. Molt em temo que hi haurà nous miralls trencats.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
