El panorama de persecució de periodistes està arribant a límits tan preocupants que una ja no sap està a la Xina o Veneçuela. Els que parlen de clavegueres de l’Estat disparen als informadors llançant per la seva boca repugnants abocaments fecals que han anat acumulant des d’una poltrona política a la qual s’han aferrat com a casta amb supèrbia i creguda immunitat. Echenique i Iglesias llançaven dards fa una setmana a Vicente Vallés i abans d’ahir li tocava el torn a Antonio Papell, amb els improperis d’Espinosa de los Monteros. I la professió ha fet pinya.

Són massa els atacs a la premsa en un país que es creia amb una democràcia sòlida. Els caçadors són polítics que senyalen perquè no els convenen auditories públiques de les seves estratagemes i la seva gestió. I així aconsegueixen cortines de fum i es presenten com a víctimes. En el vedat coincideixen amb altres aficionats, com jutges, fiscals i policies, que han agafat gust pels mòbils dels periodistes i els han convertit en presa de coacció. Com en la trama d’una pel·lícula d’acció bèstia, aquí està l’espionatge a l’adjunt i exadjunt al director d’El Confidencial per part dels sequaços del comissari Villarejo. Una capçalera també rastrejada pels Mossos davant la seva posició antiindependentista.

La llista és llarga. A Mallorca tenim així mateix capítols per escriure una novel·la. Ja vam conèixer el saqueig dels telèfons i ordinadors de Kiko Mestre i Blanca Pou per ordre del jutge Florit. I aquests dies, per afegir ciència ficció a la realitat balear, s’han conegut els missatges del jutge Penalva al fiscal Subirán, disposat a “fotre’s a trets” o “matxucar a hòsties” a Julio Bastida.

La sentència absolutòria del ‘cas mòbils’ pot constituir un precedent que impedeixi l’exercici del periodisme amb garanties d’independència i llibertat, així que el ciutadà serà un titella indefens d’una informació coartada. Per això és tan important protegir el periodista, més encara que al mitjà, i establir garanties per impedir coaccions. Per això cal fer valer la Constitució en el dret del secret professional. Aquest, previst en l’article 20, contempla el seu desenvolupament en una llei que encara no existeix, com sí va ocórrer amb la clàusula de consciència. Però tampoc tinc clar que sigui convenient, conscient que tota la regulació és susceptible d’ingerència i restricció.

En aquesta conjuntura, rememoro els meus inicis periodístics, quan un omnipotent polític va pretendre fer-me callar investigant sobre la meva vida i família, i interposant-me una querella per una exclusiva sobre un cas que feia olor a corrupció. Mentrestant la meva mare em suplicava que deixés tot allò o un dia m’atropellarien. I jo li deia que això només passava a les pel·lícules.

Ángeles Durán, presidenta de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram