Superada la campanya electoral i, analitzats els resultats i les seves conseqüències, de nou resta en l’oblit una de les situacions que més posa en dubte la qualitat democràtica de l’Estat espanyol: els blocs electorals. Les protestes dels periodistes dels mitjans públics duren els quinze dies de campanya. De fet, menys i tot: la mateixa nit electoral la polèmica es guarda al calaix fins que s’acosten les pròximes eleccions.

Ras i curt, els blocs electorals suposen un estat d’excepció periodística en un dels períodes, com són les eleccions, en què precisament més necessitat tenen els ciutadans de rebre una informació lliure i veraç, tal i com estableix la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia, però com també reconeixen normatives supraestatals com la Resolució 1003 sobre periodisme del Consell d’Europa o la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides. Els periodistes tenen el deure de garantir que la població veu reconegut el seu dret a la informació, un dret que –recordem-ho– ha de permetre a aquests ciutadans prendre amb el màxim coneixement de causa decisions importants per a la seva vida. I certament, escollir els nostres representants públics en uns comicis és una d’aquelles decisions que haurien de tenir certa transcendència.

És desolador comprovar com bona part de la classe política del nostre país desconeix que aquest estat d’excepció informatiu no té parangó en cap altre estat democràtic. Espanya és l’únic país on existeixen els blocs electorals. Només a França, Itàlia i el Regne Unit existeixen sistemes de proporcionalitat en els quals es tenen en compte la representació parlamentària que cada formació ha obtingut en els comicis anteriors, però en cap cas s’estableixen forquilles matemàtiques de distribució, ni cronometratge ni s’indica l’ordre d’aparició dels diversos actors polítics. Només es controla el temps dedicat a cada partit un cop han passat les eleccions a mode de necessària revisió de l’eficàcia del sistema.

A la resta d’Europa, sobretot al nord del continent, el sistema que impera és el d’igualtat i no discriminació en el tracte cap als partits polítics, fet que inclou la presència d’aquelles formacions que no tenen representació parlamentària però que es considera que són subjectes de notícia. Al cap i a la fi, la funció dels mèdia no és en cap cas perpetuar la correlació de formacions polítiques ja existents sinó informar de totes les opcions a uns ciutadans que, amb les dades a la mà, ja decidiran per si mateixos. També als Estats Units funciona un sistema d’equitat informativa.

Vol dir això que en tots aquests països no hi ha cap criteri que estableixi a quines informacions polítiques en campanya se’ls ha de dedicar més temps que a unes altres? Clar que sí: es tracta dels criteris periodístics.

Els ciutadans reben informació, durant tot l’any basada en principis professionals com la independència, la veritat, la justícia o la responsabilitat. Es construeixen les notícies buscant al màxim una objectivitat que, si bé no es pot garantir al 100%, sí que els periodistes s’esforcen per acostar-s’hi aplicant el rigor i l’honestedat que una professió com aquesta requereix. És evident que molts cops es falla i que es publiquen moltes informacions que no compleixen aquests requisits. Però per aquest motiu existeixen sistemes de regulació i d’autoregulació que miren de fixar unes normes i compromisos que, la immensa majoria de mitjans, s’esforcen a seguir. I que, en cas de no fer-ho, ja hi ha diverses institucions (consells de premsa o de l’audiovisual, defensors del lector…) i, sobretot, un públic cada cop més exigent i amb més capacitat d’influència a través de les xarxes socials que s’encarreguen de denunciar aquestes males praxis.

Malauradament, aquest sistema que funciona al llarg de l’any entra en una situació d’excepcionalitat durant les campanyes electorals. Tanmateix, el problema no és només d’uns partits polítics que, en la seva majoria, només es preocupen per la suposada ‘qualitat’ in formativa quan es tracta de veure quants minuts han dedicat a aquell acte o declaració que han fet i que consideren que ha de ser notícia. També tenen part de responsabilitat els propis professionals que, a còpia de repetir-la, han institucionalitzat la legítima protesta que fan durant els quinze dies de campanya. Caldria que es repensessin aquestes mostres de rebuig, emfatitzant la necessitat i importància d’uns criteris periodístics que queden vulnerats, per seguir demostrant que no es tracta de defensar cap privilegi gremial sinó de preservar un dret bàsic de la ciutadania.

Marcel Mauri. Professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.

Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram