A darrera hora del dia, estirats en el sofà de casa amb les plantofes posades i amb el comandament de la televisió a la mà, passem lentament de canal en canal. Ens aturem en el 85 esperant, amb una mica de morbo, que insultin a una consellera, que diguin alguna bestiesa sobre els catalans o que culpin de qualsevol cosa al Govern. No, avui sembla que estan molt moderats. Premem una vegada més el botó CH+ i el número salta, apareixen en pantalla els tertulians de sempre parlant de qualsevol cosa, sí literalment, de qualsevol cosa, “totòlegs” com deia el malaguanyat Pierre Bourdieu. Tornem a pitjar el botó i anem a parar a una tele-tarot, està bé això de les multipantalles! Seguim pressionant el botó sense massa convicció de trobar alguna cosa interessant que ens enganxi… ni que sia alguna pel·lícula que ja hàgim vist! Ah! Com trobem a faltar aquells programes!

Amb la generalització de la televisió digital terrestre, la clonació dels continguts televisius s’ha generalitzat. “Primer és l’audiència que la creació”, diuen els programadors. Ah! La crisis econòmica… i la de les idees, podríem afegir. No cal que busquem innovació en les graelles de la programació de les televisions privades, perquè no la trobarem; però tampoc –i em dol dir-ho– en les cadenes públiques, ni tan sols en els segons canals. On estan aquells programes que trencaven motlles? Programes que no sabíem encasellar… que no calia encasellar, que indagaven atrevits en nous formats i en nous llenguatges audiovisuals. Potser sí que eren programes d’autor, programes que ara són de culte –potser sí– però programes que a la fi trobem a faltar.

Vista aquesta situació no és estrany, doncs, que els “nous realitzadors”, en comptes de desencaixar-se el canell trucant les portes de les televisions, ja siguin estatals, nacionals o locals, vagin directament a internet i pengin el seu programa, els seus curts, les seves peces audiovisuals, a qualsevol plataforma esperant l’audiència.

Finalment ens aturem en aquell canal, el nostre, i ens interroguem del per què cada nit repassem tots els 90 canals que hi ha a la TDT si sempre acabem al 64? Per què cada matí al quiosc repassem totes les portades dels diaris i sempre comprem el mateix? Deu ser, com diuen els comunicòlegs, perquè més que informació el que busquem és confirmar aquelles opinions que ja tenim.

Se’ns tanquen els ulls, però seguim al peu del canó, perdem el fil… però amb un nou esforç tornem al debat… sembla interessant, no? De sobte, ens preguntem què fem estirats al sofà amb el comandament tota l’estona a la mà, si ja hauríem d’estar al llit dormint, i ens responem –apagant el receptor de televisió– per una simple raó: “perquè gastem menys energia mirant la televisió que somiant”.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.