Dilluns vam viure una apagada de llum històrica a la península Ibèrica. Un fet inesperat i inaudit. Pensava que després de la virulència d’una pandèmia com la de la covid poques coses ens podien sorprendre, però el succés de dilluns va ser tan extraordinari que ens va remoure a tots. Però l’apagada de llum també va venir acompanyada d’una apagada informativa del tot surrealista. Els nostres dirigents (tant els de Catalunya com els d’Espanya) van trigar massa temps a comparèixer davant dels mitjans de comunicació, van esquivar els periodistes tant com van poder i, a més, l’estratègia comunicativa del Govern de Salvador Illa va estar supeditada a la de la Moncloa. En cap moment van voler agafar la iniciativa. Com si fóssim una comunitat més sense veu.
Anem a pams. La dependència de Madrid d’aquest govern és òbvia amb el PSOE com a far. El relat polític ha virat 180 graus en comparació amb els últims anys d’executius independentistes, i el mateix Illa ha recordat, més d’un cop, que un dels seus objectius és que Catalunya contribueixi a la riquesa de la resta de l’Estat espanyol. Una frase que havia quedat desterrada del Palau de la Generalitat. Aquest panorama fa que, en episodis com els de dilluns, el pes comunicatiu estigui a Madrid i no a Catalunya. És cert que era una crisi estatal, és cert que hi havia poques respostes a donar, però el focus estava en el president Pedro Sánchez i Illa era una actor secundari.
El missatge que es deixava entreveure des de Palau era “tranquils, Madrid ja hi està treballant”. S’imaginen que la Generalitat hagués tingut aquesta actitud passiva amb els atemptats de Barcelona o amb la covid? Els poso un exemple. Durant l’època de la pandèmia, un servidor era el cap de comunicació del Departament de Salut i les primeres setmanes vaig rebre una trucada del Ministeri queixant-se perquè la Generalitat publicàvem el número de defuncions per covid abans que el Govern de l’Estat, i que érem l’única comunitat que ho feia. Em va amenaçar, fins i tot, de sancionar-nos. Ens tractaven com el germà petit. Evidentment, no li vaig fer cas i no va passar res. Amb la covid havíem de portar el timó tant de la gestió com de la comunicació, i així es va fer, perquè era la nostra obligació com a país. Però amb l’apagada de dilluns no va ser així. El pes el va portar Madrid.
“El cigne negre, nom amb el qual es coneix una crisi comunicativa inesperada, va passar per damunt de la Generalitat i de la Moncloa”
I després, la gestió del moment, de l’instant… també va deixar més que desitjar. La primera compareixença de la Generalitat, que va ser la de la consellera d’Interior, Núria Parlon, es va produir a la tarda. Massa tard. Segur que argumenten que no tenien informació i que tot era molt confús. Cert. Però s’havia d’haver sortit abans, encara que només fos amb simples consells de tranquil·litat, de mobilitat, etcètera. La ciutadania ha de veure que hi ha algú al darrere que controla la situació, que l’està gestionant. Sovint, importa més la percepció de la realitat que la pròpia realitat.
Però aquí no s’acaben les crítiques. Alguns periodistes que cobreixen emergències es queixen de la poca informació que van rebre. Primer de tot, moltes de les compareixences van ser sense preguntes o amb preguntes limitades (com la del president Illa). Però la informació tampoc no fluïa. Els diferents departaments s’anaven passant la pilota un a l’altre a l’hora d’actualitzar dades amb l’argument de no generar contradiccions; i els companys i companyes periodistes també denuncien que la Conselleria d’Interior remetia la ciutadania a consultar el web o les xarxes de Protecció Civil quan no hi havia llum ni internet. A més, segons afegeixen, no hi havia cap interlocutor oficial durant la nit de dilluns a dimarts, que va ser complicada per a molts ciutadans que encara estaven sense llum.
En resum, el cigne negre, nom amb el qual es coneix una crisi comunicativa inesperada, va passar per damunt de la Generalitat i de la Moncloa.
Marc Bataller, periodista i consultor de comunicació.
